Per pensar

Xavier Montanyà reflexionava, ara fa uns dies a Vilaweb, sobre l’alarmant crisi que atravessa la cultura. En aquest excel·lent article, absolutament crític i revelador, parla sobre la preocupant buidor, la manca de continguts i l’oportunisme de moltes obres i esdeveniments culturals, fent un repàs a exemples força clarificadors i també força depriments….

Cultura sense contingut, igual a zero

La situació de la nostra cultura sembla preocupant. Dos tocs d’alarma. Un. M’explica un amic artista que la major part d’exposicions i obres d’art d’avui no tenen cap mena de contingut i que, a més, per als entesos, són avorridíssimes. Ho sap la gent del món de l’art, però no ho reconeix públicament. Dos. Com que s’ha declarat desert el Premi Prudenci Bertrana, ens hem pogut assabentar, gràcies a Jordi Llovet, que: 'A penes tenim crítica, els departaments de filologia catalana no tenen alumnes, tenim una novel·la respectable, però escassa, i tenim, sobretot, un desert vastíssim de lectors, per culpa de la pèssima política educativa dels governs de Catalunya, fa decennis'.

La sensació aparent és ben bé una altra. Allò que ens venen és que tenim més oferta cultural que mai i que el poder polític i el capital privat tenen molt d'interès a col•laborar-hi, però em temo que allò que es potencia són les xifres d’audiència (el públic que un esdeveniment cultural reuneix) o un determinat estil de productes culturals per a col·locar al mercat internacional d'una forma mimètica, sense contingut original propi, sense la reflexió creativa de l’artista. Coses que no serveixen de res que no sigui guanyar diners i medalles. Sort que ens anem assabentant, a poc a poc, de la realitat, suposant que sigui així. Sort que comença a haver-hi gent que s’atreveix a dir què pensa i trenca el silenci còmplice general que hi ha sobre la nostra imparable cultura. Malauradament, tot plegat comença a fer ferum de Fòrum. Quantes altres dures realitats s’amaguen dins el desert crític que ens envolta?

Més indicis preocupants i curiosos que il·lustren la inconsistència i els perills de tanta parauleria pública i de tan poc discurs coherent i sincer. Que fàcil que és parlar! Eduardo Mendoza reivindica l’escriptor com a referent moral dels ciutadans, sense ser-ho, i José Saramago, que sí que ho és, es resisteix a fer-ho. Vicenç Villatoro, que ha comissariat 'Veus', una de les exposicions més cares i criticades del Fòrum per manca de contingut, guanya el premi literari Carlemany amb una novel•la del tipus 'El codi Da Vinci'. 'L’èxit de novel·les així, declara, m’ha fet pensar que hi ha un cert interès del públic per temes poc coneguts de la vida religiosa'. No cal que seguim els motlles del mercat per fer 'best-sellers'; n'és un exemple 'La pell freda'. A més, que s’hagi venut aquell, vol dir que es vendrà aquest? I que s’hagi venut aquell vol dir que, la gent, l’interessa el tema religiós? De quina gent parla? Sembla la justificació que fan els programadors televisius sobre la necessitat de fer una televisió determinada perquè és 'la que vol la gent'. A més, els escriptors han d’adaptar la seva obra a la temàtica que dicten les llistes de vendes internacionals?

Més. David Castillo, que ha dirigit un taller sobre Manuel Vázquez Montalbán al CCCB protesta, amb tota la raó, que solament ha tingut quinze assistents perquè s’ha programat a la mateixa hora de les estrelles de la literatura internacional (Vargas Llosa, potser?). I remata amb una frase afortunada: 'Pretenem ser cosmopolites i som uns cosmopilotes'. Josep Ramoneda respon que quinze persones per a un taller ja està bé, i es queda tan ample. Em demano si Montalbán no seria tractat amb més respecte i tindria més públic en un taller literari organitzat en un centre cultural francès o italià.

No sé quin és l’estat actual de la nostra cultura (ho sap ningú?), però fa pànic que l’estafa de continguts muntada entorn del Fòrum inauguri una nova tradició: la d’enganyar cínicament la gent i els mitjans de comunicació. Si més no, aquest ha estat el meu sentiment cada vegada que Oleguer Sarsanedas, el portaveu de l’organització, ha obert la boca en públic, fins que ha arribat a la sofisticació de dir que l’error estava en la paraula Fòrum. Esperem no haver de sentir algun dia que l’error està en la paraula Cultura. Allò que sí que em sembla clar és que el significat de la paraula comença ja a ser ben diferent per a uns i altres.

Hi ha gent que cobra per dir qualsevol cosa o per mentir, directament. No obstant això, estic convençut que n'hi ha molta que té coses a dir i que potser en diu, però que no accedeix al circuit tancat pels poders administratius i els mitjans de comunicació. On sou els joves? Segur que hi ha un món cultural menys públic, més independent, més lliure i més autèntic, i sobretot, més rebec a adaptar-se al motlle uniformitzador i acrític del mercat, que deu ser el de fora, perquè…, que en tenim aquí?