Era més que previsible que ‘Lo imposible’ de JA Bayona es convertís en l’èxit de públic que està sent. La pel·lícula, preestrenada al Festival de Sitges 2012, prometia espectacle, patiment i emocions i, realment, és això el que s’hi troba. El director de ‘El orfanato’ i alumne predilecte de l’ESCAC ha jugat sàviament les seves cartes amb un producte molt “made in Hollywood” que li pot obrir moltes portes en el cinema comercial internacional. ‘Lo imposible’ és el resultat de l’aplicació d’un seguit de fórmules magistrals orientades a l’espectador mitjà poc exigent, aquell que no busca al cinema res més que entreteniment i esbarjo, emocions fàcils i inofensives, i que tolera una mica de patiment a canvi de l’obligat happy end. Tot això i més es pot trobar a ‘Lo imposible’, l’obra d’un cineasta aplicat que coneix els mecanismes de la narració audiovisual. Bayona, a més, ha encertat amb el tema: el tsunami al sud-est asiàtic, que va tocar de prop a tantes persones famílies occidentals de tipus mitjà que gaudien de les seves vacances i amb les que el públic fàcilment es pot identificar. Una tragèdia que garanteix bones dosis d’aventura (espectacular reconstrucció de la gran onada) i sang, i que dóna peu al drama humà que lidera una mare-coratge (Naomi Watts) i un pare heroic (Ewan McGregor), disposats a tot per salvar els seus fills de la catàstrofe. És en aquesta exhibició gairebé pornogràfica del dolor físic i el patiment humà on més patina ‘Lo imposible’, amb el seu guió pla i superficial, que passa de puntetes per l’autèntica tragèdia del tsunami per quedar-se amb una trama maniquea i tramposa que vol tocar la fibra sense demanar cap més compromís ni reflexió.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada