Dissabte dia 29, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam dedicar una jornada a aquest nou cinema català liderat per joves directors com l’Albert Serra o en Pere Vilà, que per la seva procedència permeten parlar d’una certa "Girona connection".
Pere Vilà va ser a Mataró per presentar la seva primera pel·lícula, Pas a nivell, després de la notable acollida que ha tingut a diversos festivals com el de San Sebastián o el de Gijón. Vilà va donar algunes pautes per entendre la seva pel·lícula després d’advertir que respon a una forma diferent d’explicar històries. Va explicar que el "pas a nivell" del títol fa referència a aquells moments en la vida de les persones en què prens una decisió o una altra que et permet tirar endavant. La seva pel·lícula, va explicar, relata el temps mort, aquell període en blanc durant el qual no passa res, durant el qual "la persona no sap cap a on encaminar la seva dia", o el que és el mateix, els moments previs a fer aquest pas. La voluntat d’explicar aquesta no res justifica l’estil hiperrealista i la cadència d’una pel·lícula que, malgrat la seva aclaparadora quotidianitat, no resulta gens fàcil. O potser precisament per això. "El públic no està adaptat a llenguatges diferents", va dir Vilà, que lamenta que es vagin a veure "altres pel·lícules, però no hi ha cap interès en promociona aquest altres tipus de cinema".
El mateix dia per la nit va ser Montse Triola, productora d’El cant dels ocells i una de les seves intèrprets, l’encarregada d’introduir als espectadors de la Mostra la tercera pel·lícula d’Albert Serra. Triola va explicar algunes anècdotes del rodatge, que s’ha realitzat a indrets tan dispars com Fuerteventura o Islàndia, així com el mètode emprat per Serra per aconseguir la màxima espontaneïtat dels seus actors, que no són professionals. El cant dels ocells també presenta la mateixa dificultat a la qual feia referència Pere Vilà: és un cinema contemplatiu més que narratiu, suggerent i irritant a parts iguals, que d'alguna manera intenta copsar el fluir del temps i que converteix el paisatge en un element viu i actiu, que determina les històries i els comportaments dels personatges. Són dues pel·ícules molt diferents, però comparteixen prou trets en comú -també el fet de ser parlades en català- com per justificar que es parli de la connexió Girona.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada