Atrapats en la pròpia hipocresia

Després de la triomfal ‘El escritor’, la nova pel·lícula de Roman Polanski és l’adaptació de l’obra teatral de Jazmine Reza ‘Un déu salvatge’. Tot i l’aparença de film d’encàrrec i de tractar-se, òbviament, d’una obra menor dins la seva filmografia, Polanski s’ha intentat fer seva la proposta i l’ha sabut impregnar d’aquell sagnant humor negre que supura en totes les seves pel·lícules. El director també ha trobat el to adient a una obra tragicòmica on la situació exposada es presta a caure fàcilment en patètics excessos. Però tot i això, la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai.

L’elecció del repartiment és sens dubte el factor més destacable d’aquesta adaptació teatral. El quartet de luxe integrat per Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz són la clau per a l’èxit d’aquest film que denuncia les falses aparences i la hipocresia social, i que de rerefons també aborda el tema de l’educació dels fills en una societat on es pensa una cosa i s’actua de la contrària. Els protagonistes de l’obra són dos matrimonis enfrontats en la defensa dels seus fills respectius, un dels quals ha estat víctima de l’agressió de l’altra. A partir d’aquí, es plantegen reflexions sobre la culpa, el penediment o la responsabilitat, al mateix temps que van aflorant les falsedats, contradiccions i hipocresies de la classe benestant. Polanski mostra aquests dos matrimonis atrapats en la seva pròpia hipocresia, en una fórmula on molts hi ha volgut veure la influència de ‘El ángel exterminador’ de Buñuel.

Crítica publicada a Capgròs