No tinc res en contra d’Alejandro Amenábar. Ben al contrari. Però tinc la impresió que amb Mar Adentro s’està cometent l’error de confondre els propis mèrits cinematogràfics de la pel·lícula –que en té molts- amb l’interès que suscita socialment el seu delicat tema principal. Com que Mar Adentro parla de l’eutanàsia, sembla que Amenábar hagi estat molt valent. Però si us pareu a reflexionar realment què aporta de nou aquest director al debat sobre aquest tema us adonareu que en realitat, només ens diu el que ja sabíem: que Ramon Sampedro ho tenia molt clar. Sampedro si que va ser valent, i Amenábar, molt i molt espavilat.
Em fa l’efecte que en el fons, Mar Adentro només és una altra “vida de santo”, un biòpic a la americana dissenyat fins al darrer detall per emocionar i fer creure que amaga una gran reflexió quan, en realitat, aporta poca cosa nova… O es que ja no us enrecordeu que la mort del Sampedro la vam veure tots en directe? No vau reflexionar en aquell moment sobre l’eutanàsia? Es que Amenàbar té alguna cosa més a dir?
Després de veure Mar Adentro em ve al cap el cinema de John Sayles, un director que sempre ha estat capaç de partir d’una situació concreta –com en el cas del film d'Amenàbar seria la situació personal de Ramon Sampedro- i extendre’s en mil branques diferents fins a teixir una gran xarxa de repercussions i conseqüències. Penso en Lone Star i en Casa de los babys i la forma que té Sayles de fer derivar els arguments fins a canviar-te completament les idees preconcebudes que podies tenir abans d’entrar a veure la pel·lícula. Vaja, que t’obliga a pensar. Quan entres a veure Mar Adentro ja portes una idea sobre l’eutanàsia –ja sigui a favor o en contrai, malauradament després de veure la pel·lícula, crec que acabes conservant la mateixa idea.
Amenábar és molt llest i sap fer cinema, això no es pot negar. Mar Adentro és una pel·lícula molt ben feta i sobretot, molt ben interpretada (les secundàries Lola Dueñas i Mabel Rivera destaquen molt per sobre fins i tot de Javier Bardem). Però també és una pel•lícula mil vegades vista. Obra mestra, afirmen algunes crítiques poc aprofundides. Jo diria més aviat “obra alumna”. Alumna d’Spielberg i de Cameron, dels mestres de la llàgrima fàcil i el melodrama dolcet, que sap tocar la fibra amb una certa elegància i sense recórrer al recurs simplon dels telefilms de dissabte per la tarda. És molt respectable que Amenábar opti per aquest tipus de cinema que indubtablement li reportarà molts espectadors, molts premis oscar i molts titulars a la premsa… Però, que haurà aportat Amenábar als que, a banda d’emoció, al cinema taabé hi busquen compromís i reflexió?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada