dissabte, de setembre 6

Aquell valor que fa perdurar una pel·lícula

*

Jordi Balló parlava dimecres en un article a la Vanguardia titulat "Acumular Valor" sobre un cicle de pel·lícules que acompanyen l'exposició de fotos i pintures de Dennis Hopper que es pot veure a la Cinémathèque Française. Aprofitava el pretext per reflexionar sobre la trajectòria de l'actor i director d'Easy Ryder, que definia com un "cóctel entre radicalidad insobornable y pragmatismo", pel fet que inclou des d'obres mestres i clàssics fins a pel·lícules alimentícies realment oblidables. L'article continuava així:

Este pragmatismo animaría a los jóvenes (de Hollywood) a no dejarse llevar por el deseo de ser excesivamente selectivos. Se trataría de no decir no a nada, o a muy poco, y procurar que la personalidad de uno mismo sea capaz de impregnar la obra colectiva que resulta ser un filme. Y que en la acumulación de películas rodadas o interpretadas se acabara encontrando el sentido final, la forma de afianzar un estilo y una carrera. Es un modelo un poco alejado de nuestro sistema habitual de funcionamiento en el ámbito de la creación, pero no se le puede negar que también proporciona resultados interesantes. Pide una confianza ilimitada en uno mismo, y a la vez en la propia perdurabilidad del cine, sabiendo que el tiempo pondrá el entusiasmo a flote, y que no hay película mala que aguante el paso del tiempo. Dicho de otra manera, si la película perdura es que algo en ella vale la pena.

Esta opción Hopper da al espectador un placer peculiar, el de ser capaz de rastrear este talento oculto en filmes muy diferentes, unidos por el hecho de que el cineasta en cuestión ha participado en él de alguna manera. Y este espectador buscará las complicidades necesarias para comprender la elección. Con lo cual aflora este valor especial de cuando una obra, por irrelevante que pueda parecer, alberga el valor del deseo de haber sido hecha. Y este valor es decisivo, es el que permite que seamos capaces de unir filmes de tan distinta valía como los que componen este ciclo Hopper y disfrutar del momento en que este lazo invisible se hace patente, en el momento que el actor y director aparece en ellos.


M'ha agradat aquesta reflexió que passa per sobre de la peça única i li troba el valor afegit al conjunt de la trajectòria. No sempre resulta tan fàcil com en el cas de Dennis Hopper, ja tot un veterà, valorar la transcendència i el valor que podrà arribar a tenir tota la obra d'un creador en el seu conjunt. Però en tot cas, si que podríem trobar altres casos d'actors o cineastes amb aquesta mateixa capacitat d'aportar de la seva personalitat i dotar d'un interès qualsevol obra, per insignificant, ridícula o errònia que sigui. Hi he estat pensat, i el primer que m'ha vingut al cap és el meu admirat Christopher Walken, com no podia ser d'una altra manera. Però m'arriscaria a dir altres noms, des de Tarantino, Soberberg, passant per Mamet o Sean Penn o fins i tot, Johnny Depp o Ralph Fiennes, actors, directors i guionistes que, a hores d'ara, m'han cridat l'atenció i s'han guanyat el meu respecte o interès fins i tot amb aquelles obres que es podrien haver estalviat. Segur que a vosaltres us en venen molts d'altres al cap... Ja ho diu Balló al final del seu article, en relació a Hopper, que exemplica la concepció del cinema com "un oficio que pide entusiasmo, entrega, donde se cometen muchos errores. Y quizás en esos errores anide una parte de su vibrante desmesura". Doncs és això.

*El quadre que il·lustra el post és un retrat de Dennis Hopper fet per Andy Warhol.