Justícia i esperança

La nova pel·lícula de Clint Eastwood, El intercambio, narra la dolorosa lluita d’una dona a la recerca del seu fill perdut. Partint d’una estructura molt bàsica de melodrama, opció que ratifica al seu director com l’últim gran clàssic de Hollywood, Eastwood construeix un complex i lúcid relat sobre la ineficàcia i la corrupció del sistema polític, policial, mèdic i judicial. Tot i que la pel·lícula està ambientada a la dècada dels anys vint, no dissimula la seva lectura actual sobre una societat en decadència on els ciutadans –representats metafòricament pels nens desapareguts o morts- es converteixen en les principals víctimes de la impunitat, la manipulació i la manca d’escrúpols dels poders fàctics.

La crítica d’Eastwood és tan lúcida i serena com la seva manera de dirigir. La pel·lícula, malgrat alguns alts-i-baixos per excés de metratge, avança còmodament des del melodrama més estereotipat –la dona que pateix perquè ha perdut el seu fill- cap a un cert realisme social, per acabar en el drama judicial. Aquests petits girs de guió, gens forçats, van posant sobre la taula diverses qüestions que doten el film de la seva complexitat: des dels drets de la dona fins a la pena de mort, passant per la corrupció política i policial o la manipulació de la premsa, El intercambio convida a qüestionar també els límits de la justícia i de la legitimitat del poder.

Com a aspectes negatius, el guió recorre a certes llicències que no li fan cap bé a la versemblança del relat. Angelina Jolie tampoc sap estar en tot moment a l’alçada de la intensitat dramàtica que demana el seu paper. Però en qualsevol cas, porta amb certa dignitat un personatge la significació del qual va més enllà de la mare patidora que busca el seu fill, per convertir-se en metàfora d’un país que reclama justícia i que necessita, més que mai, esperança.

Crítica publicada a Capgròs

Nadala cinematogràfica

Fantàstica aquesta fotografia promocional d'El cant dels ocells, d'Albert Serra, un regal pels cinèfils i una oportunitat única per felicitar el Nadal d'una manera ben diferent.

Bones festes!

L'anunci rosa i el globus vermell

Sofia Coppola ha dirigit un anunci molt yeye per a la colònia Miss Dior Cherie. Tot és tan rosa que intueixo que agradarà més a les nenes. Els nens hi podeu trobar l'al·licient de la supermodel Maryna Linchuk, suposo. I als cinèfils, us farà gràcia reconèixer les referències cinèfiles a Le ballon rouge.

Cinema Orient Occident

Fa un temps, el cinema asiàtic es limitava a tres o quatre noms: Akira Kurosawa, Kenzi Mizoguchi, Yasujiro Ozu i Zhang Yimou. Eren els noms dels cineastes que arribaven a Europa per la via, de difusió limitada, dels grans festivals de cinema. Per als cinèfils, aquestes pel·lícules suposaven l’arribada d’aire fresc amb aromes exòtics. Per al gran públic, un cinema desconegut, tan difícil com pronunciar els noms dels seus directors o identificar els seus països de procedència. Però el cert és que, paral·lelament a la història del cinema occidental, l’Àsia Oriental ha desenvolupat una cinematogràfica pròpia tan rica i variada com la cultura i la societat d’aquesta part llunyana del món.

Internet ha permès en bona part trencar la gran muralla entre el públic occidental i les cinematografies xinesa, japonesa, coreana, tailandesa o de Hong Kong, que són, avui en dia, les que marquen tendència i defineixen el camí per on avança el cinema mundial.

Potser que el gran públic pot pensar que és aliè a aquest nou ordre cinematogràfic mundial, però les pel·lícules de Hollywood –i també el cinema europeu- que arriba a les sales comercials reflexa entre línies la influència que li arriba d’orient. Només cal pensar en les noves formes que està adoptant el cinema d’acció, més àgil i esteticista: per exemple, en el cinema de Quentin Tarantino, un dels directors més influenciats pel cinema oriental i sobretot pel d’acció de Hong Kong i els extravagants gèneres propis (de vegades força críptics també) del cinema japonès. O Martin Scorsese, el cineasta que des dels anys setanta ha estat pare i inspirador de joves realitzadors arreu del món, recorre ara orient per renovar i enriquir les seves obres, amb l’exemple més evident de la seva multipremiada pel"lícula ‘Infiltrados’, que directament és un remake d’un exitós thriller de Hong Kong.

El cinema de terror potser és el que millor a reflectit aquest diàleg entre el cinema d’orient i occident, i les pel·lícules de fantasmes tecnològics sorgides principalment a Japó (i després imitades també a Corea del Sud i Tailàndia) han obtingut una bona resposta a casa nostra. El món globalitzat i el món tecnificat, amb les pors que això suscita, són el tema central d’aquest cinema que té en pel·lícules com Ringu, de Hideo Nakata, o Kairo, de Kiyoshi Kurosawa els seus grans referents. El cas de Corea del Sud és digne d’atenció: sota la influència gens dissimulada del cinema clàssic nordamericà, però també amb una aferrissada defensa de la producció local per part de l’administració, el país asiàtic ha sabut desenvolupar una indústria amb característiques i personalitat pròpia tant potent, que ha acabat ressonant a tot el món. I Hollywood es mira també aquest cinema ple de comèdies i melodrames "com els d’abans" per intentar trobar les idees que els permetin revifar.

I mentrestant, la Xina desperta com a gran potència i es presenta al món amb un gran anunci olímpic, i unes cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs de Beijing dirigides per un dels grans, Zhang Yimou, que fa dues dècades fugia del règim comunista i es refugiava amb les seves pel·lícules denúncia als grans festivals europeus. Ara, reconciliat amb les autoritats del seu país, fa servir el cinema espectacular i exòtic de la Xina (amb pel·lícules com Hero o La casa de las dagas voladoras) com una via d’entrada a una cultura que estat inaccessible durant mil·lennis.

Article publicat a la revista Valors

Panteons

A Mataró tenim un petita gran joia arquitectònica recentment rehabilitada i recuperada per a la ciutat, la Nau Gaudí, una nau industrial projectada per Antoni Gaudí per a la Cooperativa Obrera Mataronense, que té com a característica més destacada la seva estructura a partir d'uns espectaculars arcs parabòlics. La seva rehabilitació ha costat més que l'obra de la Seu i els seus usos actuals com a telecentre són objecte de certa polèmica a la ciutat, però no és pas d'això del que volia parlar, sinó d'una petita frivolitat que m'ha vingut al cap justament avui, quan he assistit a l'esmorzar que ha ofert l'alcalde Joan Antoni Baron als periodistes dels mitjans de comunicació locals, en aquest marc incomparable. El cas és que la disposició de la taula, la situació de l'alcalde i la perspectiva de fons del monument i dels arcs parabòlics, m'ha fet pensar en la famosa escena del sopar davant del Panteó de Roma d'El vientre del arquitecto, de Peter Greenaway. I m'he pres la llicència de pensar que la Nau Gaudí, perquè no, pot ser el nostre Panteó particular.

Un canvi a pitjor

En el seu moment, als anys cinquanta la famosa pel·lícula de Robert Wise Ultimátum a la tierra feia servir el pretext d’una invasió alienígena per llançar un missatge antibel·licista que continua essent plenament vigent a dia d’avui. Però això resulta tan innecessari ni tan sols plantejar-se el seu remake. Però tot i això, el director Scott Derrickson ha decidit tirar endavant amb aquest projecte segurament entenent, per una banda, que la ciència ficció és el gènere que millor s’ajusta a les paràboles de caràcter humanista, i per l’altra, que el film podia convertir-se en un missatge de caire ecologista sobre la responsabilitat de l’home en la destrucció del planeta ara que ens amenaça el canvi climàtic.

Però de les bones intencions als resultats hi ha un gran abisme que s’ha cobert a cop d’efecte especial, justificant així, de passada, la conversió d’un modest film de sèrie B en una gran superproducció. L’elecció de Keanu Reeves com a nou Klaatu (la frase completa, Klaatu Barada Nikto, queda únicament per al record del cinèfil) pot servir per expressar el problema de la pel·lícula: presenta un embolcall molt més atractiu però és tan pobre la seva interpretació que aviat s’enyora la modèstia acartronada del film de Robert Wise.

Reeves aporta l’aire ciber que una pel·lícula de ciència ficció post Matrix potser necessita, però no és capaç de fer-se versemblant en el paper d’alienígena messiànic destinat a destruir la raça humana com a mesura extrema per salvar el planeta. El problema no és únicament seu: el missatge –entenguis el guió- s’ha simplificat tant que al final, en Klaatu alerta d’uns perills que realment, en imatges, no s’arriben a mostrar mai. Es mostra, en canvi, com l’insuportable nen protagonista supera el seu trauma, un canvi amb ínfules new age que li serveix al marcià per entendre la capacitat de l’home de canviar a millor. En el cas d'aquesta pel·lícula, però, el canvi ha estat a molt pitjor.

Crítica publicada a Capgròs

Parelles i ascensors

Avui he fet una estranya associació d'idees entre una notícia que he escrit a Capgròs sobre una conveni per impulsar la instal·lació d'ascensors, i una altra notícia que he llegit al Periódico sobre la manera com els estereotips de les comèdies romàntiques poden arribar a espatllar una relació. Diu en aquest article que les comèdies romàntiques posen el llistó tan alt en les expectatives d'una relació que moltes parelles acaben fracassant.

Suposo que de tant en tant una es veu tant sola i neuròtica com la Meg Ryan i es pot arribar a pensar que un Tom Hanks net i polit li jurarà l'amor etern per haver-li enviat quatre emails. Però la realitat s'imposa i la vida en parella, afortunadament, no és tan fàcil -ni, sobretot, tan ensucrada- com es mostra en moltes d'aquestes pel·lícules. Per això m'ha sorprès que un estudi constati que aquests estereotips fan mal a les parelles, perquè significa que realment molta de la gent que veu aquestes comèdies romàntiques, se les creu de veritat.

Estava pensant en aquestes coses quan de cop i volta, mentre escrivia la notícia dels ascensors, m'ha vingut al cap aquella deliciosa tonteria titulada Kate & Leopold que, ho confesso ara i aquí, sempre m'ha fet molta gràcia. A la pel·lícula, la protagonista és Meg Ryan, una dona sola i neuròtica que s'acabarà enamorant d'un home del segle XIX que ha anat a parar al segle XX per aquelles coses que tenen els guions de fer viatjar les persones en el temps. El galan en qüestió, Hugh Jackman, està fascinat per la ciència i la tecnologia i gràcies al seva experiència temporal acabarà provocant la invenció dels ascensors. Els de la marca Otis, concretament.

Tot plegat és d'un absurd encantador, però d'aquí a pensar en la possibilitat que l'amor ideal sortirà d'un forat en el temps i que això ho farà meravellós... I ja posats, tampoc he esperat mai que l'home de la meva vida patenti un utensili tan pràctic com l'ascensor, ni que s'enamori de mi per enviar-li quatre emails, ni molt menys que em rescati d'una torre, paraigües en mà, tal i com faria un Richard Gere qualsevol. L'home de la meva vida forma part del món real i imperfecte i en aquestes imperfeccions també hi ha molt d'encant. I llavors he pensat que per sort també hi ha moltes pel·lícules -com Dos en la carretera, Beautiful Girls i tot el catàleg de Woody Allen entre tantes altres- que toquen de peus a terra i mostren les imperfeccions de les relacions de parella sense enredar ningú, però amb el convenciment que és aquesta imperfecció el que les fa, a la seva manera, perfectes.

El millor actor europeu

L'estic acabant d'enllestir, i espero publicar ben aviat, la crítica d'Il divo, que per mi ja és de les millors, sinó LA MILLOR pel·lícula de l'any. Però avui no em puc estar de dedicar el post al seu protagonista, grandiós Toni Servillo. Descobriment total a la extraordinària Las consecuencias del amor, una pel·lícula que s'anirà fent de culte, doneu-li un temps. I aquest any, escollit com a millor actor europeu, Toni Servillo toca el cel amb Gomorra i amb el seu retrat burlesc i amb aires de nosferatu d'Il divo Giulio Andreotti, en una nova i feliç col·laboració amb Paolo Sorrentino, la gran esperança del cinema italià.

M'agrada tant que fins i tot m'he afegit al seu grup de seguidors a Facebook.

Jo m'enamoro de certes idees

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch:

Me han preguntado por qué, si la meditación es tan estupenda y proporciona semejante felicidad, mis películas son tan oscuras e incluyen tanta violencia.
Hay muchísimas cosas oscuras en este mundo y la mayoría de las películas reflejan el mundo en el que viven. Son historias. Las historias siempre incluirán un conflicto. Tendrán subidas y bajadas, incorporarán el bien y el mal.
Yo me enamoro de ciertas ideas. Y estoy donde estoy. Ahora bien, si dijera que estoy iluminado y que estoy haciendo cine iluminado, sería muy diferente. Pero solo soy un tipo de Missoula, Montana, que se dedica a lo suyo y sigue su camino como cualquier otro.
Todos reflejamos el mundo en el que vivimos. Incluso aunque ruedes una película de época, esta reflejará el momento en el que vives. Es fácil ver las diferencias entre las películas de época según cuándo se filmaron. Desprenden una sensibilidad concreta: el modo de hablar, ciertos temas… Y esas cosas cambian con el mundo.
Por tanto, aunque yo soy de Missoula, Montana, que no es la capital surrealista del mundo, podrías estar en cualquier parte y detectar cierta rareza en el mundo de hoy o tener un modo peculiar de ver las cosas.

Si em treuen la càmera, em moro

M'agradaria ser com en Manoel de Oliveira. Avui fa cent anys, i aquí està. Fent cinema. I no para. Llarga vida als joves d'esperit!

Us deixo algunes de les seves idees, que han sortit publicades a La Vanguardia d'avui, perquè crec que l'experiència i la visió del món d'un centenari és un patrimoni a conservar i divulgar.

AGOTAMIENTO
"Lo que me agota es estar parado".

TRABAJAR/ MORIR
"Dejar de trabajar es morir. Si me quitan la cámara, me muero".

CINE NORTEAMERICANO
"En el cine norteamericano siempre están hablando, pero no dicen nada. Es puro bla, bla, bla".

PERSONA GENIAL
"La persona genial, a mi modo de ver, es la que sabe salirse del sistema".

ÉTICA
"Mis películas son un poco frías, como las de Dreyer o Bresson, porque muestran una manera de pensar, una ética".

EFECTOS ESPECIALES
"Siento un rechazo total por los efectos especiales. La realidad virtual y todas estas técnicas modernas son inhumanas, son una droga que degrada el trabajo creativo".

FUERZA DE LA IMAGEN
"En la mirada de cada uno está el principio del mundo".

PRUDENCIA
"La prudencia es la expresión de la sabiduría".

PÚBLICO
"El público es una reunión de individuos: cada uno piensa y sufre a su manera".

EXPLOTACIÓN
"Detesto ver en el cine la explotación de los sentimientos. Es un recurso malo".

L'encert de la Disney

La compra de la Pixar per part dels estudis Disney va deixar molts cinèfils amb l’ai al cor però quatre pel·lícules més tard –entre les quals, obres mestres com Ratatouille i Wall-E- els dubtes es comencen a esvair davant una relació que està resultant, per al moment, força beneficiosa. Bolt és, en aquest sentit, tota una prova de foc ja que és la primera pel·lícula que Disney tira endavant únicament amb la producció de John Lasseter però sense l’estructura de Pixar al darrera. I es confirma una vegada més que Lasseter és l’ànima i el màxim talent actual en l’àmbit de l’animació digital.

La seva influència es percep en la història d’aquest simpàtic gosset que, a mig camí del Buzz Lightyear de Toy Story i el protagonista d’El show de Truman, pateix una crisi d’identitat en descobrir que ni compta amb els superpoders que pensava ni el seu entorn té res a veure amb el món real. El gos estrella de la tele es converteix en un gos de carrer amb l’únic objectiu de retornar al costat de la seva propietària i amiga Penny. La companyia i suport d’una gata abandonada i un divertit hàmster mitòman dóna peu a un seguit de trepidants aventures i situacions força còmiques, però també a una interessant defensa de l’amistat, la lleialtat, el valor i la responsabilitat (per no mencionar totes les referències al tracte i els drets dels animals).

El film aconsegueix un intel·ligent i sempre complicat equilibri entre un humor apte per a petits i grans, l’aventura –amb persecucions realment espectaculars- i el missatge, senzill, entenedor i poc moralista. Si a això s’hi afegeix l’indiscutible qualitat tècnica de l’animació digital, una definició atractiva dels personatges i una banda sonora força potent, en resulta un nou producte més que recomanable per gaudir en família.

Crítica publicada a Capgròs

La connexió Girona

Dissabte dia 29, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam dedicar una jornada a aquest nou cinema català liderat per joves directors com l’Albert Serra o en Pere Vilà, que per la seva procedència permeten parlar d’una certa "Girona connection".

Pere Vilà va ser a Mataró per presentar la seva primera pel·lícula, Pas a nivell, després de la notable acollida que ha tingut a diversos festivals com el de San Sebastián o el de Gijón. Vilà va donar algunes pautes per entendre la seva pel·lícula després d’advertir que respon a una forma diferent d’explicar històries. Va explicar que el "pas a nivell" del títol fa referència a aquells moments en la vida de les persones en què prens una decisió o una altra que et permet tirar endavant. La seva pel·lícula, va explicar, relata el temps mort, aquell període en blanc durant el qual no passa res, durant el qual "la persona no sap cap a on encaminar la seva dia", o el que és el mateix, els moments previs a fer aquest pas. La voluntat d’explicar aquesta no res justifica l’estil hiperrealista i la cadència d’una pel·lícula que, malgrat la seva aclaparadora quotidianitat, no resulta gens fàcil. O potser precisament per això. "El públic no està adaptat a llenguatges diferents", va dir Vilà, que lamenta que es vagin a veure "altres pel·lícules, però no hi ha cap interès en promociona aquest altres tipus de cinema".

El mateix dia per la nit va ser Montse Triola, productora d’El cant dels ocells i una de les seves intèrprets, l’encarregada d’introduir als espectadors de la Mostra la tercera pel·lícula d’Albert Serra. Triola va explicar algunes anècdotes del rodatge, que s’ha realitzat a indrets tan dispars com Fuerteventura o Islàndia, així com el mètode emprat per Serra per aconseguir la màxima espontaneïtat dels seus actors, que no són professionals. El cant dels ocells també presenta la mateixa dificultat a la qual feia referència Pere Vilà: és un cinema contemplatiu més que narratiu, suggerent i irritant a parts iguals, que d'alguna manera intenta copsar el fluir del temps i que converteix el paisatge en un element viu i actiu, que determina les històries i els comportaments dels personatges. Són dues pel·ícules molt diferents, però comparteixen prou trets en comú -també el fet de ser parlades en català- com per justificar que es parli de la connexió Girona.

El pròxim futur

Llegeixo avui a El País la notícia sobre la restauració imminent del mural de Siqueiros 'Ejercicio plástico' i penso com a la vida es donen casualitats i coincidències del tot sorprenents. Fa poc menys de dues setmanes, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam poder veure un excel·lent documental titulat Los próximos pasados, de Lorena Muñoz, que parla precisament d'aquest tema.

El film reconstrueix la història darrera aquest mural, que el pintor mexicà va pintar per encàrrec del magnat argentí de la premsa Natalio Botana a la seva mansió particular. Després de la seva mort, el mural va ser fragmentat i tancat en cinc grans contenidors oblidats en una finca privada on estan exposats a les inclemències del temps. El documental repassa l'època i la vida de Botana a partir del record del seus descendents i ressegueix la pista del mural amb artistes i experts, que amb el seu testimoni denuncien el maltractament i l'oblit d'una important peça del patrimoni artístic que ja no és res més que un passat pròxim.

Però ara sembla que el mural de Siqueiros serà un "pròxim futur", si finalment es porta endavant aquesta restauració anunciada per la presidenta argentina. El que m'agrada de tota aquesta història és la casualitat que fa que a la Mostra de Cinema arribi, per atzar, la informació d'un documental com aquest; algú s'interessi pel tema i defensi aferrissadament la necessitat de projectar-lo (tot i ser un film pràcticament desconegut), i al cap de dues setmanes, després d'haver conegut la trista història de l'exercici plàstic de Siqueiros, ens trobem al diari la notícia del seu imminent final feliç. Curiós, oi?

A pròposit de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors

L'editorial sobre la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors publicada al portal capgros.com:

El regidor de Cultura Sergi Penedès va encetar el seu discurs de clausura de la XXX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors responent a les veus que havien qüestionat la celebració d’un certamen que s’ha hagut organitzat a contrarellotge: "Hi ha hagut mostra i ha hagut una gran oferta de pel·lícules", va dir Penedès que, aquest any si, va tenir paraules d’agraïment per als membres de la Comissió de Cinema que l’han fet possible. El paper i entrega dels voluntaris que integren aquesta comissió ha estat clau per tirar endavant una Mostra de Cinema que ha celebrat els trenta anys amb molt bon cinema, però també amb diverses activitats paral·leles, com ara cicles paral·lels al Foment, tertúlies, presentacions i fins i tot degustacions gastronòmiques, al·licients que demostren que el cinema no consisteix únicament a seure a la butaca i seguir una projecció de forma passiva. La Mostra de Cinema és un dels esdeveniments culturals amb més tradició de la ciutat, però també un certamen que ha sabut reinventar-se i adaptar-se als nous temps, a les noves formes de cinema però també a les noves formes de difusió de les pel·lícules. En aquest sentit, l’arriscada aposta per l’especialització en el cinema de Nous Realitzadors s’està consolidat, tal i com ho demostra la resposta del públic a les diferents projeccions, però també l’aparició d’altres certàmens de contingut similar en altres indrets de la geografia catalana, com és el cas del festival Rec de Tarragona. La presència a la Mostra dels directors i productors de la nova fornada del cinema català és un indicador de la rellevància que, dins el seu àmbit –el del cinema més allunyat dels grans circuits comercials-, està adquirint el certamen mataroní, que aquest any a més, també s’ha fixat en els creadors locals, amb el premi que la Fundació TecnoCampus ha atorgat a les obres dels estudiants del Graduat de Mitjans Audiovisuals de l’EUPM. Tots aquests aspectes s’haurien de tenir en compte a l’hora del balanç i haurien d’acabar de convèncer els ciutadans, però sobretot els polítics, de la validesa i el llarg camí que encara pot recórrer la Mostra de Cinema.