divendres, d’octubre 14

Soroll-teràpia



A la vida, el que més importa és mantenir el cap ocupat, trobar alguna cosa a fer que t'ompli de significat i mirar de viure sense preocupar-se massa pel moment en que arribarà la mort per evitar, precisament, convertir-se en un mort-en-vida. Bàsicament, aquesta és la idea principal que intenta transmetre el director Shinji Aoyama a la seva nova pel·lícula-abstracció sonora, que porta el títol gens japonès i decididament poc comercial d'Eli, eli, lema Sabachtani?. De fet, tot en Shinji Aoyama és poc comercial... tan poc, que per no trobar no es poden ni trobar les seves pel·lícules a la mula (únicament Eureka, i tarda un any a baixar). Per això, davant la dificultat de veure les seves pel·lícules amb altres mitjans, no hem dubtat a fer una nova excursió sota la pluja fins a la costa del Garraf.

L'argument d'Eli, eli, lema Sabachtani? (que significa allò de "Deu meu, perquè m'has abandonat?" en un idioma que desconec) parteix d'una extranya epidèmia vírica que afecta a milers de persones i que le impulsa inexplicablement al suicidi. En un indret recòndit del Japó viuen els dos membres d'una banda de música electrònica que es dediquen a enregistrar sons naturals per mesclar-los i fer-los servir de base en experimentals creacions musicals. Un estudi demostra que els afectats pel virus que han assistit als sorollosos concerts d'aquest grup han deixat de patir els símptomes de la malaltia, i per això, un mafiós de poca monta decideix portar la seva neta malalta fins a la banda, amb l'esperança que la puguin sanar gràcies a la músico-teràpia. Per ser més fidels a la realitat, més que de música hauríem de parlar de soroll, el que fa l'actor-estrella Tadanobu Asano solet amb la seva guitarra distorsionada. Shinji Aoyama, que no acostuma a tenir presa per explicar les coses, no desaprofita l'ocasió de tenir a Asano i la seva llarga melena lluint-se amb un espectacular solo de guitarra interpretat enmig del camp japonès, una seqüència al·lucinògena i al·lucinant que aconsegueix deixar-te bocabadat i sense paraules.

La pel·lícula també dedica força part del metratge a mostrar el treball de camp de buscar sons per enregistrar-los, i la forma com els manipulen fins a convertir-los en hipnòtiques melodies/soroll/rock progressiu. Però també segueix a la resta de personatges: la jove malalta, el seu avi i el detectiu-maton que els acompanya, personatges d'aspecte gòtic manga; i la propietària de l'hostal on s'allotjen, una dona gran aficionada a la cuina que amb una reflexió d'enorme senzillesa ve a donar la clau per interpretar tota la pel·lícula. La resta, l'esteticisme i l'abstracció d'un director que sap buscar els enquadraments, que cuida la fotografia, que fa un treball de so indiscutible, i que fa parlar poc als seus personatges. El món de Shinji Aoyama és tan extrany i personal que provoca una reacció adversa immediata en el públic impacient (davant la incomprensió instantània, de seguida la gent riu i/o la gent marxa de la sala). Però a no gaire profunditat d'aquesta superfície aparentment tan complexa i inabastable s'hi amaga un missatge senzill, clar i humanista, que només demana un petit esforç, una mica de complicitat i també de ganes de deixar-se emportar per una experiència completament nova. I jo diria que aquest és el gran secret per disfrutar del famós "Cinema Oriental" al que tothom penja l'etiqueta però al que molts -masses- encara és miren amb temors i prejudicis de poc fonament.

Technorati Tags:

2 comentaris :

Cesc Amat ha dit...

Me l'apunto!

Judith ha dit...

Francesc, me l'alegro que t'hagi cridat l'atenció. No és una pel·Lícula gens convencional, però crec que es mereix una oportunitat. Busca Eureka, si pots, que va en la mateixa línia i per mi, és millor encara.