dimecres, de juliol 6

Enyorar alguna cosa perduda



Una obra de teatre sense actors a l’escenari? El concert d'un quartet de corda en el que els músics canvien de lloc continuament? Una pel·lícula que l’espectador pot veure el mateix moment en què s’està rodant? A Eraritjaritjaka (TNC, Grec'05, tres úniques representacions), els límits entre els formats es difuminen en una proposta de difícil catalogació però d’enorme capacitat hipnòtica, suggerent, sorprenent. Tres propostes en una que se sustenen en tres sòlids pilars: les paraules d’Elias Canetti, l’energia d'André Wilms (actor que surt a La vida de bohemia, entre d’altres pel·lícules interessants), i la música del Mondriaan Quartet que omple l’espai quan l’actor desapareix, primer de l’escenari, després de la sala i del teatre; i perdent-se per la ciutat va recitant més paraules davant una càmara que el segueix, indiscreta. I llavors només les imatges projectades i la música omplen l’escenari, buit davant una platea plena. Una obra de títol impronunciable, Eraritjaritjaka, "enyorar alguna cosa perduda". L’home sol, l’actor que abandona el seu espai enyora alguna cosa perduda, que conserva només en el fons dels seus pensaments, desordenats, nostàlgics, difusos, un museu de frases que es diuen abans de quedar cobertes per la pols del temps.