dijous, de setembre 30

Ja n'hi ha prou



La Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya en la seva reunió del 28 de setembre de 2004, ha decidit fer públic el següent comunicat:

Les cadenes de televisió –tret d’honroses excepcions– han augmentat en els últims mesos de manera espectacular les hores destinades a programes autoqualificats com del cor o roses, multiplicant –i negativitzant- els efectes de la premsa escrita del mateix color. Els arguments adduïts per aquestes cadenes a l’hora de justificar l’increment és que l’audiència demanda aquesta mena de programes i que els costos de producció dels mateixos resulten més rendibles que no pas altres formats.

Els programes del cor es basen en el relat i debat sobre les vides privades de suposades “celebritats” i en les declaracions, rèpliques i contrarèpliques d’aquestes mateixes “celebritats” i les dels seus presumptes antagonistes. La competència inherent a tot mercat ha produït en aquest cas una espiral entre les cadenes de televisió que no fan altra cosa que augmentar la baixa qualitat dels programes. Per mantenir i/o incrementar l’expectació dels televidents, els relats són cada vegada més provocadors i els debats més desvergonyits, encara que s’emetin en horari infantil, aspecte aquest darrer d’especial gravetat. Així, es vulneren constantment els drets a la intimitat, a la imatge i a l’honor de les persones en benefici únicament dels interessos econòmics de les empreses titulars de les cadenes i d’algunes “celebritats” que viuen de vendre la seva intimitat als mitjans de comunicació.

Atès que els autors dels pretesos “reportatges d’investigació” que complementen aquests programes del cor i que alguns dels seus participants i, fins i tot, els moderadors de les tertúlies que els segueixen s’autoqualifiquen de “periodistes”, la Junta de Govern del Col.legi de Periodistes de Catalunya es creu en l’obligació de fer públiques les següents consideracions:

• Manifestem, públicament, que no té res a veure amb el periodisme dedicar-se a perseguir, assetjar i ridiculitzar a persones suposadament cèlebres, a partir de convidar-los a què expliquin detalls de la seva vida privada. Perseguir a conciutadans –a vegades acompanyats de menors d’edat– brandint micròfons perquè parlin davant de les càmeres no és periodisme. Com tampoc és periodisme servir-se de càmeres ocultes, xecs multimilionaris o falses identitats per obtenir “exclusives” de baralles conjugals, amants secrets o fills no reconeguts. Tots aquests mètodes conculquen clarament el Codi Deontològic de la nostra professió.

• Animem als qui es dediquen a activitats audiovisuals relacionades amb aquest tipus de programes (al carrer, al plató o a la redacció) a què reflexionin sobre la seva actuació professional i obrin en conseqüència. La precarietat laboral no ha de ser mai excusa per prostituir un ofici per al qual molts s’han preparat durant anys a la universitat.

• Fem evident la nostra més enèrgica protesta a les companyies que es beneficien de les audiències que aquesta mena de programes comporten (productores audiovisuals, emissores de televisió, gabinets de comunicació, companyies de relacions públiques, agències de notícies, editorials...): extreure rendes a partir de deformar la realitat no només suposa la vulneració de les mínimes normes del “bon govern empresarial” sinó que, a més, dificulta que la televisió i la resta de mitjans de comunicació compleixin amb les seves funcions bàsiques de formar, informar i entretenir.

• Denunciem la complicitat dels directius d’aquestes cadenes de televisió en un cert i progressiu embrutiment moral de la societat. Quan s’equipara l’aparició a la petita pantalla amb l’èxit personal s`estan tergiversant els valors que presideixen les societats democràtiques, plurals i cultes. Convertir fama i diners en les màximes fites a les quals aspirar en la vida, en detriment de l’exaltació de l’esperit de sacrifici, la força de voluntat i les ànsies de superació i de coneixement, ens allunya del concepte de comunitat lliure i desenvolupada a la que cal aspirar. Com ens hi allunya, la difusió de certes característiques comunes de les “estrelles” d’aquests espais: l’individualisme, el desinterès per la cultura, la superficialitat, la ganduleria, l’egolatria, l’exagerat culte al cos, el menyspreu per la ciència, l’exaltació de la llei del mínim esforç, les renyines de coixí i l’obcecació per les foteses.

• Demanem als anunciants que, a l’hora de contractar reclams publicitaris en aquest tipus de programes, reflexionin seriosament i no ignorin les més mínimes normes de comportament ètic empresarial que la societat els hi exigeix que respectin. Així contribuiran a esborrar del panorama audiovisual espanyol aquesta mena d’espais que atempten, clarament, contra el degut respecte entre les persones.

• Convidem als telespectadors a prescindir de veure aquest tipus de programes i ens felicitem pel rebuig que algunes associacions de televidents han endegat per tal que no es comprin productes ni serveis que patrocinen o s’anuncien en els intermedis dels mateixos.

• Exhortem als tribunals i al ministeri fiscal a què facin complir la llei. Ningú no pot escudar-se en les llibertats d’expressió, d’informació i d’empresa per agredir l’honor o la intimitat de les persones, per mentir i per difamar conscientment, insultar la intel•ligència de la ciutadania i adulterar un servei públic com la televisió, tan important per al desenvolupament d’una societat justa i culta.

dimecres, de setembre 29

Una de freda i una de calenta



La nova fornada de realitzadors cinematogràfics sorgits en l’àmbit dels videoclips i que tenen en Michel Gondry i Spike Jones els seus dos grans representants han trobat en l’escriptor i guionista Charlie Kaufman un perfecte aliat per a les seves al·lucinacions fílmiques. Cómo ser John Malkovich o Human Nature han sortit d’aquesta col·laboració feliç que ara assoleix un punt àlgid amb ¡Olvídate de mi!, una pel·lícula que es ven erròniament com una comèdia romàntica però que ofereix molt més.

Amb una extraordinària combinació de ciència-ficció casposa, comèdia «à la Jim Carrey», efectes especials i un punt de drama, Gondry explica la història de la relació de Joel i Clementine, des que es coneixen fins que el desgast els porta a la ruptura. Per oblidar-se un de l’altre recorren a una empresa que es dedica a esborrar de la memòria els records més dolorosos.

I el resultat és una pel·lícula destinada a convertir-se en el referent personal i postmodern de la petita joia d’Stanley Donen, Dos en la carretera. Aplicant totes aquelles fórmules que tan i tan bé li funcionen en els videoclips que ha realitzat, entre altres, per a Bjork, White Stripes i Chemical Brothers (duplicat d’imatges, canvis d’escala, i hipertext, molt d’hipertext), Gondry aconsegueix parlar, amb honestedat i humor, de les relacions de parella i les conseqüències que pot tenir per a la convivència no saber acceptar, en ocasions, els defectes de l’altre.



Steven Spielberg ha tornat a deixar passar una gran oportunitat de ser incisiu i crític amb la societat nord-americana a la seva darrera pel·lícula, La terminal. L’interessant punt de partida –un ciutadà atrapat a l’aeroport després que el seu país hagi estat objecte d’un cop d’estat– feia presagiar una pel·lícula amb una important càrrega política que, en mans del rei Mides de Hollywood, s’acaba convertint en una mostra més d’allò que millor sap fer, pur i dur entreteniment, i res més.

Una primera part de pura comèdia, amb un Tom Hanks a mig camí entre Charles Chaplin i Buster Keaton, dóna pas a una insípida història d’amor i a un inversemblant enfrontament del director de l’aeroport amb aquest passatger sense nació. Spielberg deixa escapar trames tan interessants com la del personatge d’origen indi, també atrapat a l’aeroport però per circumstàncies més dramàtiques que el realitzador només s’atreveix a apuntar amb timidesa. I tot acaba derivant en un final made in hollywood, tou i endolcit, que desmereix les bones idees que podia tenir, inicialment, el film.

I aquest ha estat i continua sent el gran problema d’Steven Spielberg. La necessitat de complaure totes les audiències sempre el porten a suavitzar les seves històries fins a extrems insospitats, i totes les seves pel·lícules s’acaben sintetizant en blancs i negres, en bons i dolents, en accions bones i accions dolentes. La terminal n’és un nou exemple.

dimarts, de setembre 28

Per pensar

Xavier Montanyà reflexionava, ara fa uns dies a Vilaweb, sobre l’alarmant crisi que atravessa la cultura. En aquest excel·lent article, absolutament crític i revelador, parla sobre la preocupant buidor, la manca de continguts i l’oportunisme de moltes obres i esdeveniments culturals, fent un repàs a exemples força clarificadors i també força depriments….

Cultura sense contingut, igual a zero

La situació de la nostra cultura sembla preocupant. Dos tocs d’alarma. Un. M’explica un amic artista que la major part d’exposicions i obres d’art d’avui no tenen cap mena de contingut i que, a més, per als entesos, són avorridíssimes. Ho sap la gent del món de l’art, però no ho reconeix públicament. Dos. Com que s’ha declarat desert el Premi Prudenci Bertrana, ens hem pogut assabentar, gràcies a Jordi Llovet, que: 'A penes tenim crítica, els departaments de filologia catalana no tenen alumnes, tenim una novel·la respectable, però escassa, i tenim, sobretot, un desert vastíssim de lectors, per culpa de la pèssima política educativa dels governs de Catalunya, fa decennis'.

La sensació aparent és ben bé una altra. Allò que ens venen és que tenim més oferta cultural que mai i que el poder polític i el capital privat tenen molt d'interès a col•laborar-hi, però em temo que allò que es potencia són les xifres d’audiència (el públic que un esdeveniment cultural reuneix) o un determinat estil de productes culturals per a col·locar al mercat internacional d'una forma mimètica, sense contingut original propi, sense la reflexió creativa de l’artista. Coses que no serveixen de res que no sigui guanyar diners i medalles. Sort que ens anem assabentant, a poc a poc, de la realitat, suposant que sigui així. Sort que comença a haver-hi gent que s’atreveix a dir què pensa i trenca el silenci còmplice general que hi ha sobre la nostra imparable cultura. Malauradament, tot plegat comença a fer ferum de Fòrum. Quantes altres dures realitats s’amaguen dins el desert crític que ens envolta?

Més indicis preocupants i curiosos que il·lustren la inconsistència i els perills de tanta parauleria pública i de tan poc discurs coherent i sincer. Que fàcil que és parlar! Eduardo Mendoza reivindica l’escriptor com a referent moral dels ciutadans, sense ser-ho, i José Saramago, que sí que ho és, es resisteix a fer-ho. Vicenç Villatoro, que ha comissariat 'Veus', una de les exposicions més cares i criticades del Fòrum per manca de contingut, guanya el premi literari Carlemany amb una novel•la del tipus 'El codi Da Vinci'. 'L’èxit de novel·les així, declara, m’ha fet pensar que hi ha un cert interès del públic per temes poc coneguts de la vida religiosa'. No cal que seguim els motlles del mercat per fer 'best-sellers'; n'és un exemple 'La pell freda'. A més, que s’hagi venut aquell, vol dir que es vendrà aquest? I que s’hagi venut aquell vol dir que, la gent, l’interessa el tema religiós? De quina gent parla? Sembla la justificació que fan els programadors televisius sobre la necessitat de fer una televisió determinada perquè és 'la que vol la gent'. A més, els escriptors han d’adaptar la seva obra a la temàtica que dicten les llistes de vendes internacionals?

Més. David Castillo, que ha dirigit un taller sobre Manuel Vázquez Montalbán al CCCB protesta, amb tota la raó, que solament ha tingut quinze assistents perquè s’ha programat a la mateixa hora de les estrelles de la literatura internacional (Vargas Llosa, potser?). I remata amb una frase afortunada: 'Pretenem ser cosmopolites i som uns cosmopilotes'. Josep Ramoneda respon que quinze persones per a un taller ja està bé, i es queda tan ample. Em demano si Montalbán no seria tractat amb més respecte i tindria més públic en un taller literari organitzat en un centre cultural francès o italià.

No sé quin és l’estat actual de la nostra cultura (ho sap ningú?), però fa pànic que l’estafa de continguts muntada entorn del Fòrum inauguri una nova tradició: la d’enganyar cínicament la gent i els mitjans de comunicació. Si més no, aquest ha estat el meu sentiment cada vegada que Oleguer Sarsanedas, el portaveu de l’organització, ha obert la boca en públic, fins que ha arribat a la sofisticació de dir que l’error estava en la paraula Fòrum. Esperem no haver de sentir algun dia que l’error està en la paraula Cultura. Allò que sí que em sembla clar és que el significat de la paraula comença ja a ser ben diferent per a uns i altres.

Hi ha gent que cobra per dir qualsevol cosa o per mentir, directament. No obstant això, estic convençut que n'hi ha molta que té coses a dir i que potser en diu, però que no accedeix al circuit tancat pels poders administratius i els mitjans de comunicació. On sou els joves? Segur que hi ha un món cultural menys públic, més independent, més lliure i més autèntic, i sobretot, més rebec a adaptar-se al motlle uniformitzador i acrític del mercat, que deu ser el de fora, perquè…, que en tenim aquí?

diumenge, de setembre 26

Tarda de dissabte al sofà

...recuperant aquelles pel·lícules que havien quedat pendents...



A Swimming Pool, de François Ozon, la piscina ve a representar una gran pantalla en la que es projecten les vivències de les dues protagonistes. Una, interpretada per Charlotte Rampling, és una madura escriptora anglesa de novel·les negres de gran èxit editoral de nom Sarah Morton que atravessa per un moment de crisi creativa i personal. Per això el seu editor, amb qui s'intueix que ha tingut un "assumpte" en el passat, la convida a passar -sola- uns dies a la seva impressionant casa al Luberon, a França. Inicialment resulta per Sarah un excel·lent canvi d'aires i l'escenari paradisíac -la casa és digna de sortir al Côté Déco- li retornen ràpidament les ganes d'escriure.

Fins que apareix Julie (Ludovine Seigner), una filla desconeguda de l'editor que s'ha presentat a la casa sense avisar. Julie, que és jove i guapa, converteix la casa en l'escenari de les seves cites sexuals amb homes diferents cada vegada. I mica en mica es converteix en l'objecte de les fantasies de Sarah Morton, fantasies amb les que l'escriptora decideix escriure una nova novel·la de sexe, passió i assassinats....

Ozon reflexiona en aquesta pel·lícula sobre els procesos de creació i ho fa seguint fidel al seu estil de cinema entre pervès i sofisticat, a mig camí entre la punyeteria de Cabrol i el món elegant i malaltís de David Lynch. El director juga també a desmuntar tòpics, ja que inicialment presenta uns personatges força esteriotipats: l'escriptora anglesa de novel·la negra, d'aspecte andrògin i de caràcter dur; i la franceseta "fàcil" i ordinària, una mica Lolita. Aquests caracters tan oposats, però, s'acabaran interrelacionant en una història de possessions, de desitjos ocults, de passats misteriosos i, finalment, de crim amb dobles i triples lectures.

Una història japonesa
La segona pel·lícula de dissabte a la tarda ha estat una autèntica raresa titulada Japanese Story. Es tracta d'una road-movie australiana protagonitzada per Toni Collette i dirigida per Sue Brooks.La noia de La boda de Muriel canvia aquí d'aspecte i es converteix en una geòloga que es converteix a la força en la guia pels deserts australians d'un home de negocis japonès a qui ella li vol vendre un software de geologia. Perduts enmmig del desert i després de superar una situació de vida o mort, la relació tensa i oposada d'aquests dos personatges s'acaba convertint en una tormentada relació amb final tràgic.

La pel·lícula, que va passar pel Festival de Cannes del 2003, va aconseguir també vuit premis de l'Institut del Cinema Australià (els mateixos que un any van carregar de premis una "tonteria" titulada La española). Japanese Sory, que està força lluny d'aquells títols simpàtics tipus La boda de Muriel o Las aventuras de Priscilla..., és una road movie pels maravellosos paisatges d'austràlia. Pels protagonistes, es tractarà d'un viatge iniciàtic del que dificilment pot haver-hi tornada enrera. Pel japonès, per raons òbvies que entendreu si veieu la pel·lícula, i per la geòloga australiana, aquest viatge també suposarà descobrir parts ocultes de la seva persona. Però tot i les seves bones intencions -un pèl estereotipades-, Japanese Story té un problema de manca de química entre els protagonistes que entorpeix la credibilitat de la seva relació i de la que se n'acaba resentint la pel·lícula.

dijous, de setembre 23

Somien els turistes amb pagesos elèctrics?



En Perejaume és genial. Admiro la seva ironia despreocupada i la seva capacitat per reflexionar sobre el territori i la geografia en qualsevol àmbit i amb qualsevol excusa. I realment s’ha de ser valent per fer un cartell com aquest de la Mercè 2004 que trobo, senzillament, esplèndid. Es veu que la idea d’en Perejaume era reflexionar sobre el fenomen creixent del turisme, que representa una forma de vida superficial i despresa i que contrasta amb els fonaments agraris de la cultura catalana. Doncs això.

dimecres, de setembre 22

Donostiako Zinemaldia 3-Nine Songs FAQ



És una pel·lícula pornogràfica?
Segons el Gran diccionari de la llengua catalana, pornografia és la “representació de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre”. M’imagino que Michael Winterbottom, que deu viure de les pel·lícules que fa, té un cert afany de lucre amb Nine Songs. Un altre tema és si la seva voluntat amb aquesta pel·lícula era la d’excitar sexualment... Cosa que puc assegurar, amb un cert coneixement de causa, que no es produeix. Al menys a la projecció a la que jo vaig assistir a San Sebastián, en la que fins i tot es va deixar sentir algun badall força sonor… Clar, que potser hi tenia a veure que la sessió era un diumenge a les nou del matí…

Però és bastant explítica, no?
Això si, no us quedarà cap mena de dubte. Felacions i cunnilingus tots els que vulguis, i ereccions, masturbacions i magrejos diversos, també. Ara, amb una fotografia saturada digital molt estètica i de molt bon gust que de tant en tant –només de tant en tant- dissimula alguna cosa. I després, els dos personatges que han tingut el valor de fer aquesta pel·lícula es passejaven per Donostia com si no els haguessim vist les seves intimitats en tamany pantalla de cinema… S'ha de reconèixer que jo no hauria gosat. Per cert, la foto d’aquest post correspont a pràcticament l’únic moment de la pel·lícula en que aquests dos van completament vestits.

I què explica la pel·lícula?
En teoria, una història d’amor de dos joves com tantes i tantes d’altres… En boca del director, la intenció era mostrar tot allò d’una relació –el sexe- que el cinema mai ensenya. Però alguna cosa li devia passar pel cap a Michael Winterbottom quan va decidir intercal·lar les actuacions filmades de diversos grups modernillos entre polvo i polvo… Estava clar que només a base de felacions es pot dir poca cosa, de qualsevol que sigui el tema. Per això el director sembla que intenta explicar alguna cosa més de la parella a base de les lletres de les cançons.

Quins grups surten?
Dandy Warhols, Super furry animals, Franz Ferdinand i Primal Scream… i altres que no conec. Tots aquests filmats en concerts en directe i també amb un gloriós saturat digital molt del gust contemporani… Ah, també surt en Michael Nyman, que com que és amic d’en Winterbottom ja queda bé. De fet surt tantes vegades que arriba a fer-se pesadet. Primer sona un dels temes a piano que Nyman va fer per Wonderland (la millor, repeteixo LA MILLOR pel·lícula de Michael Winterbottom). Després torna a sonar el tema de Wonderland, més endavant. I al final surt en Nyman en directe en un concert. I si encara no ens havia quedat clar que era en Michael Nyman, el narrador va i ho explica: “vam anar al concert de Michael Nyman”. I després encara torna a sonar el tema de Wonderland, però la versió orquestral…

El director de la peli és el de 24 Hour Party People, no?
Si, també és el de Wonderland. (Ja us he dit que Wonderland és la millor pel·lícula de Winterbottom?). I té aquella que està tant i tant bé, In this World, sobre la peripècia de dos immigrants afganesos… En té una altra sobre la guerra de Sarajevo, dues més que s’inspiren en cançons d’U2 i Elvis Costello (hi ha el tòpic famós que diu que Winterbottom té molt bon gust per la música, bla bla bla), té una adaptació fluixeta del llibre Jude, l’obscur, de Thomas Hardy (llibre que aprofito per recomanar a tothom que no l’hagi llegit). Ah, i també té aquell western estrany i maravellós titulat The Claim. I, quasi me n’oblido, també va fer Besos de Mariposa, una pel·lícula extranyíssima, extranyíssima, que un dia es va colar en la meva vida de forma tan misteriosa.

I què, val la pena doncs?
Honestament, crec que s’ha de veure. No per la suposada provocació –falsa completament, no provoca ni incomoda, a no ser que aneu decidits a deixar-vos escandalitzar-vos-, sinó perquè de rerafons, molt, molt en el fons, Nine Songs ofereix una mena de retrat d’una certa buidor generacional… Parla de gent que omple les seves vides a base de pastilles i sexe gèlid i cançons pretesament trascendents i res més. Absoluta buidor, absoluta fredor. Winterbottom intercal·la les imatges de la parella i els concerts amb plans de l’Antàrtida (on representa que viatja el protagonista un cop la relació s'ha acabat), i trobo que aquestes imatges de la immensitat de gel són molt i molt reveladores…. Ja m’ho sabreu dir.

dimarts, de setembre 21

Donostiako Zinemaldia 2-Mirades a la immigració



Dues de les pel·lícules que he vist al Festival de Sant Sebastià giraven al voltant del tema de la immigració, però des d'òptiques i amb estils ben diferents. Inguélézi (que aquí s'estrenarà amb el títol de Clandestino) és la nova pel·lícula de François Dupeyron, que ja va guanyar la Concha de Oro fa uns anys amb C'est quoi la vie? i que ara us pot sonar perquè acaba d'estrenar comercialment Monsieur Ibrahim y las flores del Corán . Permeteu-me un incís per recomanar-vos de Dupeyron la pel·lícula que queda entre aquestes dues, titulada La cámara de los oficiales . Totes aquestes pel·lícules tenen en comú un nom, el d'Eric Caravaca, l'actor fetitx de Dupeyron i que potser també recordareu a Son frère .

A Inguélézi, Caravaca interpreta, amb no massa credibilitat (tot s'ha de dir!) a un kurd que resulta ser l'únic supervivent de l'accident del camió que transporta, de manera il·legal, un grup d'immigrants. Per no ser descobert, el kurd s'amaga al maleter del cotxe de la protagonista femenina del film, una francesa que acaba d'enterrar al seu company sentimental i que es troba en ple procés de dol. Excusa, aquesta, que li serveix al director del film per reflexionar sobre l'efecte que el dolor d'una pèrdua pot causar en les persones i com els humans ens podem obrir als altres en situacions difícils i traumàtiques.

Així, la protagonista decideix en primer lloc acollir a l'immigrant a casa seva i, després, davant la seva insistència, acompanyar-lo fins a Anglaterra (Inguélézi, en kurd) assumint el risc que aquesta acció comporta. La problemàtica dels immigrants queda en un segon terme perquè Dupeyron prefereix parlar de la solidaritat i de l'empatia entre les persones, però tot i això aporta algunes pinzellades de la situació dels que es veuen obligats a posar la seva vida en perill en la recerca d'una vida millor. Se li poden agrair a Inguélézi les seves bones intencions tot i que el resultat és irregular, principalment per l'actitut de François Dupeyron que, en alguns moments, sembla més preocupat per filmar imatges poètiques que sentiments reals.

I bones intencions també les de Tarfaya, una de les poques pel·lícules marroquines que tenim d'oportunitat de veure en pantalles cinematogràfiques i una de les poques pel·lícules que aborda el tema de les pateres des de l'altre costat del mar. La protagonista, Miriam, és una noia marroquina decidida a arriscar-se per arribar a les costes espanyoles. La pel·lícula segueix les seves peripècies a Tarfaya, el pobre del Marroc que queda just davant de la platja de Fuerteventura, a les Canàries. Des de Tarfaya es poden veure les llums de la ciutat espanyola, unes llums que es veuen amb claredat perquè, com afirma la protagonista, al Marroc tot és fosc. Una metafòrica frase de diàleg que ens deixa entreveure perquè molts immigrants se la juguen per arribar a l'altre costat, i per als que la supervivència no resulta fàcil.

El principal problema d'aquest film, que ha dirigit Daoud Aoulad-Syad, és que s'entreté massa en les històries costumistes del poble i en les subtrames sentimentals, però que tot i això no amaguen el cru rerefons d'aquesta gent: així, Tarfaya mostra les dificultats d'aconseguir pujar a una patera per arribar a Espanya i els enganys, les estafes i els abusos dels que molts immigrants són víctimes abans fins i tot de sortir de casa seva, per part dels seus propis veïns. La pel·lícula, que durant tot el metratge té un to divertit i entranyable, no se n'està tampoc de retratar les misèries dels marroquís que volen fugir del país i la part de culpa que tots tenim en aquesta problemàtica. L'últim i demoledor pla final és, en aquest sentit, el més revelador de tota la pel·lícula.

dilluns, de setembre 20

Donostiako Zinemaldia 1-Ulrich Thomsen



El Festival de Cinema de San Sebastián fa una notable contribució a la difusió del cinema danès entre aquells que només ens hi podem estar dos dies. En aquesta estada intensiva anual al certamen donostiarra, que acostuma a coincidir en el meu cas amb el primer cap de setmana de festival, sempre apareix alguna pel·lícula danesa i mai és de Lars Von Trier. Aquest any, el postdogma de torn va caure només arribar, després de set hores de viatge nocturn i havent dormit només tres hores. Però com que era la primera de les cinc pel·lícules que teníem previstes pel dissabte, la vam entomar amb alegria i entusiasme juvenil.

El film té la gran virtut de comptar entre els seus protagonistes amb l’Ulrich Thomsen, un vell conegut dels cinèfils mataronino-donostiarres no només perquè sortia a Festen (o Celebración, la pel·lícula dogma per excel·lència) sinó perquè l’any passat va presentar al festival la més que notable Arven (o La Herencia). A San Sebastián Arven va tenir tant d’èxit i bones crítiques que l’Ulrich Thomsen ho va anar a celebrar a base de pintxos i montaditos a les tasques de Lo Viejo. I amb aquesta entranyable imatge d’un danès de metre vuitanta vestit de blanc de cap a peus i vermell com una gamba ens haviem quedat…. Fins aquest any, quan l’Ulrich Thomsen ha reaparegut en les nostres vides cinematogràfiques convertit en un militar destinat ni més ni menys que a la guerra d’Afganistan... Això si, en missió humanitària.

I aquest és el punt de partida de Brodre (o Brothers), dirigida per la realitzadora postdogma Susanne Bier: l’Ulrich Thomsen fa d’un comandant de l’exercit danès (si, es veu que tenen exèrcit) amb una vida més o menys feliç, amb una dona guapíssima i perfecte, unes filles més o menys perfectes i una casa-ikea fabulosa amb dos pisos i jardí, que un dia ha de marxar cap a Afganistan en una missió tipus “Salvar al soldado Nils Peter”. A Dinamarca, a banda de deixar-hi la dona, les filles i la casa perfectes hi deixa també al germà, un cràpula que acaba de sortir de la presó després de complir condemna per haver agredit una dona mentre atracava un banc. (Per cert, que el germà cràpula en qüestió està interpretat per un altre actor danès que vam descobrir a Donosti, en una interessant pel·lícula titulada Reconstruction que, miserablement, encara no s'ha estrenat comercialment)... I llavors, l’helicòpter on viatja el comandant Ulrich Thomsen és torpedejat i derribat i a la dona li donen la tràgica notícia dos soldats de l’exèrcit i plora, etc,etc… Tota aquesta part ja la sabeu, oi?

Per no extendre’m en més detalls us diré només que resulta que l’Ulrich Thomsen en realitat no mor i va a petar al campament dels afganesos, que el tanquen en una cel·la amb el famós soldat Nils Peter al que havia de salvar. S’ha de reconèixer que tot l’episodi del campament és francament dur i que denuncia amb força cruesa els horrors de la guerra, i s’agraeix que fins i tot una cinematografia tant distant i gèlida com la danesa hagi decidit denunciar-ho. Però el risc de la pel·lícula s’acaba aquí perquè la pel·lícula deriva cap a una extranya història d’amor entre la falsa vídua i el germà cràpula que es complica quan el comandant Ulrich Thomsen reapareix viu a Dinamarca, però amb un trauma important, com us podeu imaginar. L’home no supera la mort –realment violenta- del soldat Nils Peter i a sobre ha de viure amb una suposada infidelitat de la seva dona amb el germà cràpula (per no parlar de la manca d’acceptació de la seva filla gran i la difícil relació dels dos germans amb els seus pares, un dels quals té problemes d’alcohol).

Al final tot esclata i, com tota pel·lícula-danesa-postdogma-que-se-precie, Brodre acaba derivant en un gran dramon sobre la crisi de valors familiars i la curiosa manera que els danesos tenen de canalitzar-la. Hi ha qui diu que l’Ulrich Thomsen és un ferm candidat a emportar-se un premi però la veritat, després de veure’l a La herencia o potser ho fa el fet d’haver-lo vist vermell-gamba empasant-se un montadito, però la veritat és que no em sembla que la seva sigui una gran interpretació. Tampoc la pel·lícula, tot i les seves bones intencions, acaba de convèncer. Un excés de sentiments i la inversemblança a l’hora de transmetre’ls acaben convertint Brodre en un intent fallit de fer cinema compromès a Dinamarca.

divendres, de setembre 17

Tòpics donostiarres



Cada any, a mitjan setembre, la mateixa història...

Lluita per aconseguir les entrades. La pel·lícula que vols veure acaba de guanyar un premi gros a un festival molt més important i s’ha convertit, d’ahir per avui, en un títol imprescindible. La web es penja, el telentrades comunica, i el contador de seients lliures va baixant davant teu…. Tensió i nervis… Ara no comunica…. Per fi! Ja tenim entrades!!!! Ara només falta recollir-les al caixer, però aquesta és una altra història.

Segon pas. Hotels. L’1 de setembre sempre diuen que no tenen cap habitació per la setmana del festival, San Sebastià està ocupat per ordes de cinèfils. Tant és, quan només quedin dos dies perquè comenci acabarà apareixent una habitació, la nostra. Però mentrestant, aquell patiment…

Les projeccions marquen els horaris.
-A quina hora sortirem de casa?
-A quina hora tenim la primera pel·lícula? Doncs resta-li cinc hores.
-N’hi resto sis, que a la sortida de Saragossa sempre ens perdem…

Els pinxos de gambes de la Casa Gandarias. Insuperables, inimitables, imprescindibles. El bateig gastronòmic de cada edició. Un lloc entranyable.

Mitòmans incorregibles
L’any passat, al Maria Cristina vam veure en Harvey Keitel. Anava vestit amb pantaló i americana negres… i sandàlies! Es posen qualsevol cosa i ja són glamourosos. …no el buscavem a ell. Esperavem en Sean Penn, però ni tan sols havia arribat a la ciutat. Ens vam haver de conformar amb el director coreà de Misteries of Murder. Sort que després va guanyar el premi a la millor direcció!

Mitòmans incorregibles 2
La gent s’aplega a la porta del Maria Cristina esperant que surtin els famosos. Sobretot adolescents esperant a veure alguna estrella famosa, i que només criden quan veuen sortir joves promeses del cinema espanyol. Nosaltres vam veure sortir en Claude Chabrol i també vam cridar, ratllant la histèria: “Claude!!!!! Claude!!!!”. Allá donde fueres…

Mitòmans incorregibles 3
Intervención divina ens va impressionar. Molt. I teniem allà mateix el seu director, el palestí Elia Suleiman. Hem de fer alguna cosa, aquest home marxarà i no el tornarem a veure mai més. La peli és una passada, anem-li a dir alguna cosa… mira’l, està allà! Ningú el coneix, no veus que no és famós? Va, ves i diga-li alguna cosa, que t’ha agradat la pel·lícula, que t’expliqui més coses del conflicte israeliano-palestí, que t’expliqui els seus nous projectes…Reuneixes el valor, t’hi acostes i quan estàs davant d’aquest realitzador pràcticament desconegut a punt de convertir-se en un autor de referència l'única paraula en anglès que et ve al cap és…..”congratulations”. Doncs això: felicitats, senyor Suleiman, per la seva pel·lícula.

Michael i la música.
Vaig tenir les primeres notícies d'un tal Michael Winterbottom ara ja fa uns quants anys, a la programació de cinema del Monumental de Mataró i amb una extranya pel·Lícula titulada Besos de mariposa . Però el destí ha acabat associant Winterbottom a Donosti. I, a sobre, l'ha especialitzat. Perquè totes les pel·lícules que li hem vist al festival giren al voltant del món de la música. Primer Twenty Four hour party people. Aquest any en toca una altra, Nine Songs. Polèmica, diuen... Pel seu alt contingut eròtic? Podria ser, però entre cinèfils, és més interessant que per primera vegada sigui el director el que vol remuntar la cinta en contra de la voluntat del productor, que veu més clar el negoci si la pel·liculeta porta la "X" al costat del títol.

Mike.
Donosti és Mike Leigh. I Mike Leigh és Donosti. Que ara es parli de Mike Leigh fora de Donosti ve a ser una mena d’apropiació indeguda. Vera Drake no pot haver guanyat a Venècia, perquè els autèntics seguidors de Mike Leigh, nosaltres, estem a San Sebastià. Com ha pogut projectar Vera Drake primer als italians? Li perdonem, perquè sabem que aquest any ens tornarem a veure. Tenim una assignatura pendent amb Mike Leigh. “Please, mister Leigh, Topsy Turvy”. El nostre anglès macarrònic no permet fer maravelles però aquestes quatre paraules suplicants seran suficients. “Siusplau, senyor Leigh, estreni Topsy Turvy a casa nostra!”

dijous, de setembre 16

A Gil de Biedma



El Teatre Lliure ha encetat, en les darreres temporades, un cicle d’homenatges a personalitats del món de les arts. Aquest any li toca a Jaime Gil de Biedma, el poeta de l’Escola de Barcelona que serà recordat ara a través de la lectura dels seus poemes que en faran polítics, escriptors, actors, cantants i economistes.

L’espectacle es titula 12 estimen Gil de Biedma i es representa avui i demà a l’Espai Lliure. Com que no hi podré anar, us reprodueixo aquí, a mode d’homenatge personal, un dels poemes de Gil de Biedma que més em commociona:

No Volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

dimecres, de setembre 15

Sobre la caducitat dels autors



Àngel Quintana reflexiona, al suplement Culturas de La Vanguardia d'avui, sobre els directors de cinema considerats "autors" que un cop van tenir el seu moment de glòria i que ara han caigut en un cert oblit. Entre d'altres coses, Quintana afirma que aquests cineastes són víctimes de la rapidesa de les modes, que també afecten al món del cinema.

"Vivimos un tiempo en la que las imágenes se reciclan a más velocidad que los criterios de la crítica y que los referentes del público. Este factor provoca que las oscilaciones del mercado del gusto sean más bruscas y que los cineastas figuren menos tiempo en la primera división", diu Quintana. A l'article, posa com a exemple casos com el de Robert Altman i la seva darrera pel·Lícula, The Company (que personalment em va semblar esplèndida) o Bertolucci i els seus Soñadores com a exemples d'autors "desgastats" o "oblidats".

Aquesta crisi, continua Quintana, no afecta només als grans autors ja consolidats sino també a directors relativament joves, com Tim Burton o els germans Coen, estandars del cinema americà dels anys noranta que no han pogut "trobar el seu moment de plenitut a la nova dècada". El crític també cita un exemple curiós que ha tingut lloc recentment, en relació a l'esperada nova pel·lícula de Wong Kar Wai, titulada 2046. Després de In the mood for love les expectatives entre els especialistes eren molt elevades però, segons explica Quintana, aquestes es van desinflar totalment només sortir de la projecció del nou film al Festival de Cinema de Cannes. L'entusiasme havia estat substituit pel tedi. Un altre autor caigut?

Quintana defensa el nom de dos autors que al seu parer si que han aconseguit superar aquesta crisi de la que ningú sembla poder-se'n escapar: Clint Eastwood i Jean Luc Godard. Personalment crec que aquesta opinió és més que discutible, però tot i això no deixa de tenir interès tota la seva reflexió sobre els autors.

L'article es completa amb una llista d'alguns directors que van a la baixa, i que us enganxo a continuació.

Peter Greenaway: Su largometraje 8 1⁄2 women fue silbado en Cannes y la trilogía Las maletas de Tulse Lupper no ha encontrado ningún tipo de adhesiones.

Bernardo Bertolucci: Desde que realizó El pequeño Buda, no ha cesado de querer entrar en el mercado europeo y volver a sus orígenes, pero sin renunciar a la estética Benetton.

Terry Gilliam: El autor de la mitificada Brazil fracasó con Miedo y asco en las Vegas y tuvo que abandonar el rodaje de su versión de El Quijote. Desde entonces, nada más se supo.

Wim Wenders: Fue el autor de culto más admirado de los setenta y los ochenta. En los noventa no cesó de fracasar en sus largometrajes pero, en cambio, se ha afianzado en sus documentales musicales como Buena Vista Social Club.

Bille August: Es uno de los únicos autores que ha ganado dos Palmas de Oro en Cannes, por Pelle el conquistador y Las mejores intenciones. En cambio, nadie lo ha situado nunca en el ranking de los grandes autores.

Stephen Frears: Fue la gran pesadilla del cine británico para el gobierno de Margaret Thatcher, lo reciclaron en Hollywood con productos de prestigio y se fue perdiendo en operaciones más comerciales.

Hal Hartley: Logró convertirse en el prototipo de cineasta independiente profundamente marcado por Godard y cierto minimalismo. Su trayectoria ha ido cayendo progresivamente en cierto y doloroso olvido.

Thomas Vinterberg: Fue el fundador, junto a Lars Von Trier, del movimiento Dogma con Festen. Desde entonces ha realizado tres largometrajes, prácticamente invisibles en los cines y los festivales.

Chen Kaige: Ganó la Palma de Oro con Adiós mi concubina y se convirtió en uno de los grandes cineastas chinos. Desde entonces no ha cesado de realizar falsos movimientos, incluso en el cine americano.


En aquesta llista jo hi afegiria altres noms, com els ja citats en l'article Tim Burton i els Germans Coen, però també i claríssimament Woody Allen, potser Scorsese, Bertrand Tavernier, André Techiné, Olivier Assayas i altres que, lamentablement, he acabat per oblidar.

dimarts, de setembre 14

Qui és Zissou?



Jacques Henri Lartigue era un fill de casa bona a qui una càmara d’últim model (la millor que la seva adinerada família li va poder comprar quan només tenia vuit anys) situaria en un punt clau de la història de la fotografia. Era l’any 1904 i l’interès de Lartigue per la fotografia i pels entreteniments frívols de l’alta burgesia francesa el van portar a fer un insòlit descobriment: l’objectiu podia copsar, d’alguna manera, el moviment. Estels que s’enlairaven, caçadors de papallones, jugadors de tenis en plena activitat, avions en ple vol… així es va convertir en el descobridor de l’efecte fotogràfic d’escombrat.

Després Lartigue va arribar al París de l’art nouveau i les avantguardes i va començar a retratar l’extravagant món de la moda. Posats frívols i distants i indumentàries cares i exclusives van substituir, a les fotos, les esteles del moviment. Al 1915, el fotògraf aficionat penja temporalment la càmara i aposta per la pintura. Però la fotografia no l’abandonarà mai i durant dècades la seva mirada es continuarà fixant discretament en els canvis culturals i els usos socials de les classes més frívoles i benestants.

A mitjans de la dècada dels seixanta, una retrospectiva al MOMA treurà Lartigue de l’oblit. I el fotògraf serà reivindicat inesperadament pel món del cinema.

L’any 1965, Fellini roda Giulieta de los espíritus. Busqueu-hi els plans inspirats en fotografies de Lartigue... Busqueu les mateixes influències a Y la nave va…, vint anys després. Agafeu després Ginger i Fred i busqueu un curiós capellà volador… mireu-lo, perquè aquest és el propi Lartigue, convertit per una vegada en el protagonista de les imatges en moviment. El fotògraf moriria poc després.

Ara un altre director amb un estrany món personal es fa seva la mirada de Lartigue. Fixeu-vos ara en la fotografia que encapçala aquest post. L’home es diu Zissou i és el germà d’en Jacques Henri. Zissou també és el nom del protagonista de la darrera pel·lícula de Wes Anderson. The life aquatic with Steve Zissou torna a ser, després de Los Tenenbaums un catàleg de personatges extravagants en mons extravagants interpretats, perquè no dir-ho, per actors tan extravagants com Bill Murray o Angelica Huston.

dilluns, de setembre 13

El progrés



Us recomano aquest poema de la Jessica Pujol:

¿PROGRESO?

¡Rápido!
Por la mañana:
muchos despertadores
muchas personas
muchos biorritmos

colándose cada uno por su luz
y la luz a su vez
por el día de tiempo.

¡Funciona!
Las pilas del sino no se agotan
trabaja insaciable
trabaja ante mi sorpresa
y trabajan también
los que arrastran un tedio de aspereza.

¡Rápido!
De hilos y puentes y cables
es la realidad vista desde mis ojos
de diferencia de matiz de arrugas
son los sueños desde mis ojos.

No importa conciencia
que hagas maletas
que vayas o vuelvas
para ver lo que crees OTRO

¿vas o vuelves?
No importa
hoy no hay tiempo ni para comas.

¡Rápido!
Sigue el gentío de subida o bajada
por sus escaleras de la vida
tapizadas caracoleadas serpenteadas;
siguen subiendo o bajando
con su alma a cuestas.
¿Quién está quieto?

Y todo bien y bueno y malo y peor;
normas en cada ola
simulacros de orden en cada esquina
horizontes en cada cielo.
¡Rápido!
¡Apúrense!
Que un carnaval corre hacia su entierro.
¿Y A ESO LO LLAMAN PROGRESO?


dimecres, de setembre 8

Indispensable



La Cosa (com l'ha batejat la Tina) també té algunes coses bones, com aquesta:

Fòrum projectarà l'última pel·lícula del sud-coreà Kim Ki-Duk

Barcelona, 8 set (EFE).- Els visitants del Fòrum Universal de les Cultures podran veure demà al recinte l'última pel·lícula del cineasta sud-coreà Kim Ki-Duk, "Primavera, verano, otoño, invierno y ... primavera".
La cinta, que ha estat premiada als festivals de Locarno, Las Palmas de Gran Canària i Sant Sebastià, serà projectada a les 23.00 hores a la pantalla del Mirador del Fòrum.

Angel Sala, director del Festival de Sitges, ha dit avui a la premsa durant la presentació de la pel·lícula que "parlar de Kim Ki-Duk és parlar del 'boom' que el cinema coreà ha tingut a tot el món els últims anys".
Sala, això no obstant, ha lamentat que l'èxit del cinema coreà i asiàtic, en general, es tracti d'un fenomen bàsicament adscrit a festivals, sobretot a Espanya, on "tenim un problema de distribució que fa molt difícil veure en cartellera pel·lícules orientals"."La distribució a Espanya i a Catalunya travessa per un dels seus pitjors moments", ha insistit Sala.

La pel·lícula de Kim Ki-Duk, que té un caràcter eminentment visual i emocional i a penes compta amb diàlegs, es projectarà al Fòrum un dia abans de la seva estrena en algunes sales del país. Segons Sala, la cinta contrasta amb altres de les pel·lícules anteriors de Kim Ki-Duk, com per exemple amb "The Isle", una pel·lícula molt impactant basada en una història sadomasoquista.

"Primera, verano, otoño, invierno y ...primavera" narra la història d'un aprenent al llarg de les quatre estacions de la vida amb un missatge clar: el desig de possessió comporta la destrucció del més preat.
"Es una pel·lícula en capítols però en la qual les transicions passen desapercebudes (...) i que té molta normalitat en parlar de la vida i de la mort", ha comentat Sala. "Es una pel·lícula molt clara, encara que no estigui molt clar quin és el seu principi o el seu final", ha afegit.

Kim Ki-Duk, que va començar en el món del cinema com a guionista, va debutar com a director el 1996 amb "The Cocodrile" i des d'aleshores ha fet dues o tres pel·lícules per any, entre elles "The Isle", "Address Unknown" o "Samaritan Girl".


La vaig poder veure al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF) i és una autèntica maravella. Si la vostra referència de Kim Ki-Duk és La isla no patiu, que aquesta no fa tan de mal. Primavera, verano, otoño, invierno y ... primavera ve a ser una mena de conte d'inspiració zen sobre les edats de l'home i els desenganys, l'aprenentatge que se'n deriva i la maduresa que se n'obté. Absolutament indispensable.

dimarts, de setembre 7

Pel·lícules petites



Hi ha pel·lícules tant petites que corren el risc de desaparèixer. Retrato de April és una pel·lícula petita. Molt petita. Només dura una hora i quinze minuts i s’ha estrenat discretament, enmig del rebombori generat per Mar adentro, a la sala més petita de Barcelona, la quatre de l’Alexandra (l’antic Alexis, vaja). I és una llàstima que estigui condemnada a desaparèixer perquè és difícil trobar pel·lícules que amb tant pocs mitjans siguin tan emocionants.

No és per l’argument, que així explicat, sense veure-la, sembla força trillat: l’April del títol –Katie Holmes al film- és l’ovella esgarriada d’una família força estravagant, amb una mare histèrica (imprescindible Patricia Clarkson), un marit calçaces, una filla absolutament repelent de tant perfecte que és i un fill fumeta que passa de tot. La família en qüestió emprèn un viatge fins a Nova York, on viu l’April, per celebrar amb ella el Dia d’Acció de Gràcies. Per a l’April, una pseudo punk amb un passat relacionat amb les drogues, la visita de la família representa un important retrobament i, en conseqüència, vol fer-ho notar preparant un dinar a l’alçada de la diada, amb gall dindi farcit i tot. Però el forn no li funciona i trobar un forn en condicions serà tota una odissea…

Per la família de l’April, el trajecte fins a Nova York acabarà adoptant un aire de viatge iniciàtic en el que, un darrera l’altre, s’aniran descobrint i entenent les autèntiques circumstàncies dels personatges… No us vull rebentar res de l’argument però, a grans trets, resulta que la mare té un cancer terminal, que la filla perfecte té un problema gravíssim de manca d’atenció per part d’una mare que només s’entén amb el fill perquè li proporciona “porros” que li alleugereixen el dolor…. I, de rerefons, aquesta gran ferida que representa la ruptura amb l’April, que s’acaba convertint en la més normal d’aquesta familia d'esgarriats.

I encara hi caben més coses en aquests intensos vuitanta minuts en vídeo digital… un missatge integrador derivat de la relació de l’April i els seus estravagants veïns; i una maravellosa declaració d’amor en boca del nòvio de la protagonista, un jove afroamericà a qui no costa contemplar sota l’òptica de l’estereotip i els prejudicis però que, aviat, es manifestarà com una persona ben diferent d’allò que sembla. De fet, tot a Retrato de April és ple de tòpics desmentits i veritats ocultes sota una fina capa de sensibilitat.

diumenge, de setembre 5

Polèmica



No tinc res en contra d’Alejandro Amenábar. Ben al contrari. Però tinc la impresió que amb Mar Adentro s’està cometent l’error de confondre els propis mèrits cinematogràfics de la pel·lícula –que en té molts- amb l’interès que suscita socialment el seu delicat tema principal. Com que Mar Adentro parla de l’eutanàsia, sembla que Amenábar hagi estat molt valent. Però si us pareu a reflexionar realment què aporta de nou aquest director al debat sobre aquest tema us adonareu que en realitat, només ens diu el que ja sabíem: que Ramon Sampedro ho tenia molt clar. Sampedro si que va ser valent, i Amenábar, molt i molt espavilat.

Em fa l’efecte que en el fons, Mar Adentro només és una altra “vida de santo”, un biòpic a la americana dissenyat fins al darrer detall per emocionar i fer creure que amaga una gran reflexió quan, en realitat, aporta poca cosa nova… O es que ja no us enrecordeu que la mort del Sampedro la vam veure tots en directe? No vau reflexionar en aquell moment sobre l’eutanàsia? Es que Amenàbar té alguna cosa més a dir?

Després de veure Mar Adentro em ve al cap el cinema de John Sayles, un director que sempre ha estat capaç de partir d’una situació concreta –com en el cas del film d'Amenàbar seria la situació personal de Ramon Sampedro- i extendre’s en mil branques diferents fins a teixir una gran xarxa de repercussions i conseqüències. Penso en Lone Star i en Casa de los babys i la forma que té Sayles de fer derivar els arguments fins a canviar-te completament les idees preconcebudes que podies tenir abans d’entrar a veure la pel·lícula. Vaja, que t’obliga a pensar. Quan entres a veure Mar Adentro ja portes una idea sobre l’eutanàsia –ja sigui a favor o en contrai, malauradament després de veure la pel·lícula, crec que acabes conservant la mateixa idea.

Amenábar és molt llest i sap fer cinema, això no es pot negar. Mar Adentro és una pel·lícula molt ben feta i sobretot, molt ben interpretada (les secundàries Lola Dueñas i Mabel Rivera destaquen molt per sobre fins i tot de Javier Bardem). Però també és una pel•lícula mil vegades vista. Obra mestra, afirmen algunes crítiques poc aprofundides. Jo diria més aviat “obra alumna”. Alumna d’Spielberg i de Cameron, dels mestres de la llàgrima fàcil i el melodrama dolcet, que sap tocar la fibra amb una certa elegància i sense recórrer al recurs simplon dels telefilms de dissabte per la tarda. És molt respectable que Amenábar opti per aquest tipus de cinema que indubtablement li reportarà molts espectadors, molts premis oscar i molts titulars a la premsa… Però, que haurà aportat Amenábar als que, a banda d’emoció, al cinema taabé hi busquen compromís i reflexió?

divendres, de setembre 3

Contacte



A laMalla.net avui expliquen aixó....

Els astrònoms, entusiasmats per un senyal de ràdio de l'exterior

Un senyal de ràdio sense explicació, que podria venir d’anys llum de l'espai exterior, ha estat captat a la Terra i ha provocat l'entusiasme de la comunitat científica. Es barallen dues possibilitats: que sigui un contacte d'una civilització extraterrestre o que el senyal hagi estat provocat per un fenomen astronòmic desconegut avui. La revista científica New Scientist en té tots els detalls.

El senyal prové d'algun lloc entre les constel·lacions de Piscis i d'Àries i ha estat captada, tres vegades, per un telescopi de Puerto Rico. La revista, de moment, no s'arrisca a parlar de vida extraterrestre i ho atribueix a un fenomen astronòmic sense explicació o a un defecte del propi telescopi. Un expert de la Universitat britànica de Bath ha indicat, però, que si el senyal "es repeteix quatre, cinc o sis vegades, pot començar a ser emocionant".

Es veu que el senyal ha estat transmès per la principal freqüència de l'univers que és l’hidrogen. Un hidrogen que es dedica a absorbir i transmetre energia i que, segons la comunitat científica, els extraterrestres, en cas d'existir, avisarien de la seva presència mitjançant aquest material.


Emocionant, oi?

dimecres, de setembre 1

Principis de setembre



Veure menys cervesa.
Llegir més llibres.
Estar més al dia de les notícies.
Aprendre a cuinar.
Gastar menys en sabates.
Trucar la iaia cada diumenge.

Són propòsits que vaig acumulant a l’inici de cada curs. En tinc una pila i no se què fer-ne.

Altres, com en Jamie Cullum, de la manca de voluntat n’ha fet cançons a ritme de jazz. Jo ara les escolto i, mentrestant, continuo buscant un espai on endreçar tots aquests i molts d'altres projectes pendents.