Mil històries reals

María llena eres de gracia i Dirty Pretty Things, dues pel·lícules que he vist aquest cap de setmana, tenen en comú el seu punt de partida: immigrants que posen en risc les seves vides per aconseguir una oportunitat en un lloc millor.

A la pel·lícula del debutant Joshua Marston, la María del títol és una jove colombiana que, convençuda del poc futur que té al seu país, accedeix a convertir-se en "mula" (aquells que introdueixen la droga a les fronteres traslladant-la a l’estòmac) tot i els riscos que aquesta activitat comporta. A Dirty Pretty Things, la darrera pel·lícula fins al moment del realitzador anglès Stephen Frears, els immigrants literalment es venen un ronyó per aconseguir els anhelats papers que els legalitzen com a ciutadans europeus.

La història que explica Marston no és la de ningú i de molta gent alhora. "Basada en mil històries reals", adverteix una llegenda en els crèdits inicials. Maria i les seves companyes Luci i Blanca representen cadascuna una sortida, un final possible per a aquestes mil històries de noies que s’ho juguen tot per sortir de la misèria que les envolta. Hi haurà qui fracassi en l’intent, qui decideixi tornar a Colòmbia amb els diners aconseguits fent de mula i qui decideixi quedar-se a una nova terra amb més possibilitats. Marston narra aquesta història de forma senzilla però amb un puls ferm, sense caure en sensacionalismes i sensibleries, i tampoc sense triomfalismes. Amb una mirada decidida i neta mostra també allò que desconeixem de la peripècia d’una "mula", tot el procés de contacte amb els traficants, els preparatius i el procés per introduir-se la droga a l’estómac i, finalment, un viatge insofrible i etern que l’espectador pateix tant com les pròpies protagonistes.

Frears, per la seva banda, posa al descobert les activitats d’una xarxa de traficants d’òrgans que s’aprofita de la necessitat dels immigrants, oferint-los documents falsificats a canvi d’un ronyó. Aquí, la història és el nucli d’una intriga digna del millor cinema negre que té com a protagonista a un metge de Lagos que, fugint del seu passat, acaba convertit en el porter de l’hotel londinenc on tenen lloc les operacions clandestines. En aquest film, Frears trenca amb l’humor desenfadat que ha definit darrerament la seva filmografia (amb títols com Alta fidelidad o Café Irlandès) i recupera els aires negres de Los timadores. Ara, però, no són lladres de poca monta sinó immigrants decidits a trobar, per fi, una oportunitat, els protagonistes d’aquest thiller insòlit i desconcertant, amb uns esplèndids diàlegs i un repartiment curiós, encapçalat per l’Audrey Tatou post-Amélie i un Sergi López fent de dolent dolentíssim (i amb un accent català que tomba d’esquena).