Steven Soderbergh s’ha embrancat en un ambiciós projecte sobre la vida i obra del Che que no acaba d’encaixar en la seva trajectòria, compromesa artísticament però fins ara poc polititzada. El realitzador d’Ocean’s eleven o Traffic s’ha basat en els diaris de la revolució escrits pel propi Ernesto Guevara, fet que d’alguna manera ja adverteix de la parcialitat del relat. I Soberbergh, el talent com a realitzador del qual poques vegades es posa en entredit, fa una notable tasca de reconstrucció històrica a partir d’aquest material i el guió de Peter Buchman. Però declina el compromís ideològic i evita donar una visió més crítica i personal d’un personatge la influència del qual ja es pot valorar amb la distància que dóna el temps. Soderbergh no és Oliver Stone.
També és cert que aquest Che, el argentino és només la primera part d’una pel·lícula que inicialment havia de superar les quatre hores, i que s’ha partit en dues parts per fer-la més digerible al públic. Però aquest primer tast es limita a relatar, amb més o menys interès, un seguit de fets històrics més o menys coneguts, i a fer un retrat excessivament superficial tant del Che com d’altres personatges claus, com és el cas de Fidel Castro. El film, a diferència per exemple de l’excel·lent Diarios de motocicleta, aprofundeix poc en el procés de conscienciació del Che i s’entreté molt, en canvi, en mostrar les seves “virtuts” com a líder carismàtic sense fissures.
Una menció a part mereix la recreació del Che que ofereix Benicio del Toro, una elecció encertada ja que a banda de la semblança física, aporta les dosis justes d’humanitat i violència al personatge. El problema no és seu, sinó d’un guionista i un director que fugen de polèmiques i opten per la comoditat de recuperar el Che com una icona per a revolucionaris de cap de setmana.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada