La nova fornada de realitzadors cinematogràfics sorgits en l’àmbit dels videoclips i que tenen en Michel Gondry i Spike Jones els seus dos grans representants han trobat en l’escriptor i guionista Charlie Kaufman un perfecte aliat per a les seves al·lucinacions fílmiques. Cómo ser John Malkovich o Human Nature han sortit d’aquesta col·laboració feliç que ara assoleix un punt àlgid amb ¡Olvídate de mi!, una pel·lícula que es ven erròniament com una comèdia romàntica però que ofereix molt més.
Amb una extraordinària combinació de ciència-ficció casposa, comèdia «à la Jim Carrey», efectes especials i un punt de drama, Gondry explica la història de la relació de Joel i Clementine, des que es coneixen fins que el desgast els porta a la ruptura. Per oblidar-se un de l’altre recorren a una empresa que es dedica a esborrar de la memòria els records més dolorosos.
I el resultat és una pel·lícula destinada a convertir-se en el referent personal i postmodern de la petita joia d’Stanley Donen, Dos en la carretera. Aplicant totes aquelles fórmules que tan i tan bé li funcionen en els videoclips que ha realitzat, entre altres, per a Bjork, White Stripes i Chemical Brothers (duplicat d’imatges, canvis d’escala, i hipertext, molt d’hipertext), Gondry aconsegueix parlar, amb honestedat i humor, de les relacions de parella i les conseqüències que pot tenir per a la convivència no saber acceptar, en ocasions, els defectes de l’altre.
Steven Spielberg ha tornat a deixar passar una gran oportunitat de ser incisiu i crític amb la societat nord-americana a la seva darrera pel·lícula, La terminal. L’interessant punt de partida –un ciutadà atrapat a l’aeroport després que el seu país hagi estat objecte d’un cop d’estat– feia presagiar una pel·lícula amb una important càrrega política que, en mans del rei Mides de Hollywood, s’acaba convertint en una mostra més d’allò que millor sap fer, pur i dur entreteniment, i res més.
Una primera part de pura comèdia, amb un Tom Hanks a mig camí entre Charles Chaplin i Buster Keaton, dóna pas a una insípida història d’amor i a un inversemblant enfrontament del director de l’aeroport amb aquest passatger sense nació. Spielberg deixa escapar trames tan interessants com la del personatge d’origen indi, també atrapat a l’aeroport però per circumstàncies més dramàtiques que el realitzador només s’atreveix a apuntar amb timidesa. I tot acaba derivant en un final made in hollywood, tou i endolcit, que desmereix les bones idees que podia tenir, inicialment, el film.
I aquest ha estat i continua sent el gran problema d’Steven Spielberg. La necessitat de complaure totes les audiències sempre el porten a suavitzar les seves històries fins a extrems insospitats, i totes les seves pel·lícules s’acaben sintetizant en blancs i negres, en bons i dolents, en accions bones i accions dolentes. La terminal n’és un nou exemple.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada