És una pel·lícula pornogràfica?
Segons el Gran diccionari de la llengua catalana, pornografia és la “representació de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre”. M’imagino que Michael Winterbottom, que deu viure de les pel·lícules que fa, té un cert afany de lucre amb Nine Songs. Un altre tema és si la seva voluntat amb aquesta pel·lícula era la d’excitar sexualment... Cosa que puc assegurar, amb un cert coneixement de causa, que no es produeix. Al menys a la projecció a la que jo vaig assistir a San Sebastián, en la que fins i tot es va deixar sentir algun badall força sonor… Clar, que potser hi tenia a veure que la sessió era un diumenge a les nou del matí…
Però és bastant explítica, no?
Això si, no us quedarà cap mena de dubte. Felacions i cunnilingus tots els que vulguis, i ereccions, masturbacions i magrejos diversos, també. Ara, amb una fotografia saturada digital molt estètica i de molt bon gust que de tant en tant –només de tant en tant- dissimula alguna cosa. I després, els dos personatges que han tingut el valor de fer aquesta pel·lícula es passejaven per Donostia com si no els haguessim vist les seves intimitats en tamany pantalla de cinema… S'ha de reconèixer que jo no hauria gosat. Per cert, la foto d’aquest post correspont a pràcticament l’únic moment de la pel·lícula en que aquests dos van completament vestits.
I què explica la pel·lícula?
En teoria, una història d’amor de dos joves com tantes i tantes d’altres… En boca del director, la intenció era mostrar tot allò d’una relació –el sexe- que el cinema mai ensenya. Però alguna cosa li devia passar pel cap a Michael Winterbottom quan va decidir intercal·lar les actuacions filmades de diversos grups modernillos entre polvo i polvo… Estava clar que només a base de felacions es pot dir poca cosa, de qualsevol que sigui el tema. Per això el director sembla que intenta explicar alguna cosa més de la parella a base de les lletres de les cançons.
Quins grups surten?
Dandy Warhols, Super furry animals, Franz Ferdinand i Primal Scream… i altres que no conec. Tots aquests filmats en concerts en directe i també amb un gloriós saturat digital molt del gust contemporani… Ah, també surt en Michael Nyman, que com que és amic d’en Winterbottom ja queda bé. De fet surt tantes vegades que arriba a fer-se pesadet. Primer sona un dels temes a piano que Nyman va fer per Wonderland (la millor, repeteixo LA MILLOR pel·lícula de Michael Winterbottom). Després torna a sonar el tema de Wonderland, més endavant. I al final surt en Nyman en directe en un concert. I si encara no ens havia quedat clar que era en Michael Nyman, el narrador va i ho explica: “vam anar al concert de Michael Nyman”. I després encara torna a sonar el tema de Wonderland, però la versió orquestral…
El director de la peli és el de 24 Hour Party People, no?
Si, també és el de Wonderland. (Ja us he dit que Wonderland és la millor pel·lícula de Winterbottom?). I té aquella que està tant i tant bé, In this World, sobre la peripècia de dos immigrants afganesos… En té una altra sobre la guerra de Sarajevo, dues més que s’inspiren en cançons d’U2 i Elvis Costello (hi ha el tòpic famós que diu que Winterbottom té molt bon gust per la música, bla bla bla), té una adaptació fluixeta del llibre Jude, l’obscur, de Thomas Hardy (llibre que aprofito per recomanar a tothom que no l’hagi llegit). Ah, i també té aquell western estrany i maravellós titulat The Claim. I, quasi me n’oblido, també va fer Besos de Mariposa, una pel·lícula extranyíssima, extranyíssima, que un dia es va colar en la meva vida de forma tan misteriosa.
I què, val la pena doncs?
Honestament, crec que s’ha de veure. No per la suposada provocació –falsa completament, no provoca ni incomoda, a no ser que aneu decidits a deixar-vos escandalitzar-vos-, sinó perquè de rerafons, molt, molt en el fons, Nine Songs ofereix una mena de retrat d’una certa buidor generacional… Parla de gent que omple les seves vides a base de pastilles i sexe gèlid i cançons pretesament trascendents i res més. Absoluta buidor, absoluta fredor. Winterbottom intercal·la les imatges de la parella i els concerts amb plans de l’Antàrtida (on representa que viatja el protagonista un cop la relació s'ha acabat), i trobo que aquestes imatges de la immensitat de gel són molt i molt reveladores…. Ja m’ho sabreu dir.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada