La llanterna màgica

A mitjan segle XVII, el jesuïta alemany Athanasius Kircher va trobar la forma d’invertir el fenomen òptic de la càmera obscura, una caixa que rep imatges exteriors i les fa visibles a l’interior. Kircher, la curiositat i esperit investigador del qual no troba comparació, va aconseguir treure les imatges de dins cap a fora.

Aquest artefacte, una càmera obscura equipada amb un joc de lents i transparències pintades, es va batejar amb el nom de llanterna màgica. Aquest és el precedent més antic del projector cinematogràfic.

La llanterna màgica va formar part del museu on aquest insòlit personatge va aplegar curiositats, rareses científiques i artefactes de tota mena. Es deia el museu kircherià de Roma.

En els segles següents, la llanterna màgica va anar evolucionant. Teòrics i científics diversos li busquen les més insòlites aplicacions, des de les sessions d’hipnosis fins als tractaments contra la histèria o l’epilèpsia.

Un parell de segles més tard, la llanterna màgica es converteix en el cinematògraf. L’invent dels germans Lumière inicia la seva trajectòria com una atracció de barraca de fira, al costat de dones barbudes i increïbles homes minvants.

El cinema, transmissor de llums i ombres, ha estat sempre vinculat a l’entreteniment, a la raresa, a la màgica del descobriment, a la mirada curiosa, també al secret i al misteri i al desig de descobrir. I amb aquesta mateixa vocació, ara i aquí La llanterna màgica us convida a endinsar-vos en la llums i ombres d’aquest món misteriós i màgic.


He fet aquesta presentació per la secció de cinema del programa 'Una altra història', que s'emet cada dimarts d'una a dues de la matinada a Mataró Ràdio.

La foto que il·lustra el post correspon al quadre 'La llanterna màgica', de Charles A. Philippe Van Loo (1764), exposat a la National Gallery de Washington.

NOTA: I feu el favor de visitar el bloc de cinema de la Llanterna màgica, que si no en Roger m'escanyarà per haver-li fotut el nom...

Herois de les ombres

Amanecer, de Murnau. No hi pot haver res més bonic, perquè la llum s'acaba imposant a les ombres. El cinema és això, un tren d'ombres i llums que es mouen en una pantalla i en un escenari es mouen els ballarins de Philippe Decouflé, amb barrets mexicans, en banyadors a la platja, toquen maraques, fan ombres xinesques, reciten poemes, saluden al públic, parlen de l'amour, dupliquen les ombres, les perden, les persegueixen, i les projecten, com al cinema, són herois de les ombres, sombre héros, sombreros.


A dalt, un moment de l'espectacle Sombreros, que Philippe Decouflé ha presentat al TNC. A baix, fotograma de la pel·lícula Amanecer, de Murnau, projectat al mateix espectacle

Una pel·lícula de Paul Newman

Ja fa estona que hauria d'haver fet aquest post. És el que s'espera en un blog de cinema, suposo. I parlar de talent, bellesa i compromís, i repassar la història del cine i citar grans títols i enumerar actors i directors. Però només em ve al cap un record personal, d'una nena de dotze o tretze anys que veu una pel·lícula de Paul Newman i se n'adona que partir d'aquell moment res tornarà a ser el mateix...

Garrel & Son

Philippe Garrel, en el sofà d'un racó indiscret al hall d'un antic hotel, flirteja amb una noia vint-i-cinc o trenta anys més jove. Aprofita l'encant de cineasta maleït per passar-li un dit pel braç amb la mateixa dedicació que ella posa per continuar parlant com si res. No s'immuta quan me'l quedo mirant amb un somriure de sorpresa, com tampoc no li ha importat dirigir durant trenta anys una obra tan minoritària. Ara la reivindiquen i la projecten en retrospectives de festivals que després el conviden a presentar les pel·lícules maleïdes que s'entesta en rodar una i una altra i una altra vegada. Ara el seu públic té vint-i-cinc o trenta anys menys, però Garrel els explica les mateixes històries, amb els mateixos abrics i angoixes i l'amour fou a la frontera de l'albada. Garrel rejoveneix a la gran pantalla: ara és un jove atractivament esllanguit, que surt a portades de revistes de moda i que es presenta com a hereu de Jean Pierre Leaud. Però és fill de Philippe Garrel, Louis, i amb el seu posat desmanegat aixeca passions entre noies de vint-i-cinc i trenta anys (i homes de cinquanta). Aquesta és la nova nouvelle vague.

L'holocaust als ulls d'un nen

L’èxit editorial de la novel·la de John Boyne El niño con el pijama de rayas feia presagiar que tard o d’hora, aquest relat emmarcat en l’alemanya nazi i l’holocaust de rerafons arribaria a la gran pantalla. L’adaptació cinematogràfica ha arribat, més aviat que tard, de la mà del britànic Marc Herman, que ha comptat amb la complicitat i la implicació directa de Boyne en aquest projecte.

El film, que va obtenir una sonada ovació en la seva presentació el passat divendres dia 18 al Festival de San Sebastián, s’ajusta a l’esperit de la novel·la -inicialment plantejada per a un públic juvenil- i difícilment decebrà als seus lectors. La pel·lícula, de narrativa clàssica, realització funcional i interpretacions justetes però correctes, ofereix una mirada infantil a l’horror de l’holocaust, a través de l’amistat entre un nen alemany, fill d’un militar nazi, i un nen jueu tancat en un camp de concentració.

La innocent ignorància del petit alemany davant els fets terribles que és incapaç de comprendre, emparenta llunyanament aquest film amb La vida es bella, de Roberto Benigni. El niño del pijama de rayas, però, aprofundeix en un altre tema interessant, el de la reacció de la pròpia societat alemanya davant una situació que intenta negar, l’extermini dels jueus. Aquesta negació respon a la dificultat d’acceptar una realitat tan terrible, però sobretot –segons es pot entendre del film- per la por a les possibles conseqüències d’aixecar una veu crítica.

S’agraeix que el film fugi de truculències i que no caigui tampoc en sensibleries, i que sigui prou valent per tancar la història amb un final absolutament impactant, rodat amb gran elegància, però sobretot, amb la voluntat, encara que sigui a la manera d'una gran producció, de regirar la consciència.


D'esquerra a dreta: el director Mark Herman, l'escriptor John Boyne, i els actors Vera Farmiga i David Thewlis, en la presentació de la pel·lícula al festival de San Sebastián

10x3 a Donosti

Després de tres anys trobant a faltar les maratonianes sessions al Kursaal, aquest cap de setmana tornarem a passejar per l'alfombra -rosa!!- del Festival de San Sebastián. El nostre repte: deu pel·lícules en només tres dies. Ho suportarem? La resposta a la tornada...

Che, la icona

Steven Soderbergh s’ha embrancat en un ambiciós projecte sobre la vida i obra del Che que no acaba d’encaixar en la seva trajectòria, compromesa artísticament però fins ara poc polititzada. El realitzador d’Ocean’s eleven o Traffic s’ha basat en els diaris de la revolució escrits pel propi Ernesto Guevara, fet que d’alguna manera ja adverteix de la parcialitat del relat. I Soberbergh, el talent com a realitzador del qual poques vegades es posa en entredit, fa una notable tasca de reconstrucció històrica a partir d’aquest material i el guió de Peter Buchman. Però declina el compromís ideològic i evita donar una visió més crítica i personal d’un personatge la influència del qual ja es pot valorar amb la distància que dóna el temps. Soderbergh no és Oliver Stone.

També és cert que aquest Che, el argentino és només la primera part d’una pel·lícula que inicialment havia de superar les quatre hores, i que s’ha partit en dues parts per fer-la més digerible al públic. Però aquest primer tast es limita a relatar, amb més o menys interès, un seguit de fets històrics més o menys coneguts, i a fer un retrat excessivament superficial tant del Che com d’altres personatges claus, com és el cas de Fidel Castro. El film, a diferència per exemple de l’excel·lent Diarios de motocicleta, aprofundeix poc en el procés de conscienciació del Che i s’entreté molt, en canvi, en mostrar les seves “virtuts” com a líder carismàtic sense fissures.

Una menció a part mereix la recreació del Che que ofereix Benicio del Toro, una elecció encertada ja que a banda de la semblança física, aporta les dosis justes d’humanitat i violència al personatge. El problema no és seu, sinó d’un guionista i un director que fugen de polèmiques i opten per la comoditat de recuperar el Che com una icona per a revolucionaris de cap de setmana.

Crítica publicada a Capgròs

Anem a fer el zombie?

Sitges. Aquesta ciutat entranyable que a l'octubre acull un festival no menys entranyable, que aquest any ha tingut una ocurrència que pot passar als anals del friquisme mundial. La cosa es diu Zombie Walk i com el seu nom indica, es tracta d'una marxa de zombies pels bonics carrers d'aquesta vila del Garraf. La idea ha sortit de la secció underground del festival, Brigadoon, i ha trobat el recolzament d'Eastpak, Calle 13, Pepsi i Planeta D'Agostini Comics. Es farà el dia 10 d'octubre.

Conceptualment, això del Zombie Walk és una cosa molt senzilla: penya fent el mort vivent pel carrer. L'objectiu és aconseguir una mena de record mundial, és a dir, el màxim de penya fent el zombie pel carrer. Com a reclam, Sitges ha aconseguit enredar ni més ni menys que a George A. Romero, altrament conegut com el director de La noche de los muertos vivientes. Escaient, oi? Doncs George A. Romero (que l'any passat ja va ser al festival) a la seva edat i amb el seu prestigi, s'encarregarà de donar el tret de sortida a tan singular marxa popular.

Encara que conceptualment sigui una cosa senzilla, a la marxa zombie hi ha normes. Són les següents (facilitades per l'organització del festival):

1. D'entrada recorda que ets un no viu, així que el teu aspecte ho ha de demostrar.
2. Tingues en compte les bones maneres d'un zombie: grunyits, gemecs, queixes i fins i tot udols (si ets un home llop zombie) són imprescindibles. "Els bons zombies no trenquen vidres".
3. No t'oblidis d'impregnar el teu cos amb sang: a la boca, al coll,... i molt millor si la sang no és teva.
4. Camina com un zombie de veritat, arrossegant les cames i demanant cervells.
5. Segueix als nostres guies i no et desviïs, el gran tiberi està al final del recorregut.
6. A les 19h George A. Romero donarà el tret de sortida, col·loca't darrera d'ell i no el toquis.
7. Si no vens zombificat adreçat a la zona Brigadoon (Edifici Miramar) i els nostres experts maquilladors et deixaran com un zombie de veritat a partir de les 12h del migdia.
8. Un cop a la platja, la festa continua amb el millor zombie concert de la terra dels morts vivents.

La marxa començarà a les set de la tarda a l'edifici Miramar. El recorregut discorrerà pels carrers principals del centre de Sitges i acabarà al Passeig de la Ribera, amb un concert gratuït dels grups Motorzombis, Dulcamara, Eyaculación Post Mortem, Secret Army, Brioles i Los Tiki Phantoms.

Doncs ja ho sabeu.

Autobombo

Família, ens han nominat. Com ens hem de veure!!!

Per una banda, som finalistes dels Premis Blocs Catalunya en l'apartat de cinema, és clar.

Per altra banda, també ens han triat com a finalistes a la categoria de cultura del primer Premi Blocs del Maresme, que promou el Diari Maresme per fer una mica de comarca.

Doncs això. Si us animeu a votar, ja ho sabeu... Gràcies a tots.

Contra els mals crítics

L'edició del diari El País de dissabte passat publicava una carta signada per més de 130 persones, la majoria d'elles professionals reconeguts del món del cinema, en la qual protesten per l'actitud prepotent i provocadora del crític cinematogràfic d'aquest diari, Carlos Boyero. La gota que ha fet vessar el got són les cròniques, plenes de menyspreu i fins i tot d'insults, de la programació de la recent Mostra de Venècia. Personalment estic molt d'acord amb el contingut d'aquesta carta, que signen, entre d'altres, professionals de la talla de José Luis Guerin, Victor Erice, Angel Quintana, Isaki Lacuesta, Carlos Losilla o Santos Zunzunegui. Per mi, Boyero representa aquest model de crític de cinema ancorat en el passat i el que és el pitjor, en els tòpics més recalcitrants, i que és incapaç de reciclar-se i acceptar que els temps, els formats cinematogràfics i també els criteris dels espectadors, gràcies a deu, estan canviant.

Penso que el crític no ha de reduir la seva tasca a explicar si li ha agradat o no una pel·lícula, sinó que la seva feina ha de ser la de contextualitzar i aportar aquells elements, positius o negatius, que conviden a la reflexió i a la millor comprensió d'una obra. Personalment crec que la capacitat per incitar a la reflexió i al debat, així com per despertar interès per una pel·lícula -i insisteixo que pot ser positiu o negatiu-, és el que hauria de definir a un bon o mal crític, i no la seva capacitat de fer espectacle i donar la nota amb exabruptes.

La carta comença així:

Una vez más, "El País" da cuenta del desarrollo de uno de los principales festivales cinematográficos desdeñando casi todo lo que en ellos se ofrece de innovador o arriesgado, y propagando la idea de que la mayor parte del llamado "cine de autor" que hoy se hace en el mundo carece de interés. En el caso de la reciente Mostra de Venecia, el cronista de turno, Carlos Boyero, imitándose a sí mismo -tratando de tarados, cursis, snobs, plastas y otras lindezas a cuantos cineastas y críticos puedan discrepar de sus opiniones-, además de reiterarnos día tras día su inmenso hastío, no ha tenido reparo alguno en pregonar su abandono de la proyección de la última película de Abbas Kiarostami. Una anécdota que pone en evidencia que su protagonista no sólo ha renunciado a la crítica, sino que ha faltado a su deber como informador, demostrando su falta de respeto hacia los lectores.

Podeu llegir el text sencer i adherir-vos al manifest en aquest enllaç.

Duel entre el bé i el mal

James Mangold, director de discreta però correcta trajectòria, signa el remake de El tren de las 3:10, un interessant western dirigit per Delmer Daves l’any 57 amb Van Heflin i Glenn Ford. El film es basa en un relat curt d’Elmore Leonard, autor de les històries que també han inspirat films com Out of Sight o Jackie Brown. En aquest cas la història gira al voltant de la peripècia de Dan Evans, veterà de la Guerra Civil i ranxer empobrit, que s’ofereix voluntari a canvi de diners per portar un perillós bandit fins a l’estació de Contention i pujar-lo al tren que el portarà fins la presó de Yuma. Sota aquest pretext, la roadmovie a través del salvatge oest està servida. I com en tot viatge, més que el trasllat físic, acabarà pesant la transformació personal motivada aquí per la influència mútua que s’exerciran dos homes de moral ben oposada.

Ja no es veuen pel·lícules de l’oest com les d’abans i en aquest sentit, El tren de las 3:10 resulta un interessant exemple de recuperació de certa memòria cinèfila, a partir de situacions i escenaris recurrents: tirotejos, assalts a diligències, baralles de saloon, deserts on penetra la línia de ferrocarril i atacs dels indis. Però més que aquest entranyable exercici de revival, el que fa destacar El tren de las 3:10 versió 2008 és l’actualització d’aquest enfrontament entre el bé i el mal i, sobretot, del conflicte moral al qual es veu sotmès l’honrat ranxer interpretat per Christian Bale.

En certa manera, com també li passa al seu Batman d’El caballero oscuro, aquest cowboy no troba el seu lloc en una societat violenta i corrupte que contínuament posa a prova la seva integritat i els seus principis. I és aquesta profunda honradesa la que fascinarà al sanguinari Ben Wade, un d’aquests dolents antològics al qual Russell Crowe dota de la dosi justa d’encant i seducció. Tots dos actors treuen els seus personatges de la simplicitat gràcies a unes interpretacions profundes i força intenses, que juntament amb una funcional però molt elegant posada en escena contribueixen amb l’èxit d’aquesta pel·lícula que pot ser una bona manera de fer resorgir la passió pel western en espectadors que havien perdut la familiaritat amb el gènere.

Crítica publicada a Capgròs

L'elegant

M'agrada molt en Christian Bale. No només perquè té planta -un cop el vaig veure en persona, al festival de Sitges, i és força atratiu-, sinó perquè és un dels actors més elegants que podem veure passejar per la gran pantalla. M'agrada, sobretot, pel bon gust escollint els seus projectes, perquè és atrevit en els seus papers i per aquella seriositat amb què sembla que es pren la seva feina (els conflictes de la seva vida personal ara no venen al cas). No crec que encara se li hagi reconegut com es mereix, però té un talent indiscutible i ho podeu comprovar aquests dies, amb les dues excel·lents pel·lícules que té en cartell: El caballero oscuro i El tren de las 3:10. Encara sota les bones vibracions que m'ha deixat el seu paper en aquest remake del western de Delmer Daves, m'he posat a repassar la seva filmografia i és d'aquelles que ja li envejaria més d'un. Va començar de petit, amb aquella petita joia d'Spielberg, El imperio del sol, i va superar el tràngol de l'adolescència amb un divertiment encantador, Newsies, posant a prova la seva capacitat per cantar. També ha ballat a Los rebeldes del swing, ha posat veu als dibuixos animats de Howl's moving castle; ha recitat Shakespeare a l'Enric V de Kenneth Branagh, totament imprescindible; i fins i tot ha petardejat a Velvet goldmine.... I després han arribat les transformacions físiques, les de American Psycho i la més espectacular, la d'El maquinista. I ara es dedica a dignificar un Batman que s'havia tornat massa paròdic, després d'haver aportat discretament el seu talent a projectes singulars com El nuevo mundo o El prestigio. Aviat, esperem, el veurem també fent de Bob Dylan a I'm not there, però mentre esperem podem revisar tota aquesta trajectòria, que donaria per un cicle retrospectiu dels darrers vint anys de cinema. El programa ens diria força del cinema d'una època, però sobretot, seria un cicle elegant.

Aquell valor que fa perdurar una pel·lícula

*

Jordi Balló parlava dimecres en un article a la Vanguardia titulat "Acumular Valor" sobre un cicle de pel·lícules que acompanyen l'exposició de fotos i pintures de Dennis Hopper que es pot veure a la Cinémathèque Française. Aprofitava el pretext per reflexionar sobre la trajectòria de l'actor i director d'Easy Ryder, que definia com un "cóctel entre radicalidad insobornable y pragmatismo", pel fet que inclou des d'obres mestres i clàssics fins a pel·lícules alimentícies realment oblidables. L'article continuava així:

Este pragmatismo animaría a los jóvenes (de Hollywood) a no dejarse llevar por el deseo de ser excesivamente selectivos. Se trataría de no decir no a nada, o a muy poco, y procurar que la personalidad de uno mismo sea capaz de impregnar la obra colectiva que resulta ser un filme. Y que en la acumulación de películas rodadas o interpretadas se acabara encontrando el sentido final, la forma de afianzar un estilo y una carrera. Es un modelo un poco alejado de nuestro sistema habitual de funcionamiento en el ámbito de la creación, pero no se le puede negar que también proporciona resultados interesantes. Pide una confianza ilimitada en uno mismo, y a la vez en la propia perdurabilidad del cine, sabiendo que el tiempo pondrá el entusiasmo a flote, y que no hay película mala que aguante el paso del tiempo. Dicho de otra manera, si la película perdura es que algo en ella vale la pena.

Esta opción Hopper da al espectador un placer peculiar, el de ser capaz de rastrear este talento oculto en filmes muy diferentes, unidos por el hecho de que el cineasta en cuestión ha participado en él de alguna manera. Y este espectador buscará las complicidades necesarias para comprender la elección. Con lo cual aflora este valor especial de cuando una obra, por irrelevante que pueda parecer, alberga el valor del deseo de haber sido hecha. Y este valor es decisivo, es el que permite que seamos capaces de unir filmes de tan distinta valía como los que componen este ciclo Hopper y disfrutar del momento en que este lazo invisible se hace patente, en el momento que el actor y director aparece en ellos.

M'ha agradat aquesta reflexió que passa per sobre de la peça única i li troba el valor afegit al conjunt de la trajectòria. No sempre resulta tan fàcil com en el cas de Dennis Hopper, ja tot un veterà, valorar la transcendència i el valor que podrà arribar a tenir tota la obra d'un creador en el seu conjunt. Però en tot cas, si que podríem trobar altres casos d'actors o cineastes amb aquesta mateixa capacitat d'aportar de la seva personalitat i dotar d'un interès qualsevol obra, per insignificant, ridícula o errònia que sigui. Hi he estat pensat, i el primer que m'ha vingut al cap és el meu admirat Christopher Walken, com no podia ser d'una altra manera. Però m'arriscaria a dir altres noms, des de Tarantino, Soberberg, passant per Mamet o Sean Penn o fins i tot, Johnny Depp o Ralph Fiennes, actors, directors i guionistes que, a hores d'ara, m'han cridat l'atenció i s'han guanyat el meu respecte o interès fins i tot amb aquelles obres que es podrien haver estalviat. Segur que a vosaltres us en venen molts d'altres al cap... Ja ho diu Balló al final del seu article, en relació a Hopper, que exemplica la concepció del cinema com "un oficio que pide entusiasmo, entrega, donde se cometen muchos errores. Y quizás en esos errores anide una parte de su vibrante desmesura". Doncs és això.

*El quadre que il·lustra el post és un retrat de Dennis Hopper fet per Andy Warhol.

La dualitat i la funció del superheroi

Després de passar amb més o menys fortuna per les mans de diversos directors, la saga cinematogràfica de Batman iniciada l’any 1989 per Tim Burton ha trobat un nom capaç de continuar-la, dignificar-la i adaptar-la als nous temps. Christopher Nolan, responsable de la gran Memento, ja va testar la seva capacitat amb Batman Beggins i es consolida amb la molt notable El caballero oscuro. Amb el rostre del sempre exigent Christian Bale, que es posa el vestit de ratpenat per segona vegada, Batman s’ha convertit en un personatge molt més fosc i complex, en una permanent dualitat que s’explica per la presència, en aquest cas, del Joker.

El maquiavèl·lic personatge encarnat al primer film per Jack Nicholson ha trobat un inesperat continuador en la pell del malaguanyat Heath Ledger, que deixa com a rol pòstum la que sens dubte ha estat la millor interpretació d’una breu però intensa carrera. El seu Joker, lluny del dolent entranyable de Nicholson, encarna el mal en tota la seva dimensió i brutalitat, i està més a prop dels assassins i terroristes que apareixen a les notícies que no pas d’una vinyeta de còmic.

De fet, tot a El caballero oscuro té un aire molt post 11-S i una de les funcions de la pel·lícula passa per reflexionar sobre el paper que pot tenir en una societat com aquesta un superheroi com Batman, que actua al marge de la llei segons els seus propis principis. Nolan signa un film molt fosc i pretesament transcendent, en ocasions també molt dur, que planteja conflictes morals que poden incomodar un espectador obligat a prendre partit. Però al mateix temps, aquest Batman en temps de crisi de valors també intenta mantenir una espurna d’esperança en la raça humana.

Crítica publicada a Capgròs

Receptes per viure millor

La relació amb el menjar i la cuina com a metàfora i com a lliçó de vida. No són receptes de cuina, però si petits consells que fan que un plat tingui un gust diferent, que ens poden ajudar a viure millor i recuperar valors perduts en temps de crisi. Elaborar coses amb les nostres pròpies mans, cuinar pels altres, compartir el plaer del menjar amb els amics, escollir els productes de la terra com a forma d'acostament a la natura, aprofitar tots els aliments i no malgastar res... Edward Brown ha anat definint la seva filosofia de vida mentre amassava el pa, i ara la comparteix amb tots aquells que, buscant respostes, buscant-se a sí mateixos potser, van a parar al seu centre zen, a California, on adoctrina sobre l’antiga tradició zen del mestre Dogen, fundador de l’Escola Zen Soto.

Un dia també hi va anar a parar la realitzadora alemana Doris Dorrie i, fascinada pel personatge, va trobar la idea per aquest agradable documental titulat Como cocinar tu vida. Tot i que no destaca per la seva realització, força plana, Dorrie si que aconsegueix extreure-li al cuiner zen un seguit de pensaments que, amb el punt de partida de la cuina i l’alimentació, ens acaben convidant a reenfocar el nostre estil de vida i les relacions amb els altres, i a buscar dins un mateix aquest anhelat equilibri personal que en un moment o altre, tots necessitem restablir.

De pas, resulta pràcticament inevitable, les reflexions d’Edward Brown també tracten el tema de l’alimentació en la societat del maxiconsum actual. Opcions com fer-se vegetarià, l’agricultura ecològica o, senzillament, fer l’esforç de cuinar amb productes naturals per un mateix i pels altres són algunes de les alternatives als menjars precuinats i les cadenes de menjar ràpid, i una clara forma de preservar la salut. Som el que mengem, afirma un dels testimonis que completen la visió del mestre zen. I podem buscar les receptes per cuinar la nostra vida i fer-la molt més gustosa, es podria afegir després de veure aquest documental. Només, és clar, cal perdre-li la por als fogons.

Article publicat a la revista Valors

Els inicis

Els cinemes Méliès de Barcelona recuperen aquests dies la opera prima de Wong Kar-Wai, As tears go by. Aquesta primera pel·lícula, que ja té vint anys (i que no acaba de portar del tot bé el pas del temps) està lluny de la sensibilitat i de l'esteticisme depurat de l'autor de In the mood for love, però resulta interessant sobretot perquè presenta a un autor que des dels seus inicis apuntava maneres. I, al mateix temps, permet recuperar també a uns joveníssims Andy Lau (quants de vosaltres el vau identificar a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics?) i Maggie Cheung, molt abans de convertir-se en les grans estrelles que són avui en dia.

As tear goes by s'emmarca plenament en els thrillers d'acció propis del cinema de Hong Kong, sense renunciar a certa influència nord-americana, des del pare Scorsese (l'argument recorda molt al de Malas calles) al cinema comercial (amb una curiosa, fins i tot hilarant, referència musical i estètica a Top Gun). El director hi posa també de la seva part, tan a nivell argumental com, sobretot, a nivell estètic, i així treu per moments la pel·lícula dels tòpics més recalcitrants del gènere. De pas, deixa intuir els elements que han anat posteriorment definint la seva personalitat: els ralentís, determinat ús de la fotografia, el tipus de muntatge, les cançons pop com a contrapunt... I a nivell argumental, la manera com petits detalls expliquen una història d'amor i la impossibilitat d'un amor marcat per la fatalitat són marques de la casa que a hores d'ara han quedat molt consolidades.