El director Ang Lee ha adaptat al cinema la reconeguda novel·la del canadenc Yann Martel ‘La vida de Pi’, guanyadora entre d’altres del prestigiós premi Booker. El director taiwanès posa el llibre en imatges amb la seva solvència habitual i el domini del cinema d’efectes especials i de gran aparell, fent realment creïble el relat del jove indi Pi que va aconseguir sobreviure 277 dies perdut enmig del mar compartint una petita barca amb un tigre de Bengala.
La part del central del film, que reconstrueix aquesta insòlita aventura, està rodada amb pols i grapa i aconsegueix enganxar l’espectador i fer versemblant una història d’aparença realista amb intromissions de fantasia. D’això es tractava, de fet, doncs aquesta singular història del nen i el tigre no deixa de ser una reconstrucció idíl·lica d’uns fets que relata el propi nen protagonista quan és adult, i la veritat dels quals, força més crua, es passa en la pel·lícula de puntetes.
És una llàstima que Ang Lee no s’atreveixi a mostrar també amb imatges la segona versió de la història, en una pel·lícula on precisament el més interessant és la reflexió sobre els mecanismes del relat i de la ficció com el vehicle per a superar traumes i explicar-nos el món. Però ‘La vida de Pi’ porta els seus interessos cap a un altre costat, el de la religiositat i espiritualitat superficial i de consum ràpid, que proporciona respostes ràpides a qüestions molt complexes com ara l’existència de Déu, i que aposta per satisfer sense molestar els públics poc exigents.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada