The holiday és una intranscendent i molt poc pretenciosa comèdia romàntica en la que la directora Nancy Meyers també ha volgut retre un senzillet i simpàtic homenatge a les screwball del Hollywood daurat. Ho fa a partir de les històries entrecreuades de dues noies, una californiana i una londinenca, que s’intercanvien les seves cases durant les vacances de Nadal. Les dues tenen en comú que es troben en plena crisis sentimental i, com és de suposar, en els seus nous destins resoldran els seus problemes del cor. Meyers no enganya sobre el contingut de la pel·lícula i basa bona part dels seus acudits en els tòpics recurrents sobre els trenta-i-tants i l’eterna guerra de sexes.
Però la realitzadora ha sabut donar a cada part del relat un aire diferent. Així, la història de la nord-americana a Anglaterra té un cert aire de conte de fades, amb caseta en el camp i un príncep blau (guapíssim Jude Law) que conquista el cor d’una "heroina" de perfil molt contemporani: una decidida empresària amb molt poc temps per a la vida casolana i les relacions sentimentals. El capítol de l’anglesa a Los Angeles, per altra banda, treu partit de l’escenari hollywoodenc i afegeix una subtrama al voltant d’un guionista de cinema retirat (fabulosa reaparició del veterà Eli Wallach) que rememorant els trucs emprats per escriure els guions de les pel·lícules, acabarà ajudant a la "pobre noia" anglesa (Kate Winslet) a convertir-se en rutilant protagonista d’una història amb final feliç.
A la pel·lícula li sobra la excessiva càrrega publicitària: els actors i sobretot les actrius són vius anuncis de bolsos, sabates i joies; i en dos de cada quatre plans hi apareix un aparell d’últim model d’una coneguda firma tecnològica que, curiosament, també consta com a productora del film. Però deixant de banda aquesta enfadosa funció de catàleg, The holiday es deixa veure i aconsegueix despertar més d’un somriure, gràcies també en bona part al saber fer dels seus protagonistes: Cameron Diaz explota el seu costat més payaso, mentre que Kate Winslet fa gala d’una poc explotada vis còmica i d’una curiosa química amb el sempre divertit Jack Black. A aquest últim li devem un dels millors moments de la pel·lícula, una divertida escena en la que repassa famoses bandes sonores i que compta amb l’inesperat cameo de Dustin Hoffman.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada