Les quatre pel·lícules que constitueixen la breu filmografia del director Wes Anderson tenen dues coses en comú: la preocupació constant per la relació entre els fills amb els seus pares sovint absents i incapaços de fer front a la seva responsabilitat, i la tendència a ressaltar la raresa i la diferència dels seus personatges i l’entorn on es mouen. Life aquatic és, en aquest sentit, una obra genuïnament «andersoniana» que porta fins als últims extrems les obsessions que han definit la filmografia d'un dels més celebrats membres de la generació de cineastes que lideren Spike Jones i Michel Gondry.
El film està protagonitzat per un Bill Murray que sembla haver assumit amb gust el seu nou rol d’antiheroi oficial del cinema independent. Murray, que dóna vida a una mena de professor Cousteau en decadència, s’enfronta a la seva última i gran aventura: la caça d’un perillós tauró jaguar que va matar el seu amic i company d’aventures de toda la vida. En aquesta revisitació absolutament marciana i tragicòmica de Moby Dick, l’aventura torna a servir com a metàfora vital: la de la lluita d’aquest explorador submarí contra el fracàs, però no el professional, sinó el personal com a marit i, sobretot, com a pare.
L’autèntic missatge de la pel·lícula, però, queda potser massa difuminat entre els mil detalls i rareres que Wes Anderson mostra dels personatges i les situacions: el mariner que fa versions en portuguès de cançons de David Bowie, la periodista en estat, l'excèntrica persecució contra els pirates o el mateix món aquàtic imaginari que l’animador Henry Selick (responsable també de Pesadilla antes de Navidad) ha creat per a una pel·lícula inclassificable, que són, al capdavall, allò que retindrà l’espectador en la seva memòria.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada