Han passat deu anys però Will Smith i Tommy Lee Jones han accedit a vestir-se de negre una altra vegada, en una tercera seqüela de Men in black que repeteix també el seu director, Barry Sonnenfeld. Els anys no han passat en va, especialment per a Tommy Lee Jones, però l’argument ha sabut treure partir de la circumstància, ha fet viatjar Will Smith en el temps i d’aquesta manera, se li ha pogut buscar un substitut mínimament a l’alçada. El fitxatge de Josh Brolin és un dels encerts d’aquesta tercera part que, més enllà, poca cosa nova aporta a la saga del caçadors de marcians. El pretext del viatge en el temps dóna cert marge per jugar amb les paradoxes pròpies dels salts temporals i proporciona algun gag divertit a costa, per exemple, d’Andy Warhol i els “marcians” que es passejaven per la mítica Factory de Nova York. Més encertat, sens dubte, és el personatge de Griffin, el marcià visionari capaç de predir el les diferents línies del futur, i que proporciona alguns dels millors moments de la pel·lícula. Moments que contrasten amb les desagradables aparicions de Boris el animal, un dolent que provoca tant rebuig que acaba fent aborrir, per extensió, la pel·lícula. Com també carrega, i bastant, el sobreexcés de ninots extraterrestres de disseny impossible i interès relatiu, que poca cosa tenen a afegir a una pel·lícula que denota, d’alguna manera, que la fórmula MIB comença a patir un cert desgast.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada