Cançó, dansa, destresa

No calia anar al Japó per veure un espectacle de Kabuki. Ahir, sense anar més lluny, es podia veure una representació del teatre tradicional japonès al centre de Barcelona, al teatre Tívoli. De fet, no es tractava estrictament de la representació sencera d'una daquestes obres (que duren més de quatre hores) sinó d'un espectacle senzill i molt agradable que pretenia acostar aquest tipus de representació teatral nipona al públic occidental.

Davant les explicacions del veterà actor Ichimura Manjiro, molts ens vam sentir una mica analfabets. Sí, sabíem que tots els personatges, inclosos els femenins, els interpreten homes... però pocs erem capaços de desxifrar el codi dels moviments, els sons, el maquillatge, la música i l'espai que configuren el Kabuki (paraula formada pels kanjis que signifiquen cançó, dansa i destresa). I ara ja sabem, per exemple, com es poden crear espais només amb els efectes sonors que es fan amb dues planxes de fusta; i sabem com es pot crear un efecte de primer pla només amb el moviment de l'actor i un cop sonor; o com es coreografien les lluites d'espases; o com reconèixer l'edat i la psicologia d'un personatge només pel maquillatge que llueix...

L'espectacle, molt didàctic, tenia tres parts ben diferents: a la primera, explicaven diferents tècniques sonores i mostraven diferents tipus de coreografies que s'usen habitualment en el teatre japonès. La segona part va servir per explicar tot el procés de transformació de l'actor en el personatge: en aquest cas, com un senyor de cinquanta i tants es convertia en una bella joveneta amb el maquillatge, la perruca i un espectacular vestuari. A la tercera part, l'actor ja caracteritzar va interpretar el Fuji-Musume, una de les danses més populars del teatre Kabuki.

Per cert, en aquesta web de nines de paper japoneses he trobat una representació en papiroflèxia de la Fuji-Musume, la donzella de les glicines que protagonitza aquesta dansa famosa del Kabuki.



I aquí trobareu un interessantíssim assaig sobre el Kabuki escrit pel cineasta rus Sergei Eisenstein, en el que destaca els paral·lelismes d'aquest tipus de teatre i el llenguatge cinematogràfic que ell mateix va fer evolucionar.