El director Tarsem Singh torna a posar el seu exuberant imaginari visual al servei d’un film de fantasia, com aquell “Immortals’ que es va estrenar no fa gaires mesos. El creador d’origen indi proposa ara una relectura contemporània del conte clàssic de la Blancaneus i trenca amb alguns dels tòpics que molts tots tenim en el nostre imaginari gràcies a la versió que en va dirigir Walt Disney. S’agraeix, sobretot, la nova mirada sobre el rol de la dona, tant de la pròpia Blancaneus com de la terrible Madrastra, aquí encarnada per una Júlia Roberts que va gala del seu atreviment i sentit de l’humor. Posant tant d’èmfasi en la Madrastra com en la pròpia Blancaneus, el que deixa clar el film és que ni la bellesa física ha de ser l’objectiu últim de qualsevol dona ni que les noies no es poden valdre per si soles si no tenen un príncep blau que les rescati. Aquí, la Blancaneus no es queda a casa dels nans preparant el dinar sinó que pren la seva pròpia iniciativa per enfrontar-se a la bruixa, deixant el príncep amb un pam de nas. I la Madrastra es mostra com un personatge patètic capaç de qualsevol maldat per frenar les seves arrugues. Però a més, la pel•lícula també té un missatge de crítica social i solidaritat humana i a més, és divertida. Els set nans políticament incorrectes agermanen la Blancaneus de Tarsem amb aquell gran clàssic de Terry Gilliam que és ‘Time bandits’. Però el film de Tarsem té també personalitat pròpia gràcies al seu univers visuals, que fusiona l’imatgeria barroca amb l’exotisme de l’art hindú i oriental, una certa estètica kitsch, la influència modernista –un dels salons de la Madrastra té el sostre del Palau de la Música- i el tractament del color.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada