dimarts, de desembre 16

Parelles i ascensors



Avui he fet una estranya associació d'idees entre una notícia que he escrit a Capgròs sobre una conveni per impulsar la instal·lació d'ascensors, i una altra notícia que he llegit al Periódico sobre la manera com els estereotips de les comèdies romàntiques poden arribar a espatllar una relació. Diu en aquest article que les comèdies romàntiques posen el llistó tan alt en les expectatives d'una relació que moltes parelles acaben fracassant.

Suposo que de tant en tant una es veu tant sola i neuròtica com la Meg Ryan i es pot arribar a pensar que un Tom Hanks net i polit li jurarà l'amor etern per haver-li enviat quatre emails. Però la realitat s'imposa i la vida en parella, afortunadament, no és tan fàcil -ni, sobretot, tan ensucrada- com es mostra en moltes d'aquestes pel·lícules. Per això m'ha sorprès que un estudi constati que aquests estereotips fan mal a les parelles, perquè significa que realment molta de la gent que veu aquestes comèdies romàntiques, se les creu de veritat.

Estava pensant en aquestes coses quan de cop i volta, mentre escrivia la notícia dels ascensors, m'ha vingut al cap aquella deliciosa tonteria titulada Kate & Leopold que, ho confesso ara i aquí, sempre m'ha fet molta gràcia. A la pel·lícula, la protagonista és Meg Ryan, una dona sola i neuròtica que s'acabarà enamorant d'un home del segle XIX que ha anat a parar al segle XX per aquelles coses que tenen els guions de fer viatjar les persones en el temps. El galan en qüestió, Hugh Jackman, està fascinat per la ciència i la tecnologia i gràcies al seva experiència temporal acabarà provocant la invenció dels ascensors. Els de la marca Otis, concretament.

Tot plegat és d'un absurd encantador, però d'aquí a pensar en la possibilitat que l'amor ideal sortirà d'un forat en el temps i que això ho farà meravellós... I ja posats, tampoc he esperat mai que l'home de la meva vida patenti un utensili tan pràctic com l'ascensor, ni que s'enamori de mi per enviar-li quatre emails, ni molt menys que em rescati d'una torre, paraigües en mà, tal i com faria un Richard Gere qualsevol. L'home de la meva vida forma part del món real i imperfecte i en aquestes imperfeccions també hi ha molt d'encant. I llavors he pensat que per sort també hi ha moltes pel·lícules -com Dos en la carretera, Beautiful Girls i tot el catàleg de Woody Allen entre tantes altres- que toquen de peus a terra i mostren les imperfeccions de les relacions de parella sense enredar ningú, però amb el convenciment que és aquesta imperfecció el que les fa, a la seva manera, perfectes.

1 comentari :

aina ha dit...

a vegades les relacions més insospitades, entre conceptes, són les que donen més respostes. com aquestes. un plaer llegir-te.