El film més recent de Christian Molina, ‘De mayor quiero ser soldado’ ha estat víctima del que la pròpia pel·lícula relata. L’empresa del autobusos de Barcelona va censurar el cartell de la pel·lícula, que mostra el nen protagonista amb una pistola, perquè consideraven que “podia atemptar contra les normes socials de convivència i afectar la sensibilitat i bon gust dels ciutadans”. És bastant irònic que la preestrena a Barcelona del film tingués lloc, precisament, el dia en què tots els mitjans difonien alegrement i sense parar les imatges de l’assassinat i del cadàver de Gadafi.
La pel·lícula, amb certa voluntat gamberra i provocadora però també amb força voluntat didàctica i crítica, adverteix dels riscos de sotmetre els joves al bombardeig continuat d’imatges violentes. Potser el punt de partida pugui resultar un pèl maniqueu i moralista: Un nen de vuit anys insisteix fins que els seus pares accedeixen a instal·lar-li una tele pròpia a la seva habitació. Un parell d’anys després el nen, envoltat a tota hora per les imatges violentes de pel·lícules i sèries, però també dels informatius, ha perdut la noció de realitat i ha creat una fantasia pròpia en què s’imagina com un soldat justicier que persegueix i mata "enemics" indefinits. Però són molt reals les conseqüències de tot plegat: es tradueix en una actitud violenta a l’escola i a casa, amb atacs als companys d’escola i als seus germans petits, i continus desafiaments a l’autoritat dels mestres i els pares.
La confusió del nen s’expressa a través dels amics invisibles que s’imagina, un militar venjatiu i violent i un astronauta càndid que representen, molt a grosso modo, el bé i el mal segons la percepció d’un preadolescent. Aquest jove, sense uns límits i pautes ben marcats a casa i sotmès a la violència gratuïta i continua, acaba per confondre realitat i ficció sense ser capaç de veure on acaba el joc i la fantasia i on comença el món real. Hipòcritament, se censura el cartell de la pel·lícula quan el que s’hauria de fer, en realitat, és projectar-la obligatòriament a escoles i instituts però, sobretot, a les AMPAs i altres entitats d’adults amb infants i adolescents al seu càrrec.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada