Philippe Garrel, en el sofà d'un racó indiscret al hall d'un antic hotel, flirteja amb una noia vint-i-cinc o trenta anys més jove. Aprofita l'encant de cineasta maleït per passar-li un dit pel braç amb la mateixa dedicació que ella posa per continuar parlant com si res. No s'immuta quan me'l quedo mirant amb un somriure de sorpresa, com tampoc no li ha importat dirigir durant trenta anys una obra tan minoritària. Ara la reivindiquen i la projecten en retrospectives de festivals que després el conviden a presentar les pel·lícules maleïdes que s'entesta en rodar una i una altra i una altra vegada. Ara el seu públic té vint-i-cinc o trenta anys menys, però Garrel els explica les mateixes històries, amb els mateixos abrics i angoixes i l'amour fou a la frontera de l'albada. Garrel rejoveneix a la gran pantalla: ara és un jove atractivament esllanguit, que surt a portades de revistes de moda i que es presenta com a hereu de Jean Pierre Leaud. Però és fill de Philippe Garrel, Louis, i amb el seu posat desmanegat aixeca passions entre noies de vint-i-cinc i trenta anys (i homes de cinquanta). Aquesta és la nova nouvelle vague.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada