Dues de les pel·lícules que he vist al Festival de Sant Sebastià giraven al voltant del tema de la immigració, però des d'òptiques i amb estils ben diferents. Inguélézi (que aquí s'estrenarà amb el títol de Clandestino) és la nova pel·lícula de François Dupeyron, que ja va guanyar la Concha de Oro fa uns anys amb C'est quoi la vie? i que ara us pot sonar perquè acaba d'estrenar comercialment Monsieur Ibrahim y las flores del Corán . Permeteu-me un incís per recomanar-vos de Dupeyron la pel·lícula que queda entre aquestes dues, titulada La cámara de los oficiales . Totes aquestes pel·lícules tenen en comú un nom, el d'Eric Caravaca, l'actor fetitx de Dupeyron i que potser també recordareu a Son frère .
A Inguélézi, Caravaca interpreta, amb no massa credibilitat (tot s'ha de dir!) a un kurd que resulta ser l'únic supervivent de l'accident del camió que transporta, de manera il·legal, un grup d'immigrants. Per no ser descobert, el kurd s'amaga al maleter del cotxe de la protagonista femenina del film, una francesa que acaba d'enterrar al seu company sentimental i que es troba en ple procés de dol. Excusa, aquesta, que li serveix al director del film per reflexionar sobre l'efecte que el dolor d'una pèrdua pot causar en les persones i com els humans ens podem obrir als altres en situacions difícils i traumàtiques.
Així, la protagonista decideix en primer lloc acollir a l'immigrant a casa seva i, després, davant la seva insistència, acompanyar-lo fins a Anglaterra (Inguélézi, en kurd) assumint el risc que aquesta acció comporta. La problemàtica dels immigrants queda en un segon terme perquè Dupeyron prefereix parlar de la solidaritat i de l'empatia entre les persones, però tot i això aporta algunes pinzellades de la situació dels que es veuen obligats a posar la seva vida en perill en la recerca d'una vida millor. Se li poden agrair a Inguélézi les seves bones intencions tot i que el resultat és irregular, principalment per l'actitut de François Dupeyron que, en alguns moments, sembla més preocupat per filmar imatges poètiques que sentiments reals.
I bones intencions també les de Tarfaya, una de les poques pel·lícules marroquines que tenim d'oportunitat de veure en pantalles cinematogràfiques i una de les poques pel·lícules que aborda el tema de les pateres des de l'altre costat del mar. La protagonista, Miriam, és una noia marroquina decidida a arriscar-se per arribar a les costes espanyoles. La pel·lícula segueix les seves peripècies a Tarfaya, el pobre del Marroc que queda just davant de la platja de Fuerteventura, a les Canàries. Des de Tarfaya es poden veure les llums de la ciutat espanyola, unes llums que es veuen amb claredat perquè, com afirma la protagonista, al Marroc tot és fosc. Una metafòrica frase de diàleg que ens deixa entreveure perquè molts immigrants se la juguen per arribar a l'altre costat, i per als que la supervivència no resulta fàcil.
El principal problema d'aquest film, que ha dirigit Daoud Aoulad-Syad, és que s'entreté massa en les històries costumistes del poble i en les subtrames sentimentals, però que tot i això no amaguen el cru rerefons d'aquesta gent: així, Tarfaya mostra les dificultats d'aconseguir pujar a una patera per arribar a Espanya i els enganys, les estafes i els abusos dels que molts immigrants són víctimes abans fins i tot de sortir de casa seva, per part dels seus propis veïns. La pel·lícula, que durant tot el metratge té un to divertit i entranyable, no se n'està tampoc de retratar les misèries dels marroquís que volen fugir del país i la part de culpa que tots tenim en aquesta problemàtica. L'últim i demoledor pla final és, en aquest sentit, el més revelador de tota la pel·lícula.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada