L’anomenat Casual day és una pràctica empresarial importada dels Estats Units que consisteix en programar activitats lúdiques entre els treballadors d’una empresa per tal de fomentar les relacions personals i millorar el seu rendiment. Aquest és el pretext que ha fer servir el director Max Lemcke per oferir un àcid retrat del món laboral que s’apunta a la línia de films com Glengarry Glen Ross, Smoking Room o El método.
Lemcke, pendent encara d’estrenar el seu primer llargmetratge Mundo fantàstico, ha aconseguit a Casual Day envoltar-se d’un repartiment notable –amb Juan Diego, Àlex Angulo, Alberto San Juan, Arturo Valls o Malena Alterio, entre d’altres- que contribueix en gran mesura a la credibilitat, la frescor i la proximitat del film. Les situacions, inspirades tan en l’experiència personal del cineasta a la companyia Telefónica com en un seguit de notícies recollides dels diaris, donen sortida a un seguit d’encertats estereotips en els quals no costa identificar fets, personatges i realitats comuns a moltes empreses.
Des del veterà cap de l'empresa amb valors i conceptes d'una altra època, fins al gendre "endollat" que desplaça una empleada prometedora, passant per pilota o el treballador amargat, els personatges de Casual day aconsegueixen aportar una petita pinzellada sobre un món on la precarietat, l’enxufisme, l’ambició, el fracàs, les enveges o fins i tot l’assetjament són encara pràctiques habituals. I tot això explicat enmig del camp i lluny del gris espai d'una oficina, creant la tensió a partir dels diàlegs i sempre amb l’irònic contrapunt d’aquest mètode que pretén afavorir les relacions entre els treballadors i l’empresa i només n’acaba desvetllant les misèries.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada