Joc divertit

Encara que en Vador Montalt ja faci dies que se m'ha avançat, no me'n puc estar de proposar-vos aquest joc de comparacions: el dels tràilers de les dues versions de Funny Games que ha dirigit, amb deu anys de diferència, l'austríac Michael Haneke.

A mi aquests jocs em fascinen molt, perquè més enllà del que pugui dir la pel·lícula -en aquest cas convida a parlar, i molt, sobre la violència que ens envolta- donen peu a debatre sobre l'essència del cinema, sobre el seu llenguatge i codis, sobre el paper de l'espectador, etc...

El cas de Funny games em fa venir al cap l'exemple de la versió de Psicosis que va fer Gus Van Sant, seguint pla per pla l'original de Hitchcock, que a sobre és una de les meves pel·lícules preferides. He tingut llargues i acalorades discussions defensant l'interès "teòric" d'aquesta cinta. Aquí podeu llegir un article de Senses of Cinema que parla d'això, precisament.

Ara el cas és una mica diferent perquè el remake de Funny Games prové fins i tot del mateix realitzador, i per tant es plantegen temes diferents. Però us convido a fer l'exercici de veure les dues versions i després rumiar al voltant d'aquestes qüestions:

-quins elements fan que una pel·lícula idèntica a una altra sigui millor o pitjor?
-sembla que el remake de Funny Games respon a la voluntat d'acostar aquesta cinta al públic dels USA i de rebot, al públic majoritari dels multisales: què fa una pel·lícula més o menys apta pel gran públic?
-perquè es cau tan sovint en l'error de posar al cinema americà l'etiqueta de cine fàcil, comercial i digerible i a l'europeu el titllem d'intel·lectual, alternatiu o autoral. Perquè ens semblen despectius tots aquests adjectius?
-són necessaris els remakes?