Contestador automàtic

Aquest és el contestador automàtic de l'Espai Isidor. En aquests moments no us podem atendre, perquè hem marxat al Japó (aquesta illa del Pacífic famosa pels seus tifons). En els propers dies, i si les forces de la natura no se'ns emporten, ens passejarem per Tòquio, Kyoto i Osaka (ciutat natal de Takashi Miike), intentant trobar la sortida del metro correcta i buscant un restaurant que tingui la carta en anglès. Si som capaços de trobar un ordinador amb internet i amb un teclat en cristià mirarem d'actualitzar el blog des de les terres nipones. Si no, no patiu, que quan tornem us farem un informe detallat, aquí mateix i a la nostra filial japonesa. Mentrestant, podeu deixar els vostres missatges després de sentir el senyal, i els respondrem tan aviat com sigui possible. Gràcies i fins aviat.

Piiip!

Nihon monogatari - el Tòquio de Wim Wenders

L'any 1985 el director alemany Wim Wenders va viatjar a Tòquio buscant la llum, els escenaris, els personatges de les pel·lícules de Yasujiro Ozu. Càmara en ma, va anar captant les impressions que li causava la capital nipona (de la que Ozu va saber reflectir tant bé la seva inexorable transformació) i, amb el material enregistrat en va fer una pel·lícula que es titula Tokyo-Ga.

En aquest personal quadern de viatge, narrat en primera persona, Wenders mostra un Tokyo que perfectament podria ser l'escenari futurista de Blade Runner: noctàmbul, superpoblat, ple de gent que es mou amb tant de nervi com les fitxes del pachinko (l'Albert us explica de què va el tema), artificial fins al punt de fabricar rèpliques en cera dels plats típics japonesos per després exposar-los als aparadors dels restaurants.

Però més enllà de les impressions a peu de carrer, Wenders ofereix també una reflexió al voltant del cinema d'Ozu, potser una mica massa sacralitzada, però emotiva i honesta, gràcies sobretot als impagables testimonis de dues persones estretament vinculades a la trajectòria del director de Cuentos de Tokyo: Chishu Ryu, l'actor que surt a pràcticament totes les seves pel·lícules; i l'operador de càmara Yuharu Atsuta, que recorda amb llàgrimes als ulls al que seria el seu company, amic i mentor durant més de quatre dècades, i amb qui va rodar alguns dels títols més importants del cinema japonès i, per extensió, del cinema universal.

Nihon monogatari - Llibres de capçalera

A banda de seguir alguns blogs i webs sobre el tema (indispensables Kitsune i Kirai) i consultar les nostres guies, aquests dies hem convertit algunes novel·les japoneses en els nostres llibres de capçalera. De moment, ja portem llegides algunes obres de Kenzaburo Oe, Haruki Murakami, Yasunari Kawabata i Kobo Abe, així com la novel·la d'Amélie Nothomb Estupor y temblores, que tot i no sé estrictament "literatura japonesa", si que ofereix un retrat ben especial d'aquesta societat.

A més, també hem fullejat (perquè és una mica totxo, eh?) el clàssic Genji Monogatari, que està considerat la primera gran novel·la de la història, i ens hem comprat, per llegir durant el viatge, El libro de la almohada, de Sei Shonagon, una mostra prou representativa de l'anomenat makura no soshi, o notes de capçalera, és a dir, com una mena de weblog, però escrit al segle X i que també va servir com a punt de partida per una de les millor pel·lícules de Peter Greenaway, òbviament titulada Pillow Book. En aquesta pel·lícula, la protagonista, com la pròpia Sei Shonagon, escriu un llibre de capçalera si bé, enlloc de fer-lo sobre paper, ho fa sobre la pell dels seus amants, i escriu coses com aquesta:

Quiero describir el Cuerpo como un Libro
Un Libro como un Cuerpo.
Y este Cuerpo y este Libro
Serán el primer Volumen de Trece Volúmenes.

Com que el poema és força més llarg, aquí us deixo un enllaç on trobareu, traduïdes al castellà, les anotacions que escriu -en japonès- la protagonista de Pillow book.

I per continuar ampliant el coneixement literari japonès, aquí teniu una completa llista de novel·les, llibres de poesia i haikus i llibres sobre la història, els costums, les religions i la llengua japonesa.

Nihon Monogatari- Tòquio com un estat de la ment

Sofia Coppola ha fet de Tòquio el símbol de la desorientació existencial contemporània. I és aquesta forma d’entendre la capital nipona com un estat mental el que més m’agrada de Lost in translation. Molt més que els acudits sobre la forma de parlar dels japonesos o la complexitat de guiar-se en el metro. I que el retrat d’una societat que es diverteix amb el patchinko i el karaoke. Més que la història d’una noia que, encara a prop de l’adolescència, comença a topar-se amb els desenganys de la vida. I més, fins i tot, que el retrat d’un home que, en plena crisi dels cinquanta, es qüestiona sobre el sentit de la seva vida, de l’èxit i de l’amor... De la felicitat, al capdavall, tan complicada com guiar-se per una maranya de carrers sense nom, com els carrers de Tòquio. M’agrada aquesta ciutat llunyana, trepidant i incomprensible perquè, d’alguna manera, a la pel·lícula, es torna un lloc proper i comprensible, on ens hem perdut tantes vegades, emportats per la trepidància del temps que ens ha tocat viure, i d’on hem aconseguit sortir per un instant breu i etern, gràcies a una mirada, a un petó a la galta, a un secret únic i especial xiuxiuejat a l’orella.

Xinesos amb dues pistoles

Una frase de diàleg treta de Mis vacaciones, de J. Bayona, un mite del curtmetratge espanyol:

"John Woo es un chino que hace pelis de chinos que se matan con dos pistolas".

Sense pretensions

D’entrada, Los 4 Fantásticos no promet ser res més que l’enèsima adaptació d’un còmic de la Marvel, funcional i sense personalitat, realitzada amb l’únic objectiu de fer diners ràpids aprofitant l’ensopiment estival. Però s’ha de reconèixer que el director Tim Story –la filmografia del qual no feia presagiar res de bo- no només ha sabut acomplir l’expedient sinó que al mateix temps, li ha tret partit al material de base i ha filmat una més que digna pel·lícula d’entreteniment pur i dur. Ni més ni menys.

L’absoluta manca de pretensions el que més s’agraeix d’aquesta versió de Los 4 fantásticos, un film que combina l’humor ingenu i una certa autoironia, un parell o tres d’escenes d’acció trepidants i els efectes especials de segona amb una despreocupació pròpia de la sèrie B. D’alguna manera, Tim Story també ha sabut treure-li el suc als personatges estereotipats, les interpretacions encartronades i els diàlegs plens de tòpics, i fins i tot arriba a convèncer de que la simplicitat ha estat deliverada en aquesta entranyable i autoparòdica pel·lícula de superherois de còmic.

No s’ha d’esperar de Los 4 fantásticos un film de gènere amb signatura d’autor com ara el Hulk d’Ang Lee o el Darkman de Sam Raimi, per posar alguns exemples, però si s’accepta la proposta amb la mateixa manca de pretensions, l’espectador es trobarà amb un producte fresc, lleuger i entretingut en conjunt, que fa sortir del cinema amb un somriure al rostre i que, això si, s’oblida tan bon punt s’ha arribat a casa.

Nihon Monogatari - Excèntric

Amélie Nothomb, d'origen belga però nascuda a Kobe, retrata a Estupor y temblores la rigidesa i la crueltat d'un sistema que ella mateixa va patir mentre va treballar en una gran corporació nipona. I de passada diu coses com aquesta:

Los sistemas más autoritarios sucitan, en las naciones en los que se aplican, los casos más sorprendentes de desviaciones -y, por eso mismo, una relativa tolerancia respecto a las excentricidades humanas más apabullantes-. No sabemos lo que es un excéntrico hasta que conocemos a un excéntrico japonés. ¿Había dormido bajo los escombros? Estaban curados de espanto. Japón es un país que sabe lo que significa "volverse loco".

El naixement d'una estrella

No aixeca més de metre i mig de terra, però concentra tanta energia que és capaç de fer que el respectacle públic d'un concert de jazz acabi ballant embogit damunt de l'escenari. Això és el que literalment va aconseguir Jamie Cullum dels que el vam anar a sentir ahir al Teatre Grec de Barcelona, encomanats pel nervi d'aquesta mena de crooner londinenc amb aires d'estrella pop i una prometedora trajectòria al seu davant. Només té vint-i-cinc anys i ja es menja l'escenari... i de quina manera! Treieu-vos del cap la imatge del cantant de jazz formal assegut davant el piano. Jamie Cullum, en texans, samarreta i bambes, salta d'un costat a l'altre, s'enfila damunt el piano, canta a pèl, imita el so de la trompeta, aporreja histèric el teclat, es fa la percusió amb qualsevol trasto, s'autoenregistra samplers, explica històries, fa amb el públic el que vol i tot això amb un somriure de trapella que sembla voler dir: "ostres, tot això estic fent jo?".

És tan trapella que de cop i volta es posa a imitar Louis Amstrong mentre canta What a difference a day made, o fa una versió de Nature Boy amb contrabaix i percusió que tomba d'esquena, o interpreta Wind cries Mary al piano amb la mateixa força que ho hauria fet Jimmy Hendrix amb la seva guitarra. I és clar, amb aquest plan, a cop de clàssics i també amb els temes propis (els del disc de les maravelles Twentysomething i els que vindran al nou àlbum que sortirà al setembre) l'ambient es va anar escalfant i escalfant fins a temperatures molt més elevades de les que marcava el termòmetre en plena onada de calor.

I tot això va derivar en un gran final amb una versió acollonant (perdó) de I get a kick out of you i una mena medley que va començar amb la versió de High and dry de Radiohead, puntejada per alguns acords de My fair lady, que després va evolucionar cap a una versió de Paranoid Android que es va convertir, en una extraordinària pirueta musical, en la base per cantar Singing in the rain. Després d'això, és clar, en Jamie i els seus tres músics van marxar de l'escenari, però els vam fer tornar perquè ens cantessin I could have danced all night, que és aquella cançó tan mona de l'Audrey Hepburn, i que aquesta petita gran estrella que es diu Jamie Cullum va transformar en un electritzant himne de final de festa major que ens va fer tornar a tots a casa amb un somriure d'orella a orella i la sensació que acabavem de ser testimonis del gloriós naixement d'una rutilant estrella musical de llarga durada.

Infernal Remakes

Martin Scorsese està preparant el remake d'una pel·lícula de Hong Kong de gran èxit, Infernal Affairs, que s'acaba d'editar en DVD a casa nostra sota el maravellós títol de Juego sucio(!). La versió que en farà Scorsese es titularà The Departed i tindrà com a protagonistes a Matt Damon i Leonardo di Caprio en els papers que a la versió original interpreten Tony Leung i Andy Lau. Sincerament, no cambiaria per res del món els protagonistes orientals per les dues bledes assoleiades, rosses i ianquis de la versió USA, entre moltíssims altres motius perquè aquests actors xinesos són dos dels homes més atractius del planeta, i també perquè, així entre nosaltres, la meva passió per Tony Leung no té límits ni explicació racional.

Deixant les frivolitats de banda, Infernal Affairs és un enèrgic i trepidant thriller policiac en la tradició del cinema de gènere de Hong Kong que s'ha fet tan famós internacionalment, i que té un dels arguments més originals i ben resolts que he vist jo vist en els últims anys. La idea és, a grans trets, que una tríada (banda mafiosa) de Hong Kong infiltra a un dels seus homes (Andy Lau) a la policia, mentre que paral·lelament el cos policial infiltra un agent (Tony Leung) a la banda. I clar, a més de ser fidels als seus respectius bàndols i mirar de no ser descoberts pels bàndols contraris, també hauran d'aconseguir descobrir la identitat de l'altre, en una missió tan perillosa com emocionant i que et deixa ben enganxat a la butaca.

La versió que s'ha editat en DVD, per cert, conté el final original cantonès del que us diré, sense desvetllar-vos cap secret, que és força ambigu i políticament incorrecte. Per la mula corre un final alternatiu que no sé ben bé perquè es va rodar, però que és molt més correcte i formal, i també infinitament més aborrit. No sé per quin final optarà Martin Scorsese, el que si que sé és que al seu remake també hi té un paper estelar Jack Nicholson fent del cap mafiós, no d'una tríada, evidentment, sinó d'una banda de gàngsters irlandesos de Boston.

Nihon Monogatari - icones nipones

Activitat participativa oberta a tothom:

des del espai japonès de l'Espai Isidor estem fent una compilació de les icones nipones més populars, xorres i entranyables que se'ns passen pel cap, com per exemple Godzilla, la Hello Kitty o el "chino cudeiro" d'Humor Amarillo. Si teniu algun mite japonès i no voleu que falti, no us el calleu. Compartiu-lo amb nosaltres que l'afegirem al rànquing amb un tractament especial. I a més, penseu que potser al final haurem enumerat tantes icones nipones que acabem entrant al llibre Guiness dels Records Mundials com el "blog col·lectiu en català que ha enumerat més icones japoneses xorres". Au!

Truculència publicitària

La casa de cera és la ópera prima d’un realitzador ben curiós, Jaume Collet-Serra, un català afincat als Estats Units que ha provat sort a Hollywood després d’una llarga experiència en en món publicitari i que ho ha mig aconseguit amb aquest primer encàrrec, que li ha arribat de la ma de Joel Silver. La pel·lícula es basa en un clàssic del terror de sèrie B dels anys cinquanta, Los crímenes del museo de cera, però reinterpretada per Collet-Serra segons els tòpics de l’slasher (matances en sèrie d’adolescents) i molt ben embolcallada en una estètica directament heredada de la publicitat.

Publicitària resulta també la presència de Paris Hilton, la filla del magnat dels hotels, que posa rostre a una de les nombroses víctimes de l’assassí en sèrie amb trauma infantil de torn. En aquest cas, es tracta del propietari d’un macabre museu de cera amb la mala costum de convertir en estatues vivents els ocasionals visitants.

Seguint també l’estela de Seven i més recentment films com Saw, el director de La casa de cera ha fet una clara aposta per la truculència estètica, oferint algunes imatges d’impacte –la macabra platea del cinema plena de figures de cera, per exemple- que els seguidors del gènere sabran apreciar. El film fa també un seguit de referències explíticies i implícites a un altre clàssic del cinema, ¿Que fue de baby Jane? i s’acosta cap al final a l’univers dels contes de Poe. Però totes aquestes cites i homenatges, que arrenquen més d’un somriure còmplice, no salven la pel·lícula de la seva mediocritat general i de la sensació de pel·lícula massa vista.

Entendre'ns

En este mundo hay a quien le gusta saber los horarios de los medios de transporte y se pasa el día comprobándolos. También hay quien hace barcos de un metro de largo encolando palillos. Por lo tanto, no es tan raro que haya por lo menos una persona que quiera entenderte, ¿no te parece?

Haruki Murakami. Tokio blues.

Cine de "qualitat"

Aquest estiu estarem en Defcon 2. Una terrible amenaça ens aguaita, i no són els marcians de l'Spielberg, ni l'huracà Denis ni la sequera. No no, és molt pitjor. Respon al nom de Michael Bay, s'oculta sota l'aspecte del típic guaperes-californià-de-culebron, tan passat de moda, i el seu objectiu és clar: convertir l'experiència cinematogràfica en el pitjor malson de les nostres vides. Perquè no em direu que el món no seria un lloc millor sense La roca, Pearl Harbor i Dos policías rebeldes, totes elles tortures perpetrades per aquest fenòmen del setè art, les agressions del qual han merescut fins i tot un apartat propi en un prestigiós fòrum de cinema...

De moment hem aguantat estoics cada nova estucada de Michael Bay, però és que el tio no es rendeix, i aquest estiu ja contrataca per duplicat, aprofitant que amb les calors tenim la guàrdia baixa. L'altre dia, anant a veure La casa de cera, vaig haver d'aguantar dos, DOS!, tràilers de pel·lícules de Michael Bay. Vaig passar més por amb els anuncis que amb la peli... Per això ara us llenço aquesta advertència, no digueu que no us he avisat. I és que en qualsevol moment ens plantifiquen al davant La morada del miedo, una mena de reversió-remake-basadaenfetsreals de Terror en Amytiville; i La isla, pel·lículeta de ciència ficció en la que Michael Bay ha aconseguit enganyar -a saber amb quines males arts- a Ewan McGregor i Scarlett Johannson. ¡Sálvese quien pueda! Jo si fa falta m'exilio al Japó, per tal de no haver de passar per aquest tràngol...

Nihon Monogatari - Fantasmes japonesos

Kiyoshi Kurosawa descriu així les seves pel·lícules de terror metafísic:

"Els vampirs beuen sang. Els zombies mengen carn. Els meus fantasmes són molt japonesos... no fan res".

Invasions extraterrestres i famílies unides

No costa gaire trobar un paral·lelisme entre la invasió extraterrestre que mostra Steven Spielberg en la seva versió de La guerra de los mundos i els atacs terroristes que han afectat els Estats Units. De fet, la versió cinematogràfica anterior de la novel·la d’H. G. Wells ja va servir, en el seu moment (1953), per parlar de l’amenaça comunista en plena guerra freda, així que en aquest sentit Spielberg només s’ha limitat a adaptar-se als temps que corren.

El que costa més, en aquesta nova versió, és llegir entre línies el missatge que vol donar Spielberg. Amb extrema prudència, esquiva les situacions polèmiques amb curiosos equilibris que despisten sobre l’autèntica ideologia del film. El director sembla poc interessat en els discursos polítics i prefereix parlar de les persones i de la seva fragilitat, i per això pesa tant, argumentalment, l’evolució del personatge de Tom Cruise, que no es presenta com a heroi de la causa en cap moment. En lloc de salvar la humanitat, aquest personatge intenta salvar-se a si mateix i per això el film és, en realitat, una fugida contínua.

A La guerra de los mundos, a més, Spielberg fa gala d’allò que millor sap fer: dirigir seqüències d’acció que deixin l’espectador clavat al seient. Potser per això, massa preocupat en els efectes especials, ha descuidat alguns detalls de l’argument que resten credibilitat a la pel·lícula. Però això no sembla importar-li, perquè de fet, la invasió extraterrestre i les reflexions sobre la fragilitat humana només són una excusa per arribar al moment en què torni a fer un ensucrat al·legat de la institució familiar i la seva unitat.

Barbàrie

...quantes vegades més haurem de veure aquesta barbàrie?

Nihon Monogatari - tòpics

Diuen que la vida al Japó és cara, que els japonesos són contradictoris i que és pràcticament impossible no perdre’s pel metro de Tokyo. Que mengen sushi per esmorzar, que s’adormen al tren, que treballen moltes hores i que parlen l’anglès fatal. Que són adictes al patchinko, que es pirren per l’electrònica, que miren programes de tele marcians i que beuen molta cervesa. Que Tokyo és cosmopolita i moderna, que a Kyoto tot és història i tradició, que Osaka està ocupada pels restaurants i els yakuzas... Nosaltres, al Japó, esperem desmentir alguns d’aquests tòpics i confirmar-ne d’altres. De moment i per preparar-nos hem començat a recopilar informació sobre la història, els costums, la gastronomia, l’arquitectura i les diverses excentricitats nipones a través de guies, blogs, llibres, pel·lícules, etc, i les estem enmagatzemant a Nihon Monogatari, l’espai japonès de l’Espai Isidor.

Hi podeu accedir a través del botonet que trobareu a la columna de la dreta, i que és com aquest:

Hi esteu tots convidats, paga la casa...

Enyorar alguna cosa perduda

Una obra de teatre sense actors a l’escenari? El concert d'un quartet de corda en el que els músics canvien de lloc continuament? Una pel·lícula que l’espectador pot veure el mateix moment en què s’està rodant? A Eraritjaritjaka (TNC, Grec'05, tres úniques representacions), els límits entre els formats es difuminen en una proposta de difícil catalogació però d’enorme capacitat hipnòtica, suggerent, sorprenent. Tres propostes en una que se sustenen en tres sòlids pilars: les paraules d’Elias Canetti, l’energia d'André Wilms (actor que surt a La vida de bohemia, entre d’altres pel·lícules interessants), i la música del Mondriaan Quartet que omple l’espai quan l’actor desapareix, primer de l’escenari, després de la sala i del teatre; i perdent-se per la ciutat va recitant més paraules davant una càmara que el segueix, indiscreta. I llavors només les imatges projectades i la música omplen l’escenari, buit davant una platea plena. Una obra de títol impronunciable, Eraritjaritjaka, "enyorar alguna cosa perduda". L’home sol, l’actor que abandona el seu espai enyora alguna cosa perduda, que conserva només en el fons dels seus pensaments, desordenats, nostàlgics, difusos, un museu de frases que es diuen abans de quedar cobertes per la pols del temps.

Nihon monogatari

És culpa d'Ozu, de Kitano i de Hideo Nakata i els seus fantasmes "xungus". I de Takashi Miike, i de Shinji Aoyama i dels Kurosawa, Akira i Kiyoshi, que no són parents. I de Kenzaburo Oe, per l'amor de Déu, que és el millor escriptor del món! I de Kawabata, i de Kobo Abe, i de Murakami també. Fins i tot dels Pizzicato 5, d'aquell video dels Pet Shop Boys, d'Humor Amarillo i de la Heidi i en Marco. I està clar que és culpa de Tadanobu Asano, i fins i tot de Sayonara, una peli de la que fins i tot el propi Marlon Brando s'avergonyia, de tant kitsch que era. I per culpa de tot això, jo aquest estiu me'n vaig al Japó. Ja només falten 24 dies...

En construcció

Família, estic inmersa en el template ditxós per veure si aconsegueixo arreglar aquest problema amb l'scroll que impedia veure els posts que quedaven a sota de tot de la pàgina, i que alguns m'heu comentat més d'un cop. Aprofito les obres per canviar-li la cara al blog, que el blau i el taronja ja els tenia molt vistos. També estic refent la columna d'enllaços i eines, així que si hi trobeu a faltar alguna cosa, ja m'ho direu. També he substituit el sistema de comentaris de Haloscan pel de blogger, de manera que veureu que els vostres comentaris han desaparegut. No patiu, els guardo a Haloscan, i quan tingui temps els intentaré anar recuperant.

Per cert, s'accepten opinions i suggerències. Gràcies i disculpeu les mòlèsties.

Koji

En Koji, a banda de ser un japonès força ben plantat, és molt amic d’en Kiyoshi Kurosawa i per això surt a moltes de les seves pel·lícules, incloses les més conegudes i celebrades Cure i Pulse, que són històries de fantasmes metafísics, ben diferents als de Ringu, però tant o més terrorífiques precisament perquè aquests esperits no fan res més que (in)existir en un món d’ombres i soledat aclaparadora.

En Koji també surt a Dopperurenga, que al principi també sembla una pel·lícula de fantasmes però que acaba degenerant en una mena de pseudo drama còmic o de pseudo comèdia d’intriga o que se jo, amb el tema del doble (doppelganger) com a rerafons. La pel·lícula m’ha fet recordar un capítol de la Dimensió Desconeguda però dels moderns, d’aquells que van fer als anys vuitanta i on hi sortia gent coneguda com en Bruce Willis. En el capítol que us dic en Bruce Willis feia dos papers, el d’un home miserable i el de la seva ombra, una versió "positiva" de si mateix i que, mica en mica, li anava treien espai vital fins a suplantar-lo definitivament. Això és el que li passa també a en Koji en aquesta pel·lícula que, tot i que força irregular –a Kurosawa no se li dóna bé la comèdia-, no deixa de parlar dels seus temes preferits: la vida, la mort, la voluntat, les pròpies limitacions…

En Koji, però, també és amic d’altres directors. Per exemple, de Shohei Imamura, que ja podríem considerar com un clàssic, i també de Shinji Aoyama, que és molt modern. Al 2001 Aoyama va dirigir una pel·lícula impressionant titulada Eureka, que dura més de tres hores i a la que només li surten els colors en l’escena final. La resta està rodada en un dramàtic to virat, com virada és l’existència dels seus protagonistes: són els tres únics supervivents -un home i dos germans adolescents- del segrest i la matança dels viatgers d'un autobús. El conductor del vehicle, que desapareix de casa seva després de la tragèdia per intentar superar el trauma, reapareix al cap de dos anys i ràpidament es converteix en el principal sospitós d'una onada de crims. Turmentat, només aconsegueix entendre's amb aquests dos germans, orfes de pare i abandonats per la mare, que pateixen en un dolorós silenci intentant superar la pèrdua i el sentiment de culpa, i que busquen desesperadament una orientació en les seves vides.

Cròniques extraterrestres

1977. El contacte amb els extraterrestres provoca curiositat i entusiasme.

1982. Humans i extraterrestres creen llaços d'amistat.

2005. Una guerra enfronta humans i extraterrestres i posa en perill el món mundial.

Què l'ha fet canviar d'idea?