Han passat ja més de deu anys des dels atemptats de l’11 de setembre a les torres bessones de Nova York i Hollywood continua portant aquells fets dramàtics a la gran pantalla. Stephen Daldry, responsable de ‘Las horas’ i ‘El lector’, signa aquest ’Tan fuerte, tan cerca’, un film que intenta reflectir el procés dol i de superació de les ferides que va obrir l’11S, a partir de l’experiència d’un nen una mica especial que perd el seu pare en l’atemptat. LA pel•lícula es basa en una novel•la de Jonathan Safran Foer, de qui fa un temps també es va portar al cinema el llibre ‘Todo está iluminado’. Com allà, aquí de nou l’autor –i el film- se centra en la mirada infantil, en els records familiars i en un món d’imaginació que serveix molts cops per fugir d’una realitat extremadament dura. El problema, però, és que en l’intent de ser sensible, d’emocionar l’espectador i de fer-li caure la llagrimeta, el director ha traspassat la línia i ha caigut en dos temibles defectes: la vergonya aliena i la pornografia emocional. Vergonya aliena pel comportament d’alguns personatges que actuen com a criatures en un suposat intent de mostrar com un fet d’aquesta magnitud ho capgira tot. Pornografia emocional per la manera com juga amb els sentiments, emocions i records que pràcticament tots tenim d’uns fets encara molt propers en el temps i que ens van marcar i afectar d’una manera o altra. El film converteix el procés de dol en el joc d’aventures d’un nen amb ínfules messiàniques, caient en un sentimentalisme barat de consum ràpid.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada