Pel cinema americà, sembla que el cinema de boxa només interessa per mostrar la trajectòria del protagonista i el seu esforç titànic de superació personal, en la línia de Cinderella Man, per entendre'ns. Però molt més lluny de Hollywood –a Corea del Sud, concretament- han descobert, gràcies a la pel·lícula Crying Fist, que la boxa pot ser l’excusa argumental per parlar, encara que sembli molt obvi, del drama humà i dels cops que ens dóna la vida.
Lamentablement inèdita a casa nostra tot i haver guanyat el premi de la Crítica Internacional (Fipresci) a la darrera edició del Festival de Cannes, Crying Fist ha estat un dels grans blockbusters del cinema sudcoreà d’aquest 2005. El seu director és Ryuu Seung-wan, responsable de dos títols força populars entre els seguidors d’aquest cinema coreà que encara resulta tan invisible pel gran públic: No blood, no tears i Arahan. Del seu repartiment destaca la presència de Choi Min-sik, el nostre estimat protagonista d’Oldboy.
La gran peculiaritat de Crying Fist és que no presenta un únic personatge central, tal i com estem acostumats en els drames de boxa, sinó dos: un d’ells és un antic medallista caigut en desgràcia (endeutat, sense casa, separat de la dona i amb males relacions amb el seu fill, que es dedica a fer de sac de cops humà pels carrers de Seül), mentre que l’altre és un jove problemàtic abocat al món de la delinqüència. Les diferents circumstàncies de les seves miserables vides els acabarà portant a la boxa: l’excampió, com a únic recurs per demostrar-se a si mateix que no ha destrossat definitivament la seva vida; el jove delinqüent, com a via de fugida de la presó on compleix la primera condemna per assassinat involuntari.
L’existència d’aquests dos personatges s’explica a través d’accions paral·leles, muntades amb molta elegància i força dinamisme, i en les que mica en mica es va dibuixant un commovedor retrat de dos eterns perdedors. El film planteja algunes situacions tòpiques que, de forma natural i sense caure en l’ensucrament, es van superant i deixant enrera per donar pas a una història sobre com els errors del passat poden condicionar les nostres vides i com, lluitant (metafòricament) podem ser capaços de redreçar-les.
Subtilment, el director aconsegueix que entenguem els motius que mouen aquest personatges i els agafem tanta simpatia que, quan arriba el combat final que els ha d’enfrontar en el ring, resulta pràcticament impossible prendre partit per un dels dos. Sense desvetllar més del necessari, és en aquest pla final, quan es posa l’espectador en un autèntic dilema que trenca amb totes les expectatives, quan es desvetlla l’autèntic mèrit de Crying Fist. I és la genuïna capacitat de reinventar els gèneres clàssics el que està convertint el cinema coreà (no ens cansem de repetir-ho) en el referent més refrescant de la potentíssima i variada cinematografia oriental.
Més cinema invisible a Sessió Contínua
