divendres, de juliol 8

Invasions extraterrestres i famílies unides



No costa gaire trobar un paral·lelisme entre la invasió extraterrestre que mostra Steven Spielberg en la seva versió de La guerra de los mundos i els atacs terroristes que han afectat els Estats Units. De fet, la versió cinematogràfica anterior de la novel·la d’H. G. Wells ja va servir, en el seu moment (1953), per parlar de l’amenaça comunista en plena guerra freda, així que en aquest sentit Spielberg només s’ha limitat a adaptar-se als temps que corren.

El que costa més, en aquesta nova versió, és llegir entre línies el missatge que vol donar Spielberg. Amb extrema prudència, esquiva les situacions polèmiques amb curiosos equilibris que despisten sobre l’autèntica ideologia del film. El director sembla poc interessat en els discursos polítics i prefereix parlar de les persones i de la seva fragilitat, i per això pesa tant, argumentalment, l’evolució del personatge de Tom Cruise, que no es presenta com a heroi de la causa en cap moment. En lloc de salvar la humanitat, aquest personatge intenta salvar-se a si mateix i per això el film és, en realitat, una fugida contínua.

A La guerra de los mundos, a més, Spielberg fa gala d’allò que millor sap fer: dirigir seqüències d’acció que deixin l’espectador clavat al seient. Potser per això, massa preocupat en els efectes especials, ha descuidat alguns detalls de l’argument que resten credibilitat a la pel·lícula. Però això no sembla importar-li, perquè de fet, la invasió extraterrestre i les reflexions sobre la fragilitat humana només són una excusa per arribar al moment en què torni a fer un ensucrat al·legat de la institució familiar i la seva unitat.

1 comentari :

David Madueño ha dit...

Totalment d'acord. El millor de la pel·lícula és adonar-se que Spielberg és un geni pel que fa a la tècnica cinematogràfica: abans de res ja sap com ha de rodar cada una de les escenes de la pel·lícula. Allí on d'altres necessiten pantalla blava a dojo, ell porta al límit la sensació de realisme: l'escena del naufragi del ferri és de les millors que he vist mai, a l'alçada de l'atac del T-Rex a "Jurassic Park", el desembarcament de Normandia a "Saving Private Ryan" i tantes altres. També trobo genial l'escena en què Cruise, dins l'automòbil cap per avall, veu a través del vidre esquerdat la seva filleta, a mercès dels alienígenes: em va recordar al millor Hitchcock, una "screaming scene" genial.