El realitzador japonès Hideo Nakata va crear, amb la seva celebrada Ringu, un nou concepte de cinema de terror atmosfèric i tecnològic, que deixa de banda els efectismes del terror nordamericà i aposta per la sugestió. Nakata va rodar també una de les diverses seqüeles que se n’han fet al Japó.
Hollywood no ha restat impassible davant aquesta nova manera d’entendre el gènere i s’ha fet seva la pel·lícula de Nakata per explotar-la de cara al públic occidental. Així, fa un parell d’anys Gore Verbinsky va signar el remake nordamericà de Ringu, una nova versió més rocambolesca i preciosista que la original nipona. Dos anys després, Hollywood ha recorregut al propi Nakata, en un fet sense precedents, per encarregar-li la seqüela del remake americà del seu film original. Nakata s’ha près l’encàrrec com una oportunitat d’explotar de nou les obssessions de la seva filmografia: les noves tecnologies, els fantasmes femenins atormentats i una perturbadora presència de l’aigua.
Per aquest motiu, La señal 2 és una pel·lícula més personal i interessant que el film de Gore Verbinsky. Nakata ha sabut imprimir una petjada d’autor de gènere que Verbinsky no té, ha eliminat tot l’artifici amb que l’americà va farcir -i ofegar- la seva versió, i ha aconseguit crear alguns moments tan esgarrifosos com l’atac dels cérvols. Però tot i algunes troballes notables, molts altres moments de La señal 2 remeten a les seves cosines-germanes nipones i aviat la pel·lícula es veu amenaçada per l’ombra de la fórmula massa gastada.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada