La pel·lícula que commemora els cinquanta anys de James Bond és, també, un dels millors títols de la sèrie. Tota una sorpresa venint de qui ve signat, el director Sam Mendes, qui fins ara havia acreditat una reputada carrera teatral i especialitzat al cinema en drames que poc tenen a veure amb l’acció que s’associa a l’agent 007. O potser precisament per això, l’aire que desprèn aquest ‘Skyfall’ té poc a veure amb les aventures de l’espia al servei de sa majestat, i s’acosta més als superherois amb crisis personals tipus el Batman de Nolan.
El context de crisi política i social també es percep en aquest James Bond amb pocs luxes, poques dones i poc sexe, i en canvi, molts traumes i problemes personals per resoldre. Problemes que a nivell argumental fan guanyar protagonisme al personatge d’M –un regal de Mendes a la gran Judi Dench, absoluta protagonista d’Skyfall’- , convertida en una gran Mare Bretanya que cria els seus fills-agents amb més o menys fortuna. Aquí un altre apunt interessant, el de convertir el dolent de torn (brillant Javier Bardem) en l’autèntic revers d’un James Bond que deixa de ser un personatge pla, sòlid i d’una peça.
‘Skyfall’ pren com a gran referent el ‘Vertigo’ de Hitchock, amb referències visuals explícites i girs argumentals que hi remeten directament (Bond intentant reconvertir M en la seva mare morta, per veure-la morir de nou, com en James Stewart amb la Kim Novak). Per estètica, estructura i argument, ‘Skyfall’ és una pel·lícula de l’era post-Fincher , post-Wachowski, post-Nolan i post-Abrams. O potser és la culminació de les inquietuds d’aquests cineastes que amb les seves inquietuds temàtiques i estètiques marquen les formes del cinema comercial contemporani.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada