El director Jon Fravreu, que acredita en el seu currículum diversos films d’entreteniment com Zathura o Elf, signa l’adaptació d’un altre dels populars còmic de la Marvel, Iron Man. Amb els seus antecedents, s’explica el caràcter naïf, divertit i despreocupat que ha donat a les aventures de Tony Stark, un multimilionari traficant d’armes que canvia radicalment la seva forma de vida en ser víctima d’un atac que li deixa metralla dins el cor.
Aquest Iron Man colorista i superficial està molt lluny de la foscor i transcendència que s’ha buscat, per exemple, a la saga de Batman que va encetar Tim Burton, i s’acosta més a aquest cinema de pur entreteniment sens preocupacions que s’està recuperant amb films com Transformers. Però aquesta despreocupació i superficialitat resulta en alguns moments molesta tenint en compte les circumstàncies que envolten el personatge. El tema del tràfic d’armament es tracta amb molt poca voluntat de crítica i, en canvi, dóna peu a moment d’una violència extrema i desmesurada que no concorda amb el caràcter més naïf d’aventura per a tots els públics que s’hagi pogut donar.
Robert Downey Jr. posa a disposició de la pel·lícula la seva versalitat com a actor, fent gala de la seva capacitat còmica però també de les seves condicions físiques, com ja va fer, en altres termes però també força encert, a Chaplin. La seva presència, així com la bona entesa amb Gwyneth Paltrow, són els trets destacats d’aquest film que, potser per la seva lleugeresa i superficialitat pot arribar a fer-se en alguns moments massa pesat.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada