diumenge, de juliol 17

El naixement d'una estrella



No aixeca més de metre i mig de terra, però concentra tanta energia que és capaç de fer que el respectacle públic d'un concert de jazz acabi ballant embogit damunt de l'escenari. Això és el que literalment va aconseguir Jamie Cullum dels que el vam anar a sentir ahir al Teatre Grec de Barcelona, encomanats pel nervi d'aquesta mena de crooner londinenc amb aires d'estrella pop i una prometedora trajectòria al seu davant. Només té vint-i-cinc anys i ja es menja l'escenari... i de quina manera! Treieu-vos del cap la imatge del cantant de jazz formal assegut davant el piano. Jamie Cullum, en texans, samarreta i bambes, salta d'un costat a l'altre, s'enfila damunt el piano, canta a pèl, imita el so de la trompeta, aporreja histèric el teclat, es fa la percusió amb qualsevol trasto, s'autoenregistra samplers, explica històries, fa amb el públic el que vol i tot això amb un somriure de trapella que sembla voler dir: "ostres, tot això estic fent jo?".

És tan trapella que de cop i volta es posa a imitar Louis Amstrong mentre canta What a difference a day made, o fa una versió de Nature Boy amb contrabaix i percusió que tomba d'esquena, o interpreta Wind cries Mary al piano amb la mateixa força que ho hauria fet Jimmy Hendrix amb la seva guitarra. I és clar, amb aquest plan, a cop de clàssics i també amb els temes propis (els del disc de les maravelles Twentysomething i els que vindran al nou àlbum que sortirà al setembre) l'ambient es va anar escalfant i escalfant fins a temperatures molt més elevades de les que marcava el termòmetre en plena onada de calor.

I tot això va derivar en un gran final amb una versió acollonant (perdó) de I get a kick out of you i una mena medley que va començar amb la versió de High and dry de Radiohead, puntejada per alguns acords de My fair lady, que després va evolucionar cap a una versió de Paranoid Android que es va convertir, en una extraordinària pirueta musical, en la base per cantar Singing in the rain. Després d'això, és clar, en Jamie i els seus tres músics van marxar de l'escenari, però els vam fer tornar perquè ens cantessin I could have danced all night, que és aquella cançó tan mona de l'Audrey Hepburn, i que aquesta petita gran estrella que es diu Jamie Cullum va transformar en un electritzant himne de final de festa major que ens va fer tornar a tots a casa amb un somriure d'orella a orella i la sensació que acabavem de ser testimonis del gloriós naixement d'una rutilant estrella musical de llarga durada.

4 comentaris :

Antoni des de Sant Pol ha dit...

Quina enveja, al final no hi vaig poder anar.

Judith ha dit...

estic convençuda que t'hauria encantat...

Tina Vallès ha dit...

Gràcies per la crònica, Judith. Quina dentera!

Judith ha dit...

es que vaig sortir entusiasmada...