dimecres, de setembre 28

El relat i la mirada cinematogràfica



Adaptar al cinema la novel·la Obabakoak, un recull de contes i subcontes amb els que Bernardo Atxaga pretenia crear una nova tradició literària en euskera, no era d’entrada un projecte fàcil. La complexa estructura del llibre representava un repte que el director vasc Montxo Armendáriz ha resolt hàbilment, reduint a només tres els relats adaptats a la gran pantalla.

Aquests relats, de caire costumista, estan relacionats amb un mínim fil conductor que, tot i no ser massa original, aporta una nova lectura de la obra d’Atxaga. Així, la vida quotidiana dels habitants dels petit poble d’Obaba es mostra a través de la mirada distanciada d’una jove estudiant d’audiovisuals que enregistra amb una càmara tot allò que veu. Però passada pel sedaç de la seva pròpia mirada, aquestes insignificants històries de personatges anònims s’acaban convertint en relats fascinants, plens d’emoció i misteri.

Sense trair l’esperit fantàstic i al mateix temps al·legòric del llibre (no costa massa deduir el retrat de la realitat política i social vasca), Armendàriz porta també una mica més enllà la reflexió sobre els mecanismes del relat que es desprèn de l’obra d’Atxaga, i converteix Obaba en una subtil reflexió sobre la mirada cinematogràfica.

Armendàriz també és fidel al seu estil personal, en el que prima la narració clàssica i una elegant posada en escena, de la que destaquen els silencis i les mirades, que contribueixen a crear l’atmósfera pausada i misteriosa del film.

Llegiu la crítica de La Butaca
Technorati Tags:

2 comentaris :

Marc ha dit...

No he tingut la oportunitat de veure la pel•lícula en companyia i m’atreveixo a preguntar-te (perquè no puc carregar més jo sol el dubte): Quin sentit, en la teva opinió, el fragment en que la noia s’obsessiona per un bon final y pressiona l'"Eduard Fernández" per aconseguir-lo ?

Judith Vives ha dit...

Hola Marc, la veritat és que amb el teu dubte m'has tingut entretinguda una bona estona. I després de reflexionar-ho, he arribat a la conclusió següent: per mi, Obaba parla del fet d’explicar històries i de com en aquestes històries sempre queden d’alguna manera “manipulades” per qui les explica, un escriptor o un director de cinema. El tros aquest que dius de l'Eduard Fernández (suposo que vols dir quan ella va a l'hospital a visitar-lo) representa al meu entendre la obsessió que tenen els escriptors, o en aquest cas, els directors de cinema de buscar un final per impressionar al públic, o per donar-li forma a la seva obra, etc. Però el que t’acaba dient l’Armendáriz en el fons és que el que té un autèntic valor són les històries de les persones, les vivències reals, no la seva dramatització. Si t’hi fixes, al final, la noia desisteix de trobar-li un sentit a les històries que està enregistrant i decideix dedicar-se només a recopilar testimonis de la gent, i ja està. Aquesta seria per mi la clau de la pel•lícula, la reflexió sobre el fet d'explicar històries.