El Festival de Cinema de San Sebastián fa una notable contribució a la difusió del cinema danès entre aquells que només ens hi podem estar dos dies. En aquesta estada intensiva anual al certamen donostiarra, que acostuma a coincidir en el meu cas amb el primer cap de setmana de festival, sempre apareix alguna pel·lícula danesa i mai és de Lars Von Trier. Aquest any, el postdogma de torn va caure només arribar, després de set hores de viatge nocturn i havent dormit només tres hores. Però com que era la primera de les cinc pel·lícules que teníem previstes pel dissabte, la vam entomar amb alegria i entusiasme juvenil.
El film té la gran virtut de comptar entre els seus protagonistes amb l’Ulrich Thomsen, un vell conegut dels cinèfils mataronino-donostiarres no només perquè sortia a Festen (o Celebración, la pel·lícula dogma per excel·lència) sinó perquè l’any passat va presentar al festival la més que notable Arven (o La Herencia). A San Sebastián Arven va tenir tant d’èxit i bones crítiques que l’Ulrich Thomsen ho va anar a celebrar a base de pintxos i montaditos a les tasques de Lo Viejo. I amb aquesta entranyable imatge d’un danès de metre vuitanta vestit de blanc de cap a peus i vermell com una gamba ens haviem quedat…. Fins aquest any, quan l’Ulrich Thomsen ha reaparegut en les nostres vides cinematogràfiques convertit en un militar destinat ni més ni menys que a la guerra d’Afganistan... Això si, en missió humanitària.
I aquest és el punt de partida de Brodre (o Brothers), dirigida per la realitzadora postdogma Susanne Bier: l’Ulrich Thomsen fa d’un comandant de l’exercit danès (si, es veu que tenen exèrcit) amb una vida més o menys feliç, amb una dona guapíssima i perfecte, unes filles més o menys perfectes i una casa-ikea fabulosa amb dos pisos i jardí, que un dia ha de marxar cap a Afganistan en una missió tipus “Salvar al soldado Nils Peter”. A Dinamarca, a banda de deixar-hi la dona, les filles i la casa perfectes hi deixa també al germà, un cràpula que acaba de sortir de la presó després de complir condemna per haver agredit una dona mentre atracava un banc. (Per cert, que el germà cràpula en qüestió està interpretat per un altre actor danès que vam descobrir a Donosti, en una interessant pel·lícula titulada Reconstruction que, miserablement, encara no s'ha estrenat comercialment)... I llavors, l’helicòpter on viatja el comandant Ulrich Thomsen és torpedejat i derribat i a la dona li donen la tràgica notícia dos soldats de l’exèrcit i plora, etc,etc… Tota aquesta part ja la sabeu, oi?
Per no extendre’m en més detalls us diré només que resulta que l’Ulrich Thomsen en realitat no mor i va a petar al campament dels afganesos, que el tanquen en una cel·la amb el famós soldat Nils Peter al que havia de salvar. S’ha de reconèixer que tot l’episodi del campament és francament dur i que denuncia amb força cruesa els horrors de la guerra, i s’agraeix que fins i tot una cinematografia tant distant i gèlida com la danesa hagi decidit denunciar-ho. Però el risc de la pel·lícula s’acaba aquí perquè la pel·lícula deriva cap a una extranya història d’amor entre la falsa vídua i el germà cràpula que es complica quan el comandant Ulrich Thomsen reapareix viu a Dinamarca, però amb un trauma important, com us podeu imaginar. L’home no supera la mort –realment violenta- del soldat Nils Peter i a sobre ha de viure amb una suposada infidelitat de la seva dona amb el germà cràpula (per no parlar de la manca d’acceptació de la seva filla gran i la difícil relació dels dos germans amb els seus pares, un dels quals té problemes d’alcohol).
Al final tot esclata i, com tota pel·lícula-danesa-postdogma-que-se-precie, Brodre acaba derivant en un gran dramon sobre la crisi de valors familiars i la curiosa manera que els danesos tenen de canalitzar-la. Hi ha qui diu que l’Ulrich Thomsen és un ferm candidat a emportar-se un premi però la veritat, després de veure’l a La herencia o potser ho fa el fet d’haver-lo vist vermell-gamba empasant-se un montadito, però la veritat és que no em sembla que la seva sigui una gran interpretació. Tampoc la pel·lícula, tot i les seves bones intencions, acaba de convèncer. Un excés de sentiments i la inversemblança a l’hora de transmetre’ls acaben convertint Brodre en un intent fallit de fer cinema compromès a Dinamarca.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada