Zombies que pensen

Amb La noche de los muertos vivientes, un jove George A. Romero va definir les bases del que seria un dels grans subgèneres del cinema de terror, el de les pel·lícules de zombis. Gairebé quaranta anys després, Romero, que des del principi va dotar de crítica social les seves històries de morts vivents, reprèn a La tierra de los muertos vivientes la temàtica del film que el va convertir en director de culte (i del qual ja existeixen dues seqüeles) per teoritzar ara sobre l’evolució d’un planeta obligat a acceptar la presència dels morts vivents com un fet inevitable.

La pel·lícula parteix d’un plantejament força original: els zombis, que ja s’han acostumat a la seva nova circumstància, comencen a mostrar nous signes d’intel·ligència i són capaços de pensar, de prendre decisions i d’organitzar-se per respondre a l’atac dels humans.

Sota l’aparença de pel·lícula de zombis de sèrie B (no hi falta cap dels tòpics del gènere: l’heroi solitari, la parafernàlia paramilitar, el paisatge en ruïnes, el personatge que es va convertint en zombi i, és clar, tota la sang i fetge que calgui), Romero planteja, a partir d’una situació bastant irreal, una reflexió sobre una realitat que avui en dia no és tan estranya: els vius, els que es consideren "normals", es neguen a reconèixer aquells que conviuen amb ells, els que són "diferents". En aquesta situació, sembla que ens vulgui dir Romero, ni tots els èxercits del planeta no podran destruir aquesta molesta "diferència", i l’única sortida possible és, d’alguna manera, acceptar l’altre i mirar de trobar per a cadascú un lloc al món.

El director opta per una posada en escena força clàssica, tot i que no s'estalvia la sang i fetge que un espera en un film com aquest. La pel·lícula compta també amb un repartiment que encapçala amb convenciment Simon Baker i que inclou altres noms destacats com Dennis Hopper, John Leguizamo i Asia Argento, que decanten la pel·lícula cap a un cinema de caire més independent i alternatiu.

Llegiu la crítica de La Butaca.