A Elfriede Jelinek li van concedir el premi Nobel pel "fluxe musical de veus i contraveus en les seves novel·les i obres teatre, que amb un extraordinari entusiasme lingüístic revelen l’absurditat del clixés socials i el seu poder subjugant". Abans del Nobel jo (suposo que molts altres també) ja havia tingut, sense saber-ho, un brutal contacte amb l’escriptora austríaca: sota l’aparença d’un aplaudit film d’autor, amb el rostre gèlid i turbador d’Isabelle Huppert, en la lectura dificilment còmoda que en va fer Michael Haneke a La pianista.
De Jelinek els experts afirmen el següent: "entre sus preocupaciones figuran la crítica social, el análisis de la condición de la mujer y el desarrollo de un lenguaje propio, muchas veces devenido en verdadero protagonista de sus obras. Feminista a ultranza y defensora de las ideas de la izquierda, Elfriede Jelinek ha sufrido en su país el ataque de los partidos de derecha y, tras la llegada al Gobierno de Jörg Haider, sus obras fueron prohibidas en los teatros públicos austriacos".
Algunes paraules recollides a l'atzar en les crítiques de la seva novel·la Los excluidos són: sarcasme, cruesa, descarnada, pesimisme, foscor. Ja veieu. Acabo de sortir-me'n d’una contundent veu femenina que ja m'estic enfosant de nou en la ira, en la duresa de la veu d'una altra dona, una veu molt més angoixada i incòmode. Només n'he llegit quatre pàgines i he pogut constatar el següent: que Jelinek et fa tapar els ulls i alhora t'obliga a continuar mirant entre els escletxes dels dits. Quatre pàgines i ja n'estic terriblement enganxada. Això és el que té aquesta festa nostra del llibre: que saps que sempre marca l'inici d'una nova, també de vegades difícil, aventura.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada