Truculència publicitària

La casa de cera és la ópera prima d’un realitzador ben curiós, Jaume Collet-Serra, un català afincat als Estats Units que ha provat sort a Hollywood després d’una llarga experiència en en món publicitari i que ho ha mig aconseguit amb aquest primer encàrrec, que li ha arribat de la ma de Joel Silver. La pel·lícula es basa en un clàssic del terror de sèrie B dels anys cinquanta, Los crímenes del museo de cera, però reinterpretada per Collet-Serra segons els tòpics de l’slasher (matances en sèrie d’adolescents) i molt ben embolcallada en una estètica directament heredada de la publicitat.

Publicitària resulta també la presència de Paris Hilton, la filla del magnat dels hotels, que posa rostre a una de les nombroses víctimes de l’assassí en sèrie amb trauma infantil de torn. En aquest cas, es tracta del propietari d’un macabre museu de cera amb la mala costum de convertir en estatues vivents els ocasionals visitants.

Seguint també l’estela de Seven i més recentment films com Saw, el director de La casa de cera ha fet una clara aposta per la truculència estètica, oferint algunes imatges d’impacte –la macabra platea del cinema plena de figures de cera, per exemple- que els seguidors del gènere sabran apreciar. El film fa també un seguit de referències explíticies i implícites a un altre clàssic del cinema, ¿Que fue de baby Jane? i s’acosta cap al final a l’univers dels contes de Poe. Però totes aquestes cites i homenatges, que arrenquen més d’un somriure còmplice, no salven la pel·lícula de la seva mediocritat general i de la sensació de pel·lícula massa vista.