divendres, de setembre 30

Els cops de puny de la vida



Pel cinema americà, sembla que el cinema de boxa només interessa per mostrar la trajectòria del protagonista i el seu esforç titànic de superació personal, en la línia de Cinderella Man, per entendre'ns. Però molt més lluny de Hollywood –a Corea del Sud, concretament- han descobert, gràcies a la pel·lícula Crying Fist, que la boxa pot ser l’excusa argumental per parlar, encara que sembli molt obvi, del drama humà i dels cops que ens dóna la vida.

Lamentablement inèdita a casa nostra tot i haver guanyat el premi de la Crítica Internacional (Fipresci) a la darrera edició del Festival de Cannes, Crying Fist ha estat un dels grans blockbusters del cinema sudcoreà d’aquest 2005. El seu director és Ryuu Seung-wan, responsable de dos títols força populars entre els seguidors d’aquest cinema coreà que encara resulta tan invisible pel gran públic: No blood, no tears i Arahan. Del seu repartiment destaca la presència de Choi Min-sik, el nostre estimat protagonista d’Oldboy.

La gran peculiaritat de Crying Fist és que no presenta un únic personatge central, tal i com estem acostumats en els drames de boxa, sinó dos: un d’ells és un antic medallista caigut en desgràcia (endeutat, sense casa, separat de la dona i amb males relacions amb el seu fill, que es dedica a fer de sac de cops humà pels carrers de Seül), mentre que l’altre és un jove problemàtic abocat al món de la delinqüència. Les diferents circumstàncies de les seves miserables vides els acabarà portant a la boxa: l’excampió, com a únic recurs per demostrar-se a si mateix que no ha destrossat definitivament la seva vida; el jove delinqüent, com a via de fugida de la presó on compleix la primera condemna per assassinat involuntari.

L’existència d’aquests dos personatges s’explica a través d’accions paral·leles, muntades amb molta elegància i força dinamisme, i en les que mica en mica es va dibuixant un commovedor retrat de dos eterns perdedors. El film planteja algunes situacions tòpiques que, de forma natural i sense caure en l’ensucrament, es van superant i deixant enrera per donar pas a una història sobre com els errors del passat poden condicionar les nostres vides i com, lluitant (metafòricament) podem ser capaços de redreçar-les.

Subtilment, el director aconsegueix que entenguem els motius que mouen aquest personatges i els agafem tanta simpatia que, quan arriba el combat final que els ha d’enfrontar en el ring, resulta pràcticament impossible prendre partit per un dels dos. Sense desvetllar més del necessari, és en aquest pla final, quan es posa l’espectador en un autèntic dilema que trenca amb totes les expectatives, quan es desvetlla l’autèntic mèrit de Crying Fist. I és la genuïna capacitat de reinventar els gèneres clàssics el que està convertint el cinema coreà (no ens cansem de repetir-ho) en el referent més refrescant de la potentíssima i variada cinematografia oriental.

Més cinema invisible a Sessió Contínua

Setembre del 2005



L'editorial Minotauro torna a editar les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury traduïdes al castellà per Jorge Luis Borges. Aquest va ser el llibre amb el que Paco Porrúa va inaugurar la seva editorial ara fa cinquanta anys, i res millor per celebrar aquest aniversari que amb la reedició d'aquesta obra cabdal, ja no de la literatura de ciència ficció, sinó de les lletres universals.

Sobre el llibre, Pere Gimferrer, en unes jornades sobre ciència ficció organitzades per Minotauro, ha dit:

Crónicas marcianas es una gran metáfora de la inseguridad en EE UU y occidente en general en la posguerra, que ha resistido al paso del tiempo. No habla de un planeta Marte real, es una metáfora de la Tierra, una transposición poética, simbólica y moral de los fantasmas interiores de la sociedad de los cincuenta. La obra está teñida por el miedo a la pérdida de la propia identidad y a que la existencia no sea más que algo ilusorio.

Jo ara he agafat l'exemplar que tinc als prestatges de casa -en català, traduït per Quim Monzó, un dels llibres que m'estimo més- i he començat a repassar-ne alguns capítols: La tercera expedició, La botiga de maletes, Usher II (On Bradbury fa referències a Poe, per una banda, i al seu Farenheit 451, per l'altre), i un capítol tristíssim, tristíssim i preciós que es titula Vindran pluges suaus, i que explica la destrucció de la terra a partir d'una casa que s'enfonsa; i El marcià, una història tremenda ambientada al Setembre del 2005. I he arribat al final, aquell en que els humans que han fugit a Mart després de la devastació nuclear de la Terra descobreixen qui són, en realitat, els autèntics marcians...

dijous, de setembre 29

Deixant-se de Garcis



Veieu! l'esperança no s'ha de perdre mai. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, la il·lustríssima Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques ha mostrat senyals d'intel·ligència, s'ha deixat de Garcis i punyetes i ha triat en funció de la qualitat de les pel·lícules. I així, és clar, han triat Obaba, la pel·lícula de Montxo Armendáriz que a l'Espai Isidor tant ens agrada, per ser la candidada estatal als Oscars. Buf!

Actualitat política



Encara no s'ha acabat un festival polític que ja en comença un altre força més interessant (no em mal interpreteu), i que ens crida amb un reclam de luxe: l'estrena, per aquestes terres nostres tan necessitades de nous estatuts, de l'obra magna Visions of Europe, un film col·lectiu que consta de 25 fragments dirigits per 25 directors europeus (un per cada país de la UE). A la passada edició del Posible ja vam tenir l'oportunitat de veure el fragment dirigit pel grandíssim, fabulós i maravellós Béla Tarr, un gloriós pla seqüència de cinc minuts titulat Pròleg sobre l'entrada d'Hungria a la Unió Europea. Però ens faltaven els 24 fragments restants, i per fi ara els podrem veure en el marc d'aquest nou certamen que ha començat, curiosament, el mateix dia que El Gran Debat.

Més sobre el Festival de Cinema Polític a Ciutat Oci.

dimecres, de setembre 28

El relat i la mirada cinematogràfica



Adaptar al cinema la novel·la Obabakoak, un recull de contes i subcontes amb els que Bernardo Atxaga pretenia crear una nova tradició literària en euskera, no era d’entrada un projecte fàcil. La complexa estructura del llibre representava un repte que el director vasc Montxo Armendáriz ha resolt hàbilment, reduint a només tres els relats adaptats a la gran pantalla.

Aquests relats, de caire costumista, estan relacionats amb un mínim fil conductor que, tot i no ser massa original, aporta una nova lectura de la obra d’Atxaga. Així, la vida quotidiana dels habitants dels petit poble d’Obaba es mostra a través de la mirada distanciada d’una jove estudiant d’audiovisuals que enregistra amb una càmara tot allò que veu. Però passada pel sedaç de la seva pròpia mirada, aquestes insignificants històries de personatges anònims s’acaban convertint en relats fascinants, plens d’emoció i misteri.

Sense trair l’esperit fantàstic i al mateix temps al·legòric del llibre (no costa massa deduir el retrat de la realitat política i social vasca), Armendàriz porta també una mica més enllà la reflexió sobre els mecanismes del relat que es desprèn de l’obra d’Atxaga, i converteix Obaba en una subtil reflexió sobre la mirada cinematogràfica.

Armendàriz també és fidel al seu estil personal, en el que prima la narració clàssica i una elegant posada en escena, de la que destaquen els silencis i les mirades, que contribueixen a crear l’atmósfera pausada i misteriosa del film.

Llegiu la crítica de La Butaca
Technorati Tags:

dimarts, de setembre 27

Maxwell Smart



Potser avui, si heu vist la necrològica de Don Adams, us hagi costat recordar qui era. Però no em negareu que el personatge que el va fer famós és d'aquells que no s'obliden. O em direu que vosaltres no vau riure amb les antològiques ficades de pota del Super Agente 86?

dilluns, de setembre 26

Pel·lícules mítiques en cartell



Encara que sembli mentida, la tercera part de Torrente 3 s’ha posat a l’alçada de pel·lícules tan mítiques com Regreso al futuro, Indiana Jones, E.T., Blade Runner, Star Wars i Harry Potter. Abans de començar a cridar, mireu-vos el cartell que encapçala aquest post i després entreu a la pàgina web del seu autor, Drew Struzan, tota una eminència del cartellisme cinematogràfic que ha accedit a posar el seu art a disposició de l’animalada de Santiago Segura.

diumenge, de setembre 25

Humor alemany



Només he vist una de les pel·lícules del palmarès del festival de San Sebastián però m'he quedat horroritzada en comprovar que havien decidit premiar el guió de la pel·lícula alemana Sommer vorn Balkon, una estúpida comèdia amb apunts inversemblants de drama i vocació cutrecostumista que ens va fer sortir del cinema amb el convenciment que el cinema europeu no xuta.

Sommer vorn Balkon explica la relació de dues veïnes a qui la vida sembla no tractar massa bé: una és una mare separada i en atur, que acaba caient inexplicablement -la pel·lícula no dóna cap argument- en la beguda. L'amiga és una noia una mica esbojarrada que cuida avis i que inicia una relació poc menys que insultant amb un camioner ignorant, maleducat i masclista a més no poder. Al principi de la pel·lícula sembla que la intenció del director Andreas Dresen (es veu que és un dels representants més destacats del cinema alemany, però després de veure la seva peli em fa por pensar-ho) és la de parlar de la soledat i la supervivència i mostrar com dues noies soles se les empesquen per tirar endavant, ajudant-se una l'altra, etc., una mica en la línia d'Hola, ¿estás sola?. Fins i tot s'arriba a apuntar una relació lèsbica entre les dues, una idea interessant que s'abandona per sempre més quan apareix en escena el camioner masclista.

El director sembla quedar absolutament fascinat per aquest personatge repulsiu i el converteix ràpidament en el centre de la història, convertint les dues protagonistes en estúpides marionetes que es mouen al seu voltant. Llavors la pel·lícula es converteix en una comèdia plena d'acudits fàcils i de mal gust (no entenc perquè una platea plena de dones reia tant veient una noia sotmesa a les ordres d'aquest camioner masclista que l'obliga a rentar-li la roba i a fer-li el menjar, però potser així és l'humor alemany), en la que es ridiculitzen tots els intents d'aquestes dues noies de ser independents i mirar de tirar endavant pels seus propis mitjans.

Article sobre el Palmarès de San Sebastián a Ciutat Oci

divendres, de setembre 23

La geisha xinesa



Estic llegint les ditxoses Memòries d'una geisha per tres motius:

-perquè m'han regalat el llibre
-perquè passa a Kyoto
-perquè aviat s'estrenarà la pel·lícula de Rob Marshall i tocarà discutir de si és o no fidel al novel·lot d'Arthur Golden

De les 60 pàgines que porto de llibre no en puc dir ara per ara res de bo, però potser cap a la pàgina 300 millora. De la pel·lícula, em puc fer ressò d'un malestar general que ens té a tots força capficats: perquè han triat una actriu xinesa per fer el paper de geisha japonesa?

ACTUALITZACIÓ: He trobat una web divertidíssima que intenta fer entendre als occidentals més capquadrats les diferències entre els xinesos, els japonesos i els coreans. Li dedico al director de càsting de Memorias de una geisha.

Tarjeta de presentació



D'entrada, Kim Ki-duk i la seva permanent gorra de visera van advertir al públic congregat a la sala de càmara del Kursaal de San Sebastián el passat dissabte 17 de setembre a les dotze de la nit, que la pel·lícula que estaven a punt de veure era "rara". A la pràctica, The Bow, o Hwal o El arco (com preferiu) va resultar ser un film que alhora culmina i serveix de compendi del que ha estat fins ara l’obra cinematogràfica d’aquest cineasta. I aquesta és la principal virtut i el gran defecte de The bow. Perquè potser és una pel·lícula "rara" per qui entri al cinema buscant només la-nova-del-director-de-primavera-verano, o per qui senzillament no sàpiga que va a veure. Però és un treball de patchwork (trossos d'aquí i trossos d'allà, molt ben rematats) per a qui l'hagi seguit des dels seus princicipis, des de Crocodile passant per La isla, Adress Unknown i Bad Guy.

A The Bow, la geografia comú de l’obra de Kim Ki-duk hi és ben present: espais isolats, la presència de l’aigua, les relacions silencioses i possessives, la sensualitat tenyida de violència, la misogínia que dissimula la debilitat, la llibertat com a demostració última d’amor... Però tot apuntat i res aprofundit. Massa lleugeresa i massa preciosisme. I molta buidor. The bow té tants plans bonics com inútils, i al final de la pel·lícula un comença a enyorar aquella forma de rodar tan bruta i matusera que s'havia arribat a convertir en imatge de marca.

Per això The bow no és de les millors pel·lícules de Kim Ki-duk. Fins i tot es podria dir que la pitjor, perquè és la única que no aporta res, ni una sola idea nova a una filmografia personalíssima, fresca, absolutament lliure. És més aviat una mena de tarjeta de presentació per al gran públic que se li comença a acostar: "Hola, em dic Kim Ki Duk i faig això a les meves pel·lícules", diu aquesta pel·lícula. No, The Bow no satisfa als seguidors més fidels de Kim Ki-duk, però està clar que el confirmarà definitivament entre aquells que encara no s'han refet de l’impacte visual i sensorial de Primavera, Verano, Otoño, Invierno....y Primavera.

dimecres, de setembre 21

Que no ens passi per alt



Fins i tot una estrella de Hollywood com l’Angelica Huston se n’ha adonat:

"Cada vez hay más festivales de cine y cada vez es más difícil encontrar buenas películas. Creo que San Sebastián debería concentrarse en mercados como el latinoamericano y el asiático. Latinoamérica puede dar muchas sorpresas y en Asia hay una verdadera nouvelle vague, que no debería pasar nadie por alto".

De la notícia publicada a El País d’avui.

dimarts, de setembre 20

Viure "del cuento"



Terry Gilliam ha desplegat, en la seva penúltima pel·lícula, tot el seu imaginari visual per recrear el món dels contes compilats pels germans Wilhem i Jacob Grimm. Allunyada d’un biopic convencional, a El secreto de los Hermanos Grimm Gilliam ha imaginat una aventura fantàstica en la que els Grimm són presentats com uns xerraires que viuen "del cuento", fent-se passar per valents caballers que lluiten contra falses bruixes i esperits, amb l’objectiu d’obtenir recompenses econòmiques. Fins que la realitat acaba superant la ficció i els dos germans (interpretats per un notable Heath Ledger i un Matt Damon més ensopit) es veuen embolicats realment en una aventura que els enfrontarà a una poderosa bruixa que té el rostre de Monica Bellucci i que ve a representar la quintaessència del mal que inevitablement forma part dels contes infantils.

Aquest rocambolesc joc de falses realitats i múltiples ficcions és l’excusa que Gilliam fa servir per recrear en la mateixa història la trajectòria "real" dels dos autors alemans i, al mateix temps, posar en imatges alguns dels seus contes més populars: Blancaneus i els set nans, Hansel i Gretel, la Caputxeta Vermella, etc. I vistos a través de l'òptica del director de Brazil, aquests contes renoven el seu encant.

En aquest aspecte, el realitzador es manté fidel a l’estil visual barroc i al·lucinat, l’humor surreal i la lletjor deliverada que ha estat marca de la casa des de els temps de Jabberwocky i els films dels Monty Python. Però tot i aquesta coherència formal i temàtica, a El secreto de los Hermanos Grimm és percep un Terry Gilliam cansat i estancat en idees poc innovadores que sumeixen la pel·lícula en un lamentable tedi del que la pel·lícula només fuig en alguns moments tant puntuals i efímers que no aconsegueixen elevar l’interès general del film.

dilluns, de setembre 19

Constatacions ràpides



Després de passar 40 hores al Festival de San Sebastián (amb una distribució aproximada de 12 hores en sales de cinema, 3 hores a Casa Gandarias menjant mítiques brotxetes de gambes i la resta repartides entre dormir, passejar per la Concha i badar davant Willem Dafoe), he fet algunes constatacions:

-el cine europeu (el que s'ha projectat) està en plena crisi d'idees
-els grans autors (Ferrara, Kim Ki Duk, Winterbottom, a tall d’exemple) atravessen un procés d’autorevisió que tendeix perillosament a l’acomodament
-la programació del festival és molt conservadora i molt poc arriscada
-Willen Dafoe està molt blanquet

divendres, de setembre 16

dijous, de setembre 15

Viatjant en el temps



M'he passat mig juliol, mig agost i mig setembre fent viatges en el temps. No en un delorian, no. Ni amb cap invent propi que em faci rica i famosa, ja m'agradaria... Ha estat gràcies a la imaginació dels altres i de la cortesia d'un amic, en Claudio, ànima de Mundo Imaginario, editor dels llibres Andrómeda de ciència ficció i promotor d'un concurs literari de ficció especulativa que ha batejat com a Premi Andrómeda i que només en la seva primera edició ha tingut una resposta espectacular: 106 contes que li han arribat de no se quants països del món, tots (o la majoria) sobre modificacions temporals i viatges al temps. I aquí una servidora ha format part del jurat i se'ls ha llegit tots de "cab a rab". I he constatat un parell de coses:

-que la imaginació de la penya no té límits
-que si mai escric un conte de viatges en el temps, no parlarà ni de Hitler ni de Einstein, que ja estan una mica suats

Per cert, que el conte guanyador, titulat Dudas de hielo, explica l'aventura d'un comercial del futur que viatge fins al 1911 fins a l'expedició del capità Amundsen per aconseguir fer-li una fotografia de promoció d'un vestit tèrmic que aguanta temperatures molt baixes. Però per un error de càlcul acaba petant a l'expedició del capità Scott i, és clar, l'home es troba en un greu dilema: si els ajuda amb el vestit tèrmic del futur, canviarà el curs de la història; i si no els ajuda, morirà... És un conte emocionant i amè, un bestseller en potència. Si voleu saber com acaba, aviat es publicarà, juntament amb els finalistes i les mencions especials, a la col·lecció dels Llibres Andrómeda que l'amic Claudio tira endavant desinteressadament, amb molta il·lusió i amb un esforç titànic. No creieu que el faria feliç si l'ajudem a exhaurir existències?

Zombies que pensen



Amb La noche de los muertos vivientes, un jove George A. Romero va definir les bases del que seria un dels grans subgèneres del cinema de terror, el de les pel·lícules de zombis. Gairebé quaranta anys després, Romero, que des del principi va dotar de crítica social les seves històries de morts vivents, reprèn a La tierra de los muertos vivientes la temàtica del film que el va convertir en director de culte (i del qual ja existeixen dues seqüeles) per teoritzar ara sobre l’evolució d’un planeta obligat a acceptar la presència dels morts vivents com un fet inevitable.

La pel·lícula parteix d’un plantejament força original: els zombis, que ja s’han acostumat a la seva nova circumstància, comencen a mostrar nous signes d’intel·ligència i són capaços de pensar, de prendre decisions i d’organitzar-se per respondre a l’atac dels humans.

Sota l’aparença de pel·lícula de zombis de sèrie B (no hi falta cap dels tòpics del gènere: l’heroi solitari, la parafernàlia paramilitar, el paisatge en ruïnes, el personatge que es va convertint en zombi i, és clar, tota la sang i fetge que calgui), Romero planteja, a partir d’una situació bastant irreal, una reflexió sobre una realitat que avui en dia no és tan estranya: els vius, els que es consideren "normals", es neguen a reconèixer aquells que conviuen amb ells, els que són "diferents". En aquesta situació, sembla que ens vulgui dir Romero, ni tots els èxercits del planeta no podran destruir aquesta molesta "diferència", i l’única sortida possible és, d’alguna manera, acceptar l’altre i mirar de trobar per a cadascú un lloc al món.

El director opta per una posada en escena força clàssica, tot i que no s'estalvia la sang i fetge que un espera en un film com aquest. La pel·lícula compta també amb un repartiment que encapçala amb convenciment Simon Baker i que inclou altres noms destacats com Dennis Hopper, John Leguizamo i Asia Argento, que decanten la pel·lícula cap a un cinema de caire més independent i alternatiu.

Llegiu la crítica de La Butaca.

dimarts, de setembre 13

Persones de profit



Quants de vosaltres sabeu les diferències entre davant i darrera, entre a dalt i a baix, gràcies a una taronja i una llimona? Quants heu après a contar fins el 10 amb el comte Dràcula? I quants perdeu la compostura davant un bon pot de galetes? Sou tant presumits com la porqueta de color de rosa? Heu vist un bitxo de color blau sobrevolar la vostra ciutat? Qui sap, potser entre vosaltres hi ha algú que fins i tot s'hagi fet periodista per culpa d'una granota verda...

Si heu respost afirmativament a alguna d'aquestes preguntes, és que sou fills de Jim Henson i llavors, també esteu d'aniversari. I això s'ha de celebrar, que cinquanta anys no es fan cada dia.... Feliciteu-los, família, que sense els muppets no seríem les persones de profit de profit que som avui en dia! Mireu, els del festival de Sitges, que no deixaran passar l'ocasió, ja tenen pensat el regal d'aniversari que li faran al pare de les criatures: li faran entrega del premi honorífic de la Màquina del Temps. Bé, potser en Jim Henson no podrà venir a recollir el seu premi (el recollirà a títol pòstum la seva filla); però encara que faci 15 anys que ja no és entre nosaltres, el seu record i les seves criatures, i sobretot les coses que ens van ensenyar, encara les continuem tenint ben presents.

Més sobre el Sitges 2005 a Ciutat Oci

dilluns, de setembre 12

Promeses, promeses (algunes de perilloses)



Brokeback Mountain, el flamant "western gay" guanyador del Lleó d'Or de Venècia que tant donarà per parlar per la seva etiqueta temàtica, ha de servir també -i sobretot- per consolidar a dues promeses que fa temps que apunten maneres. Una és Heath Ledger, un actor amb pinta de bleda pel qual, així d'entrada, no donaríem ni un duro, però que al capdevall ha resultat ser un actor prou solvent (aneu, aneu a veure com li roba TOTES les escenes a Matt Damon -cosa gens difícil, d'altra banda- a l'avorridíssima El secreto de los Hermanos Grimm).

L'altre, Jake Gyllenhall, ja fa temps que ens va fer caure rendits als seus peus amb aquests ulls blaus i aquest morbo ple de perill i també, és clar, amb un pel-li-cu-lon que TOTS heu vist i si encara no l'heu vist ja podeu deixar el que esteu fent i anar-la a llogar al videoclub ara mateix: DONNIE DARKO.

I parlant de perills, afegiré a la llista de joves promeses que despunten una altra de les debilitats de l'Espai Isidor, Michael Pitt, aquell noiet càndidament pervers que enamorava a Hedwig & the angry inch i que aviat, aviat veurem en un paper força definitiu: el de Kurt Cobain, a la pel·lícula sobre els darrers dies de vida (Last Days) de la icona del grunge que ha dirigit un altre dels nostres mites, Gus Van Sant.

dissabte, de setembre 10

Ben Gazzara



L'actor Ben Gazzara rebrà el Premi Donostia 2005 al festival de San Sebastián (juntament amb Willem Dafoe). Per si de cas la seva cara o el seu nom ara no us vinguessin al cap, permeteu-me que us refresqui la memòria amb alguns títols de la seva filmografia escollits a l'atzar:

Dogville, de Lars Von Trier
Illuminata, de John Turturro
Happiness, de Todd Solonz
El gran Lebowski, dels germans Coen
Buffalo 66, de Vincent Gallo, on també sortia l'Angelica Huston, presidenta del jurat d'aquesta edició del festival.
La trama (The Spanish prisoner), de David Mamet
Todos rieron, de Peter Bogdanovich
Opening Night, de John Cassavettes
Anatomia de un asesinato, d'Otto Preminger

Després d'aquestes evidències, encara gosareu posar en dubte la necessitat, la idoneïtat i l'encert d'aquest premi?

Cançó, dansa, destresa



No calia anar al Japó per veure un espectacle de Kabuki. Ahir, sense anar més lluny, es podia veure una representació del teatre tradicional japonès al centre de Barcelona, al teatre Tívoli. De fet, no es tractava estrictament de la representació sencera d'una daquestes obres (que duren més de quatre hores) sinó d'un espectacle senzill i molt agradable que pretenia acostar aquest tipus de representació teatral nipona al públic occidental.

Davant les explicacions del veterà actor Ichimura Manjiro, molts ens vam sentir una mica analfabets. Sí, sabíem que tots els personatges, inclosos els femenins, els interpreten homes... però pocs erem capaços de desxifrar el codi dels moviments, els sons, el maquillatge, la música i l'espai que configuren el Kabuki (paraula formada pels kanjis que signifiquen cançó, dansa i destresa). I ara ja sabem, per exemple, com es poden crear espais només amb els efectes sonors que es fan amb dues planxes de fusta; i sabem com es pot crear un efecte de primer pla només amb el moviment de l'actor i un cop sonor; o com es coreografien les lluites d'espases; o com reconèixer l'edat i la psicologia d'un personatge només pel maquillatge que llueix...

L'espectacle, molt didàctic, tenia tres parts ben diferents: a la primera, explicaven diferents tècniques sonores i mostraven diferents tipus de coreografies que s'usen habitualment en el teatre japonès. La segona part va servir per explicar tot el procés de transformació de l'actor en el personatge: en aquest cas, com un senyor de cinquanta i tants es convertia en una bella joveneta amb el maquillatge, la perruca i un espectacular vestuari. A la tercera part, l'actor ja caracteritzar va interpretar el Fuji-Musume, una de les danses més populars del teatre Kabuki.

Per cert, en aquesta web de nines de paper japoneses he trobat una representació en papiroflèxia de la Fuji-Musume, la donzella de les glicines que protagonitza aquesta dansa famosa del Kabuki.



I aquí trobareu un interessantíssim assaig sobre el Kabuki escrit pel cineasta rus Sergei Eisenstein, en el que destaca els paral·lelismes d'aquest tipus de teatre i el llenguatge cinematogràfic que ell mateix va fer evolucionar.

dijous, de setembre 8

Contes de pluja



Els Cuentos de lluvia y de luna d'Ueda Akinari, escrits el 1776, estan considerats l'obra més important de la literatura fantàstica i sobrenatural japonesa i van servir de base per una de les pel·lícules més conegudes i celebrades de Kenji Mizoguchi, Ugetsu Monogatari, coneguda també com Cuentos de la luna pálida de agosto. Del llibre, n'he subratllat aquest fragment:

No plantéis en vuestro jardín el sauce que reverdece con la primavera. Del mismo modo, no trabéis amistad con personas inconstantes. Porque el sauce llorón, aunque siempre puede desplegar su verde follaje, en cuanto sopla el primer viento de otoño con facilidad deja caer sus hojas. También el inconstante entabla amistad muy fácilmente, pero con la misma rapidez se aleja. En el caso del sauce éste brota a cada retorno de la primavera, pero en cuanto al inconstante, una vez que se aleja, jamás regresa.

dimecres, de setembre 7

Desesperació



Des de Twin Peaks que no seguia una sèrie des del primer capítol. Aquesta m'ha noquejat al segon round. Ho confeso: m'he enganxat a la reposició (instantània) de Mujeres desesperadas. Ara ja sabeu que faig els dimarts a les 2330.

dilluns, de setembre 5

Penn for president



Sean Penn està fent el que no ha fet el president dels Estats Units, que és anar a New Orleans a preocupar-se per les víctimes de George W. Bush l'huracà Katrina. Penn se'n va anar diumenge amb una barqueta a veure si podia rescatar algú en vida, i encara que no ha pogut fer gran cosa (perquè la barca se li ha inundat), el seu gest diu molt de si mateix i molt més del president de la seva nació. Perquè digueu-me: vosaltres trobeu normal que un actor guanyador d'un Oscar hagi d'agafar la seva barca i arremengar-se per rescatar possibles persones en vida mentre el gloriós exèrcit nordamericà no se sap ben bé que fa? Vosaltres trobeu normal que un president ignori de la manera com ho està ignorant la situació que viuen els seus ciutadans, per molt que siguin negres, pobres i claríssimament no el votin?

diumenge, de setembre 4

(Ciència)Ficcions europees



A la cartellera d'aquesta setmana s'hi dóna una feliç coinciència que ens ve a demostrar que: 1. no tota la ciència ficció que es fa avui en dia ha de ser La guerra de las galaxias o una filla de Matrix de baix pressupost; 2. que els europeus encara som capaços de fer bona (i variada) ciència ficció.

Guardianes de la noche va ser la pel·lícula més taquillera a Rússia l'any passat (va recaptar 16,77 milions de dolars) i va crear una (falsa) il·lusió que la indústria de cinema rus podia arribar a fer ombra a les grans produccions nordamericanes. Realment no és així, però això no treu que Night Watch sigui un original i a estones aconseguit intent de crear un nou imaginari fantàstic a partir d'elements força coneguts: la lluita del bé i el mal, la persecució dels vampirs, l'estètica medieval, l'atmosfera dels jocs de rol, l'animació i, clar, tota mena d'efectes especials digitals. El resultat, malgrat els seus alts i baixos, és força àgil i inesperadament original.

La Guía del autostopista galáctico és una divertida, fidel i més que digna adaptació de la novel·la del mateix títol de Douglas Adams, la primera d'una saga que ja s'ha convertit en un petit gran fenomen literari i que compta amb un fidel grup de seguidors (inclosos els Radiohead, que van treure d'aquí el nom de la seva cançó Paranoid Android). Poseu a la batedora una delirant aventura intergalàctica, l'humor absurd i la flema britànica dels Monty Python, el referent velat de sèries com Doctor Who o El nan roig, uns efectes especials resultons d'aparença artesanal, l'experiència impagable dels puppeteer masters de la factoria de Jim Henson i la veu i/o la presència de gent com Alan Rickamn, Sam Rockwell, Helen Mirren o Stephen Fry... et voilà! La diversió galactico-paranoica està servida.

dissabte, de setembre 3

Menys terror i més psicologia



La huella s’afegeix a la llista de remakes de pel·lícules de terror japoneses que Hollywood està realitzant de forma cada vegada més habitual. En aquesta ocasió es tracta de refer un altre dels títols més celebrats (després de Ringu) de Hideo Nakata, Dark Water. L’encàrrec ha recaigut en un director d’entrada curiós, el brasiler Walter Salles. Després dels èxits d’Estación Central de Brasil i sobretot de Diarios de Motocicleta, Salles ha acceptat la proposta com una bona forma de fer el salt a Hollywood.

D’entrada, fer un remake d’un film japonès de terror no sembla un projecte molt atractiu per un director diametralment oposat a aquesta mena de cinema. Però Salles ha sigut hàbil i ha sabut fer-se seva aquesta història d’una mare i la seva filla amenaçades per la presència fantasmagòrica d’una nena abandonada pels seus pares.

Aquest argument, que a l’original justificava tot un seguit d’ensurts i trucs per espantar l’audiència, es converteix ara en la base d’un thriller de tints psicològics que intenta aprofundir en la ferida psicològica d’una dona traumatitzada per l’abandonament de la seva mare. Aquesta dona està interpretada per Jennifer Connelly, que torna a fer gala de la seva elegància natural i la seva solvència interpretativa i contribueix a fer creïble una pel·lícula que molt fàcilment podria caure en l’absurd. Salles opta per una posada en escena elegant i sense estridències que també beneficia el conjunt de la pel·lícula.

dijous, de setembre 1

39 dies



Tinc exactament 39 dies per trobar la forma de fer-li entendre al senyor de la foto com m'apassiona la seva pel·lícula. El tindré a només 70 quilòmetres de casa i no crec que una oportunitat com aquesta es pugui deixar passar així com així...