divendres, de setembre 23

Tarjeta de presentació



D'entrada, Kim Ki-duk i la seva permanent gorra de visera van advertir al públic congregat a la sala de càmara del Kursaal de San Sebastián el passat dissabte 17 de setembre a les dotze de la nit, que la pel·lícula que estaven a punt de veure era "rara". A la pràctica, The Bow, o Hwal o El arco (com preferiu) va resultar ser un film que alhora culmina i serveix de compendi del que ha estat fins ara l’obra cinematogràfica d’aquest cineasta. I aquesta és la principal virtut i el gran defecte de The bow. Perquè potser és una pel·lícula "rara" per qui entri al cinema buscant només la-nova-del-director-de-primavera-verano, o per qui senzillament no sàpiga que va a veure. Però és un treball de patchwork (trossos d'aquí i trossos d'allà, molt ben rematats) per a qui l'hagi seguit des dels seus princicipis, des de Crocodile passant per La isla, Adress Unknown i Bad Guy.

A The Bow, la geografia comú de l’obra de Kim Ki-duk hi és ben present: espais isolats, la presència de l’aigua, les relacions silencioses i possessives, la sensualitat tenyida de violència, la misogínia que dissimula la debilitat, la llibertat com a demostració última d’amor... Però tot apuntat i res aprofundit. Massa lleugeresa i massa preciosisme. I molta buidor. The bow té tants plans bonics com inútils, i al final de la pel·lícula un comença a enyorar aquella forma de rodar tan bruta i matusera que s'havia arribat a convertir en imatge de marca.

Per això The bow no és de les millors pel·lícules de Kim Ki-duk. Fins i tot es podria dir que la pitjor, perquè és la única que no aporta res, ni una sola idea nova a una filmografia personalíssima, fresca, absolutament lliure. És més aviat una mena de tarjeta de presentació per al gran públic que se li comença a acostar: "Hola, em dic Kim Ki Duk i faig això a les meves pel·lícules", diu aquesta pel·lícula. No, The Bow no satisfa als seguidors més fidels de Kim Ki-duk, però està clar que el confirmarà definitivament entre aquells que encara no s'han refet de l’impacte visual i sensorial de Primavera, Verano, Otoño, Invierno....y Primavera.

4 comentaris :

Jordi ha dit...

A mi de moment no ha parat de sorprendre'm aquest crack. N'he vist 6 o 7 de pel·lícules d'ell en totes elles m'ha sorprès d'alguna manera.

I aquesta tampoc ha estat menys ;)

Judith ha dit...

A Kim Ki Duk li perdono tot (de moment), però a The bow no hi vaig veure res de nou, eh?

Anònim ha dit...

A mi el Ki-duk que més m'agrada és el de "La isla" o "Samaritan girl". Quan es posa poètic-espiritual-transcendental com a "Hierro 3" o "Primavera..." no em diu gaire cosa, o em fa riure, o directament em fa perdre la paciència. Aquesta filosofia oriental tan de manual de quiosc que ara està tant de moda em rellisca força, per això el prefereixo quan la deixa a banda.

mcguffin

Judith ha dit...

Totalment d'acord, però tot i això, en aquestes que dius crec que conserva una mica de la força, de la violència, de la sensualitat, i el més important, encara té missatge. The bow és preciosa, però no explica res.