L'horror

Al llac Victòria s’hi està produint un alarmant procés d’extenció de les espècies autòctones. El motiu, la introducció a finals dels anys 50 de l’anomenada perca del Nil (Lates niloticus), un peix gegant, depredador i, atenció, comestible –diuen que s’assembla al lluç-. L’any 1980, la perca del Nil representava el 2% del total de la pesca al llac Victoria. El 1986, el percentatge era del 80%. Per llavors, 200 espècies de cíclids ja s’havien extingit. També l’eutroficació del llac i la disminució de la concentració d’oxigen han contribuit a aquest desastre natural. Però és que la cosa no s'acaba aquí. La introducció de la perca té unes conseqüències gravíssimes més enllà de l’ecosistema aquàtic del llac.

"Un dia, va venir un home amb un cubell i va llençar la primera perca al llac". És el relat d’un dels pescadors que es dediquen a la pesca d'aquest peix a Mwanza (Tanzania), un dels ports més importants del llac Victòria. Aquest és un dels testimonis que queden recollit al documental de Hubert Sauper Darwin's Nightmare. El film comença explicant com l’exportació de la perca s’ha convertit en una indústria d’escala mundial que també dóna feina a les empobrides comunitats pesqueres que envolten el llac Victòria. Tot això estaria molt bé si no fos per la situació en què es troben els treballadors d’aquestes pesqueries –els que pesquen, netejen, tallen a filets i envasen el peixet en qüestió perquè els europeus i occidentals ens el poguem menjar ben tranquil·lets-. A Tanzània, que es moren de gana, la perca ni provar-la.

Una de les imatges més esfarrifoses que he vist mai en la meva vida està en aquest documental que ahir vaig poder recuperar en una projecció al Clam, el Festival de Cinema Solidari de Navarcles. L’horror té l’aspecte de tonelades i tonelades de restes de perca –amb el cap, l’espina i la cua- en procés de putrefacció, i desenes de tanzanesos famèlics intentant aconseguir una d’aquestes restes plenes de cucs per poder menjar alguna cosa. Si els que estavem al cinema ahir a Navarcles amb l’estómac regirat i la consciència destrossada no vam sortir de la sala en aquell moment va ser per respecte a la gent que cada dia han de menjar unes restes podrides que al mateix temps que els permeten sobreviure els causen greus malalties.

Però és que això no és tot. L’horror no té límits, i la capacitat de l’home per a la destrucció, no té cap mesura. Sabeu com arriben fins a casa nostra els deliciosos filets de perca nets i tallats que compreu al super? Amb avions soviètics que volen diàriament fins al llac Victòria per carregar la mercaderia. I arriben buits aquests avions? Doncs no, arriben carregats de caixes amb armament per a les mil guerres civils que tenen lloc a diferents paísos africans. De fet, tal i com s’explica al documental, el transport de la perca és només una activitat més dels propietaris dels avions per treure’s un sobresou, ja que el negoci real el fan, és clar, amb el tràfic d’armes.

L’exportació de la perca té moltíssimes altres "coses bones" pels africans que viuen als entorns del llac Victòria: per exemple, les noies troben uns clients de luxe per guanyar diners com a prostitutes amb els pilots dels avions rusos. Els nens del carrer, famèlics i sense esperança, fabriquen cola per esnifar cremant el porexpan de les caixes on s’embala el peix perquè arribi ben fresquet a Europa. I mentrestant, és clar, la Sida causa estralls, l’església catòlica prohibeix els condons, els polítics locals es lamenten que no s’ofereixi una imatge més "turística" de Tanzània... un munt de bones notícies de la globalització.

De veritat que cap altra pel·lícula que hagi vist m’havia fet sortir del cinema tant impotent, enrabiada, desesperançada i culpable com aquesta. La meva paràlisi és tan gran que en aquests moments no se m’acut res més que explicar-vos tot aquest horror perquè ho sapigueu, perquè sigueu conscients que nosaltres també som culpables d’un altre procés d’extinció d’escala molt més important que el de l'ecosistema del llac Victòria; per demanar-vos que si teniu l’oportunitat de veure aquest documental el veieu, i li recomaneu a tothom, que això que està passant s’ha de saber; que no ens podem quedar quiets més temps; i que si teniu alguna idea de com podem aturar aquest desastre, que m’ho digueu. Ho fareu?

Realitat i ficció

Sean Penn. No sé si és per la seva pinta de macarra, per aquella mena de serrell indominable o potser per les pel·lícules que dirigeix. Potser és perquè va deixar Madonna amb un pam de nas, o perquè admira Bruce Springsteen amb aquella passió... Pel que sigui, però m’agrada. I va coincidir que vaig anar a veure La intérprete sense ser massa conscient que hi sortia Sean Penn, i em va fer gràcia, per què feia poc que hi havia estat pensant.

Havia estat recordant, concretament, la pel·lícula que va fer amb Tim Robbins i Susan Sarandon sobre la pena de mort. Recordava com m’havia impactat, com em va convèncer una mica més per estar-hi en contra, de quina manera aconseguia fer entendre que les coses no sempre són com semblen, ni les persones són el que aparenten. I pensava, en definitiva, com resulta de curiós formar-se una opinió pròpia d’un tema que sento tan llunyà.

I si havia estat pensant en aquesta pel·lícula de Sean Penn és perquè l’altre dia, la pena de mort –que és per a mi tan llunyana- va sortir del context cinematogràfic i de cop tenia a veure amb la meva vida i el meu entorn. A Mataró -que és la ciutat on visc i on treballo- va arribar un ex convicte del corredor de la mort. I em va impressionar. A mi i a tots els que el vam veure i que el vam sentir parlar.

La història de Mario Flores resultaria inversemblant en una pel·lícula si no fós perquè és una història real. A aquest mexicà el van condemnar als dinou anys per un crim que no havia comès. Va tenir la mala sort de perdre l’advocat que havia aconseguir pagar venent-se casa seva, i l’advocat que el va substituir era un aprenent que no va ser capaç de fer valdre els nombrossissims testitmonis que avalaven la seva coartada. El resultat: dinou llarguíssims anys al corredor de la mort d’una presó d’Illinois.

Mario Flores passava el seu temps llegint i pintant quadres, i gràcies a l'art va aconseguir travessar les reixes i ser una mica més lliure. I el seu desig de llibertat va arribar en certa manera a Mataró; i ara l’exconvicte del corredor de la mort, després d’haver aconseguit l’indult, ha tornat en persona a aquesta ciutat de províncies tan aliena a la pena de mort a donar les gràcies a l’associació d’artistes que va organitzar l'exposició dels seus quadrets i que va fer una mica més possible la seva llibertat.

El record d'una vida

Un únic record per conservar durant tota la eternitat. Quin serà aquest record? Tindrem prou valor com per escollir-ne un de sol? A After life, pel·lícula bellíssima i commovedora, un grup de persones recloses en una acollidora casa de camp intenten fer la tria entre tots els records de les seves vides. És la condició indispensable per poder emprendre un llarg camí, sense retorn, però cap a un destí definitivament millor, més plàcid, més feliç. D’aquest llarguíssim i extranyament poètic film del director japonès Hirokazu Kore-eda en conservo els emotius testimonis, reals i ficticis, de totes les edats i condicions, que recorden el millor moment de la seva vida, i que doten la pel·lícula de melancòlica cadència i d’extraordinària honestedat.

A propòsit d’After life, Kore-eda explica això:

Mi abuelo se volvió senil cuando yo tenía seis años. La palabra Alzheimer todavía no existía y ningún miembro de mi familia entendía que le pasaba. Gradualmente él fue perdiendo su conocido camino a casa, y llegaba de la mano de un policía. Un día, ya no reconoció nuestras caras. Finalmente, él ya no se reconoció a si mismo. Como niño, poco comprendía acerca de lo que estaba viendo, pero recuerdo que pensaba que la gente olvida todo cuando muere. Yo ahora entiendo cuanta importancia tiene la memoria para nuestra identidad.

Los recuerdos de mi desconcertado abuelo me inspiraron a basar mi película en memorias de gente real y usarlas en el reparto. Cuando analizábamos el guión final, le pregunté a mas de 500 personas cual sería el único recuerdo que elegirían para llevar al cielo. Estaba intrigado por como las personas eligen experiencias tristes. En primera parte de la película trabajé con actores diciendo un guión, con actores diciendo sus propias experiencias, y con gente real contando historias verdaderas. Inevitablemente, todos al contar las historias a la cámara, la ficcionalizan, sea por olvidos, orgullo o nervios. Nuestra recuerdos no son estáticos, son dinámicos, y cambian constantemente. Por eso el acto de recordar, de mirar el pasado, nunca será redundante o negativo, sino que nos desafía para desarrollarnos y madurar.

Como realizador cinematográfico, encuentro que mi trabajo me distrae de mi propia experiencia. Creo que esto también le sucede a otros directores. Hacer After life me ayudo a darme un punto de vista diferente acerca de la filmación. Después de todo, esta es una película sobre la memoria, pero también es una película sobre lo que significa hacer películas.

Teniu una nova oportunitat de descobrir el que significa fer pel·lícules per a aquest realitzador japonès al BAFF, festival que s’inaugura aquest divendres amb la projecció de Nadie sabe, la nova pel·lícula de Kore-eda i la primera que s’estrenarà – el 13 de maig- en pantalles comercials a casa nostra.

Persones tarades

Amics, contra la tendència habitual de l'Espai Isidor, aquest post no tracta de cap pel·lícula, cap llibre, ni cap exposició. Aquest és post profundament indignat per les declaracions que han sortit de la boca d'aquest suposat ésser humà representant de la democràcia que és l'alcalde de Pontons:

Barcelona. -- El alcalde de la localidad barcelonesa de Pontons (Alt Penedès), Lluís Fernando Caldentey, del PP, ha asegurado que no piensa casar matrimonios homosexuales porque "son personas taradas". "Entiendo que han de tener los mismos derechos, pero para mí un gay es una persona tarada que nace con una deformación psíquica o física", ha asegurado.

En declaraciones a RAC 1, Caldentey ha dicho que el matrimonio entre personas del mismo sexo "es inmoral" y "deforme" porque "lo normal es que las personas nazcan machos o hembras" y ha afirmado: "No he visto nunca a dos perros machos haciendo el amor, no es natural".

Asimismo, ha dicho que tiene "muy claro" que, si una pareja de gays o lesbianas le piden constituir matrimonio les dirá "rotundamente que no". Caldentey ha asegurado que el PP no le ha dado ninguna indicación acerca de este asunto, pero ha recordado que "normalmente, los criterios son comunes".

Progre, però prudent

La nova pel·lícula de Sidney Pollack té el simpàtic i curiós honor de ser la primera pel·lícula que s’ha pogut rodar a l’interior de la seu de les Nacions Unides a Nova York, una fita que li va ser negada fins i tot a Alfred Hitchcock. No costa entendre que l’institució que lidera Kofi Annan hagi donat el seu vist-i-plau a un thriller tan correcte –formalment, però sobretot en la seva càrrega ideològica- com aquest que protagonitzen Nicole Kidman i Sean Penn.

La complexa trama de La intérprete (sustentada en el sòlid guió d’Steven Zailian, Charles Randolph i Scott Frank) està calculada al milímetre per justificar el missatge final, tot un cant a les excel·lències de les Nacions Unides i al paper de la diplomàcia com a única via per a la resolució de conflictes polítics i socials. En el rerafons d'aquest film "progre" en moderació s'hi intueix també una crítica velada al sistema, que acaba determinant la vida de dos personatges marcats per la pèrdua i per una trista història d'amor impossible.

Artesà amb anys i anys d’ofici, Pollack ha rodat una intriga política de línies clàssiques, una pel·lícula de les que ja no es veuen, de notable correció i elegància, sense efectismes però amb prou nervi com per enxampar l'espectador d'avui en dia; amb un missatge clar però prudentment mesurat per no molestar les institucions implicades(la ONU en primer lloc, però també el govern dels Estats Units), i amb dues sòlides interpretacions: la d'un contingut Sean Penn i, sobretot, la de Nicole Kidman, una actriu imponent en molts sentits, i que dóna una mica més de si en cada nova actuació.

Jelinek

A Elfriede Jelinek li van concedir el premi Nobel pel "fluxe musical de veus i contraveus en les seves novel·les i obres teatre, que amb un extraordinari entusiasme lingüístic revelen l’absurditat del clixés socials i el seu poder subjugant". Abans del Nobel jo (suposo que molts altres també) ja havia tingut, sense saber-ho, un brutal contacte amb l’escriptora austríaca: sota l’aparença d’un aplaudit film d’autor, amb el rostre gèlid i turbador d’Isabelle Huppert, en la lectura dificilment còmoda que en va fer Michael Haneke a La pianista.

De Jelinek els experts afirmen el següent: "entre sus preocupaciones figuran la crítica social, el análisis de la condición de la mujer y el desarrollo de un lenguaje propio, muchas veces devenido en verdadero protagonista de sus obras. Feminista a ultranza y defensora de las ideas de la izquierda, Elfriede Jelinek ha sufrido en su país el ataque de los partidos de derecha y, tras la llegada al Gobierno de Jörg Haider, sus obras fueron prohibidas en los teatros públicos austriacos".

Algunes paraules recollides a l'atzar en les crítiques de la seva novel·la Los excluidos són: sarcasme, cruesa, descarnada, pesimisme, foscor. Ja veieu. Acabo de sortir-me'n d’una contundent veu femenina que ja m'estic enfosant de nou en la ira, en la duresa de la veu d'una altra dona, una veu molt més angoixada i incòmode. Només n'he llegit quatre pàgines i he pogut constatar el següent: que Jelinek et fa tapar els ulls i alhora t'obliga a continuar mirant entre els escletxes dels dits. Quatre pàgines i ja n'estic terriblement enganxada. Això és el que té aquesta festa nostra del llibre: que saps que sempre marca l'inici d'una nova, també de vegades difícil, aventura.

Una diada mundial (i no parlo de Sant Jordi)

Sé que la majoria esteu distrets pensant en quin llibre regalar o en les roses que heu de comprar. Sant Jordi és una festa molt maca i primaveral, que convida a sortir al carrer, a passejar i gaudir dels colors, de la gent, de l’aire lliure i del cel blau. Tot això està molt bé. Però si continuem amb l’esgarrifós ritme de consum i de malbaratament de recursos energètics actual, el planeta farà un pet monumental i ens quedarem tots plegats sense més sant jordis i s’hauran acabat les primaveres i les flors i els cels blaus. Aprofiteu avui, 22 d’abril, que és el Dia de la Terra, per reflexionar una mica sobre els maltractaments continus als que estem sotmeten el planeta-cada-vegada-menys-blau i per fer alguna cosa abans que sigui massa tard. Per començar, podeu fer aquest qüestionari per saber en quin grau esteu deixant la vostra emprempta en el planeta i quines conseqüències pot tenir això per la seva supervivència.

Fórmules que es desgasten

El realitzador japonès Hideo Nakata va crear, amb la seva celebrada Ringu, un nou concepte de cinema de terror atmosfèric i tecnològic, que deixa de banda els efectismes del terror nordamericà i aposta per la sugestió. Nakata va rodar també una de les diverses seqüeles que se n’han fet al Japó.

Hollywood no ha restat impassible davant aquesta nova manera d’entendre el gènere i s’ha fet seva la pel·lícula de Nakata per explotar-la de cara al públic occidental. Així, fa un parell d’anys Gore Verbinsky va signar el remake nordamericà de Ringu, una nova versió més rocambolesca i preciosista que la original nipona. Dos anys després, Hollywood ha recorregut al propi Nakata, en un fet sense precedents, per encarregar-li la seqüela del remake americà del seu film original. Nakata s’ha près l’encàrrec com una oportunitat d’explotar de nou les obssessions de la seva filmografia: les noves tecnologies, els fantasmes femenins atormentats i una perturbadora presència de l’aigua.

Per aquest motiu, La señal 2 és una pel·lícula més personal i interessant que el film de Gore Verbinsky. Nakata ha sabut imprimir una petjada d’autor de gènere que Verbinsky no té, ha eliminat tot l’artifici amb que l’americà va farcir -i ofegar- la seva versió, i ha aconseguit crear alguns moments tan esgarrifosos com l’atac dels cérvols. Però tot i algunes troballes notables, molts altres moments de La señal 2 remeten a les seves cosines-germanes nipones i aviat la pel·lícula es veu amenaçada per l’ombra de la fórmula massa gastada.

Com en un conte

Com un conte que comença allà on s’acaben els contes. I van ser molt feliços i.... després? Aquesta és la pregunta que intenta respondre, amb imaginació desfermada, amb autèntica artilleria visual, el director novazelandès Harry Sinclair a la original El precio de la leche.

Una parella perfecta viu una idílica història d’amor entre immensos prats verds on pasturen feliçment 117 vaques, fins que l’amenaça d’una vida rutinària els comença a enterbolir l’existència. Sortir d’aquesta rutina comportarà molts malentesos, baralles i gelos i també intents de reconciliació. El director representa aquestes situacions –tot un catàleg de les dificultats de la vida en parella- de forma alegòrica i plena de símbols que cal interpretar, en la línia de films com Hechizo en la ruta maya o Northfolk.

Sinclair arreplega elements que provenen tant de la tradició dels contes europeus i com de les llegendes dels maorís autòctons, reinterpretats amb humor i moltíssima imaginació. Tot plegat, amanit amb una evocadora banda sonora que recorre a temes de Cherepnin, Rachmaninov i Rimsky-Korsakov. Aquesta combinació tan arriscada d’ingredients dóna com a resultat un film ple d’alt-i-baixos, colorista i enigmàtic en el seu conjunt, en algunes ocasions tant críptic que fa que l’espectador perdi el fil, però que en els seus millors moments resulta absolutament màgic i engrescador.

La terra de la desesperança

La clau està en una cançó de Leonard Cohen (For the innermost decision, That we cannot but obey, for what’s left of our religion, I lift my voice and pray: may the lights in The Land of Plenty shine on the truth some day). I només un director alemany té el valor de dir en veu alta allò que molts pensem: la paranoia asfixia als nordamericans post-11 S. Cal aturar-se un moment i escoltar la veu dels morts, i sentir com els morts clamen perquè no mori més gent. A la Terra de la Abundància abunda la desesperança, la misèria cobreix cada carrer, cada cantonada; i la por incomunica les persones, les tanca en si mateixes, en la desconfiança. Però un dia es farà la llum –la llum arribarà de fora, i tindrà l’aspecte d’una jove progressista i conciliadora-, i escombrarà la grisor que amenaça aquest poble, aquesta terra tan rica.

Un crooner d'abans, una estrella d'ara

Sembla una estrella del britpop, però no. Vint-i-pocs, nostàlgic sense remei, una veu clàssica en una imatge moderna. Temes clàssics del jazz al costat dels clàssics dels grups més moderns. Un crooner com els d'abans, en un ídol dels d'ara. Jamie Cullum portarà tot el seu repertori (What a Difference a Day Made, I Get A Kick Out of You, Singing in the Rain, cançons de Radiohead diverses i, és clar, temes propis) al Grec i, amics, m'ha faltat temps per aconseguir les entrades...

Contra l'esclavitud de la imatge

Sandra Bullock ha tornat a treure el cap per la gran pantalla per protagonitzar una innecessària seqüela d’una pel·lícula ja de per si força innecessària, Miss Agente Especial. L’explicació de perquè la Bullock, una de les actrius amb més poder de Hollywood, decideix malgastar el seu talent artístic i sobretot, empresarial, potser s’ha de buscar en els últims minuts d’aquesta segona part tan absurda i qüestionable.

Gracie Hart, la poc agraciada agent de l’FBI que interpreta Sandra Bullock en el film, convertida ocasionalment en la imatge pública d’aquest cos de seguretat després d’una miraculosa transformació estètica, decideix al final de la seva aventura (plena d'acudits fàcils a costa d'Arma letal i altres buddie movies) retornar al seu aspecte natural, sense maquillatge i sense estil. En l’atrevit monòleg que tanca el film, Hart /Bullock llença un missatge en contra de l’esclavitud de la moda i de la imatge física en la societat actual i reclama ser valorada també per qui és i pel que fa, i no per l’aparença.

Potser és voler interpretar massa el missatge d’una pel·lícula tan oblidable i, perquè no dir-ho, tan dolenta com aquesta, però no deixa de tenir sentit que precisament la Bullock, que feia tres anys que no feia cinema, hagi decidir tornar amb aquesta pel·lícula per donar aquest missatge tan clar i contundent.

L’actriu ja ha entrat en la quarentena i, com abans li ha passat a Meg Ryan, es deu començar a sentir desplaçada dels grans projectes de Hollywood. Víctima ella també d’aquesta superficialitat i d'aquesta necessitat de crear mites amb data de caducitat, ha decidit denunciar-ho a través del mitjà que només una dècada abans la va coronar reina de la comèdia. I ho fa justament una pel·lícula abans de capbussar-se de ple en un nou projecte molt més «seriós» i interessant, en el que encarnarà a Harper Lee, l’autora de Matar a un ruiseñor, i que previsiblement marcarà l'inici d'una nova etapa en la filmografia d'aquesta actriu.

Dibuixos d'Orient i Occident

Tot buscant una imatge per il·lustrar el post sobre Madeleine Peyroux vaig anar a petar al retrat que li havia fet, per encàrrec de la revista New Yorker, una il·lustradora que desconeixia: Moira Hahn. Navegar per la seva pàgina web, farcida dels seus dibuixos, és tota una experiència artística i cosmopolita. La seva obra s'inspira en l'art de l'orient llunyà, els dibuixos tibetants, els fabulosos gravats japonesos, les formes d'animals típiques de la India... però és que la influència d'aquesta artista també s'arrela en l'art occidental: l'expressionisme alemany, l'hiperrealisme americà de Chuck Close, el neoclassicisme d'Ingres... I per unir orient i occident, el nervi i el color dels dibuixos de Moira Hahn. L'acabo de descobrir i necessito saber-ne més. Algú me'n sap donar alguna referència?

Cançons de l'amor desatès

Billy Hollyday i Leonard Cohen ballen junts un vals tristíssim. Bessie Smith i Elliot Smith emparentants en una extranya i impossible relació. Josephine Baker li acluca l'ull a un Bob Dylan solitari. Aquestes són les cançons de l’amor desatès, i així les canta Madeleine Peyroux. Natural d’Athens, estat nordamericà de Georgia (home of the B’52s i els R.E.M.), franco-canadenca de cor, parisina d’esperit, un origen eclèctic per a una cantant a la que ja li poden penjar etiquetes, que cap li acaba d’escaure del tot. Estàndars contemporanis convertits en clàssics immediats, swing modernitzat preparat per fer saltar la llagrimeta, seducció i desamor, una veu negra per a un cos tan fràgil, tan jove i ja coronada reina del nou jazz amb una corona de dotze perles, les d’aquest disc imprescindible titulat Careless love.

Vida a Mart

Les quatre pel·lícules que constitueixen la breu filmografia del director Wes Anderson tenen dues coses en comú: la preocupació constant per la relació entre els fills amb els seus pares sovint absents i incapaços de fer front a la seva responsabilitat, i la tendència a ressaltar la raresa i la diferència dels seus personatges i l’entorn on es mouen. Life aquatic és, en aquest sentit, una obra genuïnament «andersoniana» que porta fins als últims extrems les obsessions que han definit la filmografia d'un dels més celebrats membres de la generació de cineastes que lideren Spike Jones i Michel Gondry.

El film està protagonitzat per un Bill Murray que sembla haver assumit amb gust el seu nou rol d’antiheroi oficial del cinema independent. Murray, que dóna vida a una mena de professor Cousteau en decadència, s’enfronta a la seva última i gran aventura: la caça d’un perillós tauró jaguar que va matar el seu amic i company d’aventures de toda la vida. En aquesta revisitació absolutament marciana i tragicòmica de Moby Dick, l’aventura torna a servir com a metàfora vital: la de la lluita d’aquest explorador submarí contra el fracàs, però no el professional, sinó el personal com a marit i, sobretot, com a pare.

L’autèntic missatge de la pel·lícula, però, queda potser massa difuminat entre els mil detalls i rareres que Wes Anderson mostra dels personatges i les situacions: el mariner que fa versions en portuguès de cançons de David Bowie, la periodista en estat, l'excèntrica persecució contra els pirates o el mateix món aquàtic imaginari que l’animador Henry Selick (responsable també de Pesadilla antes de Navidad) ha creat per a una pel·lícula inclassificable, que són, al capdavall, allò que retindrà l’espectador en la seva memòria.

Revisió engripada de Hello Dolly

Un dels símptomes que em provoquen els estats gripals com el que el passat cap de setmana em va obligar a apalancar-me al sofà sota una manta és l'imperiosa necessitat de veure clàssics tronats de l'època daurada de Hollywood. Així, sotmesa a la voluntat d'un virus, el dissabte per la tarda em vaig descobrir a mi mateixa recuperant un d'aquests clàssics de Hollywood i gairebé afirmaria que un dels més tronats si treiem de la llista tots els pèplums. Vaig veure Hello Dolly.

Realment no em devia trobar massa bé perquè si no ja m'explicareu que feia jo veient una pel·lícula de Barbra Streisand. El cas és que va servir per constatar diverses coses: 1. que Barbra Streisand és insuportable a part d'una actriu nefasta. 2. que Hello Dolly representa i rubrica la mort definitiva del musical clàssic. El punt u el deixo a la vostra consideració. Sobre el punt dos, no és només una afirmació a la lleugera feta en un moment de defenses baixes sinó demostrable amb fets històrics.

Penseu: el mateix any que Gene Kelly i la Fox decideixen gastar-se 24 milions de dòlars en la reconstrucció del carrer 14 de Nova York per rodar Hello Dolly, Kubrick va estrenar 2001. Una odisea del espacio. Un any abans, l'any 68, el Bonnie & Clyde d'Arthur Penn marcarà el tret de sortida de l'anomenat Nou Hollywood, la generació de cineastes, actors, productors i guionistes que van revolucionar el sistema d'estudis, es van carregar els gèneres clàssics i van definir una nova manera de fer cinema. Un any després de la casposa Hello Dolly, Dennis Hopper presenta el film que millor representa aquest canvi generacional: Easy Rider.

Entre tot això, aquest musical encartronat, moralista, ingenu i força empalagós sobre una casamentera del segle XIX que somia en caçar un madur milionari que la mantingui no resulta precisament la història que una nova generació d'espectadors estava disposada a veure. Per molta professió que tingués al seu darrera Gene Kelly que, dit sigui de passada, ha estat protagonista d'alguns dels moments més encantadors i entranyables del cinema del segle XX; per molta gràcia que faci l'Streisand cantant allò de "hello Louis" a Louis Amstrong; per emblemàtic que sigui el tema que dóna títol al film. Que no. Que Hello Dolly vista amb més de trenta anys de distància no suporta bé el pas del temps i només queda en la memòria com el trist cant del cigne d'un gènere que només una dècada abans s'havia convertit en pràcticament el pilar del sistema d'estudis del Hollywood més maravellosament clàssic i feliç.

La figura mediàtica

L'agost de l'any 2000 vaig estar de vacances a Roma. L'atzar, que no pas les creences religioses, m'hi van portar coincidint en un any Jubileu i molta gent em va advertir que, per aquest motiu, la capital italiana estaria impossible. La veritat és que a llocs neuràlogics com el Coliseu o la Capella Sixtina la cosa era força asfixiant, però fora d'aquest indrets, no dubtaria a repetir l'experiència: va ser la única vegada en que he vist totes les esglésies i els museus sempre oberts i els transports públics funcionant de forma regular i puntual, cosa absolutament inèdita a Roma, com sabreu els que heu patit el caos de les ciutats italianes...

Recordo que vaig visitar el Vaticà un diumenge pel matí. No per motius religiosos, ja us dic, sinó per la mateixa curiositat que, suposo, ahir a la nit va moure també a moltes persones no creients a acostar-se a la plaça de Sant Pere. Aquell matí de diumenge de l'any 2000, Joan Pau II va celebrar una missa i va ser llavors quan em vaig adonar de la força mediàtica d'aquest Papa que s'acaba de morir. Al final de la celebració, quan el Papa es retirava, els fidels es van aixecar embogits i el van intentar seguir entre crits i nervis. Com una estrella de Hollywood, com una gran figura del rock. De Joan Pau II, com de qualsevol gran fenòmen mediàtic, també n'havien fet tota mena de productes de merchandising. Quan vaig aconseguir sortir de la Basílica de Sant Pere, empenyent els histèrics fans papals com vaig poder, me'n vaig anar a una de les paradetes de records i em vaig comprar una bola de vidre amb una figureta del Papa a dintre. La sacsejes i fa neu, i resulta un objecte tan extrany i sense sentit com per mi va resultar l'escena de deliri col·lectiu que havia presenciat minuts abans.

Els cucs, la Creació divina i les pel·lícules Imax

A mi encara em sorprenen, en ple segle XXI, notícies com aquesta de La Vanguardia (és un fragment):

Rodada en el 2003 en formato de pantalla gigante Imax, Volcanes del mar profundo es un documental didáctico sobre organismos que habitan las profundidades del Atlántico sacando energía de los volcanes submarinos. Steven Low, el director canadiense del filme, quiso averiguar la posibilidad de que aún haya especímenes de un gusano, el Paleodictyon nodosum, uno de los primeros organismos complejos que apareció en la Tierra. Low y su productor, James Cameron, director de Titanic, utilizando submarinos empleados para el rodaje de la famosa película, encontraron abundantes pruebas de que en efecto existe. A juzgar por fósiles encontrados en la costa de Vizcaya, los primeros gusanos de esta especie emergieron hace entre 500 millones y 1.000 millones de años, según se explica en la película.

Pero para algunos de los 137 participantes en un pase de la película en el Museo de Ciencia e Historia en la ciudad de Fort Worth (Texas), 500 millones años son demasiados. Ciertos evangelistas, que se basan en una lectura literal de la Biblia, creen que la Tierra y sus habitantes fueron creados por Dios en seis días hace unos 6.000 años. Por eso, hicieron valoraciones, tras ver el documental, del tipo: "Me sacan de quicio quienes presentan la teoría de la evolución como un hecho real".

Low dijo que la película fue rechazada en quince salas Imax de museos de Estados Unidos, y que casi la mitad de éstas achacaron en parte la decisión al hecho de que habían recibido quejas de cristianos fundamentalistas que consideraban que era una blasfemia. "A los creacionistas no les gustan las referencias al DNA porque nos conecta con los gusanos", bromeó. Pero añadió: "Es ridículo, y también grave, porque quieren restringir la enseñanza de ciencias a los niños".

La directora de un cine Imax anexo al acuario de Charlestown (Carolina del Sur), otro estado del llamado cinturón de la Biblia, reconoció en declaraciones a The New York Times que a la hora de elegir películas educacionales es menestar "sopesar con mucho cuidado el hecho de estar en el cinturón de la Biblia", ya que "tenemos más público creacionista que evolucionista".

Ya se han producido polémicas en Estados Unidos por lo que parecen ser concesiones al creacionismo en la educación publica. Ya hubo una decisión en este sentido en el Servicio Nacional de Parques del Gran Cañón, en cuyas librerías se vende un libro creacionista que explica la formación del cañón como un proceso desencadenado por el diluvio de Noé.