El bosque és una pel·lícula complexa, i no només per la seva estructura concèntrica, que comença parlant d’una petita comunitat rural aterrida per acabar retratant tota una societat, la nordamericana, aïllada com els habitants d’aquest poble d’aparença amish permanentment amenaçat per un terror d’origen i naturalesa desconeguts. El director M. Night Shyamalan va molt més enllà del simple cinema de gènere (de fet, El bosque decep a qui només espera els ensurts propis d’una pel·lícula de por) i ofereix una personalíssima visió del que són, per a ell, els Estats Units posteriors a l’11-S.
Però la metàfora que el realitzador d’origen indi ha fet servir és tan críptica que El bosque s’acaba convertint en una pel·lícula de missatge ambigu i dubtós, en la qual no acaba de quedar clara la intenció del director i, molt menys, la seva autèntica ideologia. L’espectador marxa amb el dubte de si Shyamalan denuncia una certa manera de control polític basat en el patriotisme i el terror -en la línia del que porta a terme Bush– o si, pel contrari, idealitza aquesta conducta altament perillosa.
No es pot desvetllar més, per no espatllar l’argument d’un film que, com la resta de la filmografia de Shyamalan, amaga una bona sorpresa final –digne dels millors capítols de La dimensió desconeguda– que obliga l’audiència a repassar tots els detalls per acabar de completar l’argument i el missatge del film. Ara bé, deslliurant-la de tot el contingut ideològic, El bosque torna a ser una més que notable demostració del cinema que fa el director d’El sexto sentido.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada