Indiana Jones i el Quart Mil·leni

La primera pregunta que sorgeix després de veure aquesta esperada quarta part en les aventures de l’arqueòleg Indiana Jones és si era necessària una pel·lícula que, vint anys després, no és més que un afegit postís a una saga nascuda abans de l’eclosió de l’era digital. Els espectadors que durant els anys vuitanta van mitificar les aventures del famós arqueòleg el veuen ara convertit en una paròdia que més aviat sembla feta a remolc dels gustos dels nous públics que ara gaudeixen amb Piratas del Caribe o La mòmia -paradoxalment filles d’Indiana Jones-, però que també s’han educat cinematogràficament amb Matrix i sota la influència del cine d’acció oriental.

És per això que aquest Indiana Jones sexagenari no acaba de trobar el seu públic ni entre els nostàlgics ni en les noves generacions, a les quals sembla que Spielberg ha volgut dirigir-se també amb aquest incomprensible gir cap a la cosa misteriosa i sobrenatural, amb aparicions extraterrestres ridícules i totalment allunyades a la recordada Encuentros en la tercera fase, i que més aviat converteixen la pel·lícula en una edició de luxe de Cuarto Milenio.

S’ha de reconèixer, tot i això, que Spielberg és Spielberg en les coses dolentes i en les bones, i a la pel·lícula no se li pot negar la capacitat d’entreteniment i el sentit de l’espectacle que ha caracteritzat el cinema d'aquest Peter Pan de Hollywood. Però el director, després de vint anys i de films com La lista d’Schindler o Munich, hauria de ser conscient que de vegades, val més la pena deixar el passat enrere i provar de mirar endavant.

Crítica publicada a Capgròs

Les coses que ja han passat

Una cita de Deepak Chopra pescada al vol:

Las cosas que más tememos ya nos han pasado

La diu Robin Williams a Retratos de una obsesión, una peli que m'apassiona.

Live-action postmodern

Després del rotund èxit de la trilogia de The Matrix, els germans Wachowski han fet un impàs per la producció de la versió cinematogràfica de V de Vendetta que els ha confirmat que el seu futur passa per l’adaptació de còmics a la gran pantalla. Així, el seu nou projecte plasma en imatges les aventures de la sèrie animada japonesa Meteoro, coneguda als Estats Units per Speed Racer.

El film, que d’entrada s’emmiralla en el cinema familiar d’aventures i intenta emular èxits recents com, per exemple, Spy Kids, mostra alhora una clara vocació postmoderna que la desvia del seu target original i la postula com a candidata a pel·lícula de culte. Hi contribueix en gran mesura el torrent d’imaginació visual, el desplegament d’efectes especials i el muntatge trepidant amb els quals els Wachowski intenten reproduir en live action les impossibles carreres de la sèrie original.

El film destaca també per un disseny de producció que emula el colorista i naïf món animat –seguint l’estela d’experiències similars precedents com, per exemple, la de Dick Tracy- recreat amb una voluntat entre revival i petarda. La forma supleix el fons d’una pel·lícula amb una trama mínima i uns personatges molt superficials i amb pocs matisos. El missatge conservador sobre la unitat i els rols familiars que destila la pel·lícula es fa més soportable per l’encert a l’hora de caracteritzar els personatges. Especialment divertida resulta la parella del petit Spritle i el seu ximpanzé, personatges per als quals caldria reivindicar des de ja un spin-off.

Crítica publicada a Capgròs

Albert el visionari i el cinema espanyol

Albert Serra, visionari, durant la seva presentació a Cannes d'El Cant dels ocells:

Las películas españolas no están en sintonía con la onda actual del cine internacional. Son demasiado convencionales, siguen ancladas en viejas tradiciones. Los directores españoles se dedican al realismo tímido. En apariencia cuando tratan cuestiones sociales son incisivos, pero no se atreven a innovar ni en la temática ni en la forma. Filmografías como la de Rumanía están más avanzadas porque conectan con el cine moderno.

Peter l'il·luminat, el barroc i la llum del cinema

"Rembrandt es uno de los maestros en manipular la luz; hoy habría sido un cineasta". Peter Greenaway dixit. El cineasta britànic ha presentat el seu nou film, La ronda de nit, basat en el famós quadre de Rembrant, de qui assegura que si hagués fet cinema, hauria estat "pur Hollywood", mentre que Rubens hauria estat un "Cecil B. de Mille"; Velázquez, "el Fellini de l'època" i Caravaggio, "Pasolini". "Mi nueva teoría es que el cine no lo inventaron los hermanos Lumiere, sino estos cuatro grandes maestros", sintetitza.

Totalment d'acord.

Cinema en teatre negre

Sensacional aquest video que m'ha fet arribar en Ramon via Facebook. Japonesos, com no podia ser d'una altra manera, reproduint de manera molt original escenes mítiques de pelis famoses.

Això m'ha fet pensar en aquest video dels Pet Shop Boys de la cançó Flamboyant, en el qual surten imatge del programa Kasou Taishou, un concurs on grups d'amateurs representen petites escenes basades en l'anomenat "teatre negre". Els actors van vestits de negre i això poden crear efectes visuals brutals.



El Kasou Taishou també és conegut per aquest video del "Matrix Ping Pong".

Ser conscient del món on vius

Xatos meus, aquest any el Festival de Cannes té un jurat que no se'l mereix, encapçalat pel millor president possible, SEAN PENN, objecte del desig etern d'aquesta santa casa. I no està sol, sinó acompanyat d'altres mites vivents com Alfonso Cuaron o Apichatpong Weerasethakul, i tots plegats diuen coses tan importants i interessants com aquestes:

La Palma de Oro del 61 Festival de Cannes será comprometida con su tiempo, a juzgar por el primer encuentro de los miembros del jurado con la prensa, en el que el compromiso social y la obligación de los políticos de asegurar el bienestar de la ciudadanía fueron temas recurrentes. "Cualquiera que sea nuestra decisión para la Palma de Oro tenemos todos una misma idea, debemos estar seguros de que el cineasta que hizo ese filme era consciente de la situación, de la época del mundo en que vive", subrayó el actor, director y guionista estadounidense Sean Penn, presidente del jurado. La política, y los políticos, "están ahí para promover la calidad de la vida de la gente", y si un filme expresa esta idea de la vida, "ésa es la política que nos interesa", resaltó.

La directora iraní Marjane Satrapi, autora de la premiada 'Persépolis' (2007) sobre la dramática historia reciente en su país y una de los cinco directores preentes en el jurado, completó su idea: "Un filme es una obra de arte ante todo, si es un panfleto lo tiras", cualquiera que sea su mensaje. Hace falta "otra cosa", tiene que ser artístico y debe seguir siendo interesante veinte años después, "eso es lo que pensamos", manifestó.

Sus colegas en el jurado, el mexicano Alfonso Cuarón, el italiano Sergio Castellitto, el francés Rachid Bouchareb y el tailandés Apichatpong Weerasethakul, compartirán reflexiones durante los próximos doce días con tres actrices: Natalie Portman, de origen israelí; Alejandra María Lara, germano-rumana, y Jeanne Balibar, francesa.

Según Sean Penn, todos ellos comparten "una misma manera" de entender el cine, y verán "con un mismo espíritu" los veintidós filmes aspirantes a premio, entre ellos el que esta noche abrirá el certamen, 'Blindness', del cineasta brasileño Fernando Meirelles.

Preguntado por las críticas al gobierno de George W. Bush que proliferan en Hollywood, el realizador de 'The Pledge' (El Juramento) (2001) las consideró lógicas pues "su política está hecha de estupidez". "Es una clase de política del diablo, mientras que el cine habla del amor. Hay una relación entre el cerebro y el corazón y cuando alguien funciona sin cerebro y sin corazón provoca la muerte de miles de personas en el mundo", subrayó. "La política esta ahí para que nos ayudemos los unos a los otros", recalcó Sean Penn, quien sin dar su apoyo a "ningún candidato", como Natalie Portman, dijo "apoyar la inspiración" y la esperanza que el aspirante demócrata Barack Obama ha despertado en su país, en estas elecciones que "son las más importantes de nuestra historia". Con cierta tendencia a enrojecer, fumando un cigarrillo mediado su encuentro con la prensa -tras pedir permiso para ello-, Sean Penn reconoció que el asiento que había aceptado ocupar "no era muy cómodo". Precisó que en su opinión "esto no es una competición" y prometió que "habrá un consenso" para evitar "herir" ciertos filmes. "Lo esencial es buscar el corazón mismo de un filme", convencido de que las diferentes procedencias de este jurado multicultural no serán un problema para ello.

"Yo apoyo el filme mexicano, claro", añadió bromeando Alfonso Cuarón, quien poco antes, al comenzar la rueda de prensa, había sido presentado como "un director dispuesto a hacerlo todo en materia de realización". "Quizás asistimos a una nueva oleada" de esplendor para el cine latinoamericano "pero estamos aquí para ver filmes" sin importar su lugar de procedencia, matizó luego. Dejarse llevar "por el cine" es la óptica con la que afronta su tarea de jurado Rachid Bouchareb, dos años después de haber estado al otro lado de la barrera con 'Indigènes', cuyos actores recibieron el premio a la mejor interpretación masculina. "En el decorado, en la música, en los sonidos, en los colores, en las imágenes, en la elección de los personajes, hay política. En todo caso para mí", explicó Bouchareb, quien en todos los filmes "que pudo descubrir, descubrió la política".

La actriz Jeanne Balibar suscribió todo lo dicho por sus compañeros y evocó la suerte de los inmigrantes sin papeles en Francia. "Mis dos niños van al colegio en París y, en su clase, cada quince días un padre es expulsado de Francia. No pensaré en ello viendo los filmes, pero no los olvidaré mientras esté aquí y, puesto que tengo la ocasión, lo digo", añadió.

Relacions i misèries laborals

L’anomenat Casual day és una pràctica empresarial importada dels Estats Units que consisteix en programar activitats lúdiques entre els treballadors d’una empresa per tal de fomentar les relacions personals i millorar el seu rendiment. Aquest és el pretext que ha fer servir el director Max Lemcke per oferir un àcid retrat del món laboral que s’apunta a la línia de films com Glengarry Glen Ross, Smoking Room o El método.

Lemcke, pendent encara d’estrenar el seu primer llargmetratge Mundo fantàstico, ha aconseguit a Casual Day envoltar-se d’un repartiment notable –amb Juan Diego, Àlex Angulo, Alberto San Juan, Arturo Valls o Malena Alterio, entre d’altres- que contribueix en gran mesura a la credibilitat, la frescor i la proximitat del film. Les situacions, inspirades tan en l’experiència personal del cineasta a la companyia Telefónica com en un seguit de notícies recollides dels diaris, donen sortida a un seguit d’encertats estereotips en els quals no costa identificar fets, personatges i realitats comuns a moltes empreses.

Des del veterà cap de l'empresa amb valors i conceptes d'una altra època, fins al gendre "endollat" que desplaça una empleada prometedora, passant per pilota o el treballador amargat, els personatges de Casual day aconsegueixen aportar una petita pinzellada sobre un món on la precarietat, l’enxufisme, l’ambició, el fracàs, les enveges o fins i tot l’assetjament són encara pràctiques habituals. I tot això explicat enmig del camp i lluny del gris espai d'una oficina, creant la tensió a partir dels diàlegs i sempre amb l’irònic contrapunt d’aquest mètode que pretén afavorir les relacions entre els treballadors i l’empresa i només n’acaba desvetllant les misèries.

Crítica publicada a Capgròs

Fantasia i color

El soci de l'Espai Isidor destaca en el seu blog el xulíssim cartell de la Feria d'Abril de Catalunya, un disseny de la il·lustradora Catalina Estrada. Us recomano que feu un passeig per la seva pàgina web i descobrireu tot un món de fantasia i color encantador i naïf. Als mandrosos, us faig una miniselecció:

Heroi despreocupat

El director Jon Fravreu, que acredita en el seu currículum diversos films d’entreteniment com Zathura o Elf, signa l’adaptació d’un altre dels populars còmic de la Marvel, Iron Man. Amb els seus antecedents, s’explica el caràcter naïf, divertit i despreocupat que ha donat a les aventures de Tony Stark, un multimilionari traficant d’armes que canvia radicalment la seva forma de vida en ser víctima d’un atac que li deixa metralla dins el cor.

Aquest Iron Man colorista i superficial està molt lluny de la foscor i transcendència que s’ha buscat, per exemple, a la saga de Batman que va encetar Tim Burton, i s’acosta més a aquest cinema de pur entreteniment sens preocupacions que s’està recuperant amb films com Transformers. Però aquesta despreocupació i superficialitat resulta en alguns moments molesta tenint en compte les circumstàncies que envolten el personatge. El tema del tràfic d’armament es tracta amb molt poca voluntat de crítica i, en canvi, dóna peu a moment d’una violència extrema i desmesurada que no concorda amb el caràcter més naïf d’aventura per a tots els públics que s’hagi pogut donar.

Robert Downey Jr. posa a disposició de la pel·lícula la seva versalitat com a actor, fent gala de la seva capacitat còmica però també de les seves condicions físiques, com ja va fer, en altres termes però també força encert, a Chaplin. La seva presència, així com la bona entesa amb Gwyneth Paltrow, són els trets destacats d’aquest film que, potser per la seva lleugeresa i superficialitat pot arribar a fer-se en alguns moments massa pesat.

Crítica publicada a Capgròs

50 anys vertiginosos

Avui fa cinquanta anys que es va estrenar Vertigo, i per celebrar-ho, us regalo tres dels moments més fascinants i emocionants del cinema i l'art del segle XX.

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas...

El cinema i la literatura fa temps que adverteixen que alguna cosa molt fosca està passant a Àustria. Casos com el de Natascha Kampusch o el de Josef Fritzl d'alguna manera s'anticipen a les pel·lícules d'Ulrich Siedl i Michael Haneke, a les novel·les de Jelinek i les obres de Thomas Bernhard (curiosaments proscrits). En un article publicat a La Vanguardia d'ahir, Xavier Antich feia un recull de cites de Bernhard que feien esgarrifar. Aquí en teniu algunes:

Si no se marcha, perecerá en este país, y si no es un hombre vil, se convertirá en este país y en este Estado en un hombre vil, y si no es de naturaleza abyecta y infame, se convertirá en este país y en este Estado en un ser de naturaleza vil y abyecta, y por eso hace falta desde el principio mismo, desde los primeros momentos del pensamiento, salvarse de este país y de este Estado y, cuanto antes vuelva la espalda a este país y a este Estado un hombre con facultades intelectuales, tanto mejor.

Corrección, 1975

Si me voy, me iré de un país en el que las ciudades apestan y los habitantes de estas ciudades están embrutecidos

Hormigón, 1982

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas, pensé, de qué me sirven las hermosas plazas si andan por ellas esas gentes más o menos horribles. Desde hace ya muchísimo tiempo no puedo sentir por ellas la menor comprensión. Las desprecio, las aborrezco, no quiero tener con ese pueblo nada en común.

Extinción, 1986

Podeu llegir articles que he escrit sobre Jelinek i sobre les pel·lícules d'Ulrich Seidl Canícula i Michael Haneke Funny Games

Infalibles

No hem arriscat. Al BAFF, aquest any, només infalibles: Aoyama (ja en vam parlar), Kim Ki-duk i Jia Zhang-ke. Hem fet tard per Johnnie To!!! I una petita aposta poc arriscada de darrera hora, Secret Sunshine, empesos pel Premi Cinematk i el renom del seu director Lee Chang Dong, exministre de Cultura sudcoreà. No es pot dir que haguem cobert expectatives, però si que hem tancat moderadament satisfets el pas per la desena edició del certamen, en el qual ja comencem a sentir aquella feliç complicitat que ens dóna la veterania, cosa que també vol dir que ja som deu anys més vells.

I les pelis?

Breath: Kim ki-duk fa un refregit poc dissimulat del seu personal món de silencis, delinqüència, dolor, redempció, voyeurisme, cultura pop i esperitualitat new age, o el que és el mateix, Hierro 3 + Bad Guy + Primavera, verano, otoño, invierno y primavera... et voilà, aquí tenim Breath. Un condemnat a mort (Cheng Chang, molt mono, mireu la foto) s'intenta suicidar, una escultora en plena crisi matrimonial intenta salvar-lo per salvar-se a si mateixa, i ho fa amb una versió musical reduïda de les historietes estacionals de Primavera, verano.... I mentrestant, el mateix Kim ki-duk en ple cameo que s'ho mira.

Secret sunshine: dramon absolutament dramàtic amb tot l'esplendor, ets i uts que té aquest gènere a Corea del Sud, sobre una pianista vídua marcada per la tragèdia contínua i empesa, després del segrest i assassinat del seu fill, a un comprensible però esgarrifós estat de bogeria que només se supera (segons interpretació lliure del final obert) gràcies a l'amor. El de Song Kang-Hoo, superestrella coreana, aquí de mera comparsa de l'actriu protagonista, una impressionant (això si) Jeon Do-yeon que ja es va endur el premi a la millor interpretació a l'incontestat festival de Cannes.

Useless: Jia Zhang-Ke vessant director-de-documentals abordant com sempre els temes de sempre, la miserable vida del xinès ras víctima de la globalització i el món capitalista. Aquí ho fa enxufant la càmera en grans indústries tèxtils, el taller d'una dissenyadora de moda xinesa que triomfa a París i els petits comerços dels sastres que es van quedant sense feina i es veuen empesos a la mina per sobreviure. Poques, molt poques paraules, que no calen per comprendre els irrevocables canvis en un sistema imperfecte molt poc preparat per afrontar-los.

Reinventar-se fins el final

El cordobès F. Javier Gutiérrez debuta en la direcció amb Tres días, un thriller apocalíptic inquietant i sorprenent que agafa el relleu d’operas primas tan prometedores com en el seu moment ho van ser Tesis o Intacto. Amb una certa influència estètica de la nova fornada de telesèries nordamericanes, però sobretot amb la mirada fixada en referents clàssics com La nit del caçador o El cabo del miedo, el que resulta més interessant de Tres días és la seva insòlita combinació de gèneres posada al servei d’un notable i refrescant exercici d’estil. L'esforç li ha suposat endur-se, contra tot pronòstic, el premi gros del Festival de Cinema de Màlaga.

Tres días comença amb l’anunci de l’imminent fi del món per l’arribada, en 72 hores, d’un meteorit a la Terra. Gutiérrez recorre a imatges d’arxiu de manifestacions violentes i catàstrofes de tota mena per recrear el caos i la desesperació col·lectiva desfermada. Enmig d’aquest caos, dos personatges, Rosa i el seu fill Alex, extranyament indiferents a la realitat, intenten frenar l’arribada al poble de l’ambigu Lucio, implicat en un estrany succés del passat. L’amenaça de la fi del món queda llavors en un segon terme propi dels mcguffins hitchcockians, per cedir el màxim protagonisme a la tensa persecució del gat i la rata. La persecució està marcada pels intents de l’Àlex (sorprenent Víctor Clavijo) de protegir els fills del seu germà mort anys enrera a mans de Lucio (Eduard Fernàndez en la seva solvència habitual).

Aviat, l’acció es trasllada del poble a una casa abandonada al mig del camp andalús, un paisatge amb la virtut de ser fàcilment identificable i que alhora aparenta ser qualsevol lloc, en una època indefinida. Aquesta és també l’extranya virtut de Tres días: sembla una pel·lícula moltes vegades vista i, al mateix temps, es capaç de presentar-se com un film ben original, que es reinventa contínuament i manté la capacitat de sorprendre fins a l'apocalíptic segon final, precedit per un inesperat instant de felicitat tan breu com etern.

Voluntad de denúncia

El director sudafricà Gavin Hood, que fa un parell d’anys va guanyar l’Oscar amb la millor pel·lícula estrangera amb el seu film Tsotsi, fa el seu salt a la indústria hollywoodenca amb Expediente Anwar. Es tracta d’un thriller polític de tall força clàssic i el terrorisme internacional de rerefons, amb voluntat de fer una crítica a la manipulació irresponsable de la informació i a la pràctica indiscriminada de tortures per part de l’administració nord-americana, que justifica l’ús de qualsevol mitjà els mitjans en la lluita antiterrorista. El film, però, també se’n va a l’altra banda per denunciar l’educació en el fanatisme que porta als joves islàmics a autoimmolar-se en atemptats suïcides.

Expediente Anwar se sustenta en un guió força clàssic però construït amb força intel·ligència i amanit amb bons diàlegs, que dosifica amb gran criteri la informació sobre la colla de personatges protagonistes, amb els quals Hood intenta dibuixar les xarxes i relacions invisibles entre els despatxos de Washington i les madrasses i presons islàmiques. El film es reserva també un sorprenent gir de guió que juga amb el temps del relat i que convida a reconstruir la trama i, de passada, replantejar-se les primeres impressions i els (pre)judicis quan es coneixen els motius dels personatges per actuar com ho fan. El director procura fugir dels tòpics sobre els "bons" i els "dolents", adopta una visió força equànime i respectuosa amb tots els bàndols i només peca d’un cert idealisme en el retrat del jove analista de la CIA interpretat per Jake Gyllenhal.

El film compta amb un interessant repartiment del qual destaca una brillant Meryl Streep en la maquiavèl·lica pell de la directora de l'oficina antiterrorista de la CIA, personatge sense escrúpols que representa, d’alguna manera, el revers de la periodista a la qual l’actriu va donar vida a Leones por corderos.



Crítica publicada a Capgròs

Críptic Aoyama

La presència al BAFF de Shinji Aoyama himself ens va fer anar dissabte passat a l'Aribau amb aquell entusiasme juvenil. El director de les molt mitificades Eureka i Eli, eli, lema sabachtani presentava el seu darrer film Sad Vacation, un dramón familiar sobre solituds i absències on adapta de la seva pròpia novel·la. El títol està agafat d'una cançó de Johnnie Thunders i descriu bastant bé l'esperit de la pel·lícula, on s'entrecreuen una sèrie de personatges outsiders -molt en l'estil Aoyama- marcats per ferides i ressentiments diversos en el si de les relacions familiars.

El principal protagonista, un guapíssim Tadanobu Asano, dóna vida a un home marcat per l'abandonament de la seva mare. Quan la dona reapareix inesperadament en la seva vida, aflora el ressentiment acumulat i un desig de venjança. El film resulta interessant per la forma com mostra els sentiments dels personatges i va desvetllant mica en mica, gràcies a un muntatge fraccionat, les motivacions i els secrets que oculta cadascun. Els llargs silencis donen pas a esclats de violenta ira reforçada per un contundent ús de la música, un mitjà d'expressió més dels sentiments en la línia del seu film anterior. Però tot i la grapa d'algunes seqüències, Sad Vacation resulta en conjunt un film excessivament feixuc i críptic.


Aquí teniu en Shinji Aoyama (a l'esquerra) presentant la peli al Baff. Disculpeu la mala qualitat de la foto!

Podeu llegir els comentaris antics sobre Eureka i sobre Eli Eli Lema Sabachtani.