dimecres, abril 25

Lluita de classes televisada


‘Los juegos del hambre’ adapta al cinema una exitosa novel·la originàriament dirigida al públic adolescent però que també ha acabat trobant un target de lectors adults. Llibre i pel·lícula ens presenten una distopia orwelliana, una societat futura marcada per la divisió de classes i el ferri control de la classe poderosa –caracteritzada amb una estètica barroca molt pomposa- per sobre dels districtes productors d’energia i matèria prima. Entre aquests districtes s’escullen cada any un noi i una noia que competiran al macabre concurs televisat anomenat ‘Els jocs de la fam’, una mena de “Gran Hermano” on 24 adolescents són abandonats en el bosc a la seva sort i una sola consigna: només un poc quedar en vida. Comença així una cacera infrahumana seguida morbosament per milers d’espectadors amb ganes d’espectacle.

Aquest punt de partida ha fet que ‘Los juegos del hambre’ es compari amb ‘Battle Royal’ el film de culte protagonitzat per Takeshi Kitano on joves japonesos també participen en un joc similar. Aquesta és l’única semblança, ja que el film japonès pretén fer una metàfora del sistema educatiu nipó, mentre que la reflexió de ‘Los juegos del hambre’ va força més enllà, per advertir amb aquesta faula futurista sobre els perills de la nostra societat actual. En aquest sentit, no deixa de resultar simptomàtic que un altre film recent, ‘In time’, plantegi com ‘Los juegos del hambre’ una societat clarament dividida entre classes riques que controlen els recursos per viure, i classes pobres ultraexplotades. La conclusió de ‘Los juegos del hambre’ resulta inquietant per les implicacions morals i ètiques del seu final aparentment feliç. Llàstima que cinematogràficament sigui un film tediós i confús que no aprofita les oportunitats per oferir un cinema d’acció sòlid i trepidant que estigui mínimament a l’alçada del seu missatge de fons.

Crítica publicada a Capgròs