Després del rotund èxit de la trilogia de The Matrix, els germans Wachowski han fet un impàs per la producció de la versió cinematogràfica de V de Vendetta que els ha confirmat que el seu futur passa per l’adaptació de còmics a la gran pantalla. Així, el seu nou projecte plasma en imatges les aventures de la sèrie animada japonesa Meteoro, coneguda als Estats Units per Speed Racer.
El film, que d’entrada s’emmiralla en el cinema familiar d’aventures i intenta emular èxits recents com, per exemple, Spy Kids, mostra alhora una clara vocació postmoderna que la desvia del seu target original i la postula com a candidata a pel·lícula de culte. Hi contribueix en gran mesura el torrent d’imaginació visual, el desplegament d’efectes especials i el muntatge trepidant amb els quals els Wachowski intenten reproduir en live action les impossibles carreres de la sèrie original.
El film destaca també per un disseny de producció que emula el colorista i naïf món animat –seguint l’estela d’experiències similars precedents com, per exemple, la de Dick Tracy- recreat amb una voluntat entre revival i petarda. La forma supleix el fons d’una pel·lícula amb una trama mínima i uns personatges molt superficials i amb pocs matisos. El missatge conservador sobre la unitat i els rols familiars que destila la pel·lícula es fa més soportable per l’encert a l’hora de caracteritzar els personatges. Especialment divertida resulta la parella del petit Spritle i el seu ximpanzé, personatges per als quals caldria reivindicar des de ja un spin-off.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada