En el seu moment, als anys cinquanta la famosa pel·lícula de Robert Wise Ultimátum a la tierra feia servir el pretext d’una invasió alienígena per llançar un missatge antibel·licista que continua essent plenament vigent a dia d’avui. Però això resulta tan innecessari ni tan sols plantejar-se el seu remake. Però tot i això, el director Scott Derrickson ha decidit tirar endavant amb aquest projecte segurament entenent, per una banda, que la ciència ficció és el gènere que millor s’ajusta a les paràboles de caràcter humanista, i per l’altra, que el film podia convertir-se en un missatge de caire ecologista sobre la responsabilitat de l’home en la destrucció del planeta ara que ens amenaça el canvi climàtic.
Però de les bones intencions als resultats hi ha un gran abisme que s’ha cobert a cop d’efecte especial, justificant així, de passada, la conversió d’un modest film de sèrie B en una gran superproducció. L’elecció de Keanu Reeves com a nou Klaatu (la frase completa, Klaatu Barada Nikto, queda únicament per al record del cinèfil) pot servir per expressar el problema de la pel·lícula: presenta un embolcall molt més atractiu però és tan pobre la seva interpretació que aviat s’enyora la modèstia acartronada del film de Robert Wise.
Reeves aporta l’aire ciber que una pel·lícula de ciència ficció post Matrix potser necessita, però no és capaç de fer-se versemblant en el paper d’alienígena messiànic destinat a destruir la raça humana com a mesura extrema per salvar el planeta. El problema no és únicament seu: el missatge –entenguis el guió- s’ha simplificat tant que al final, en Klaatu alerta d’uns perills que realment, en imatges, no s’arriben a mostrar mai. Es mostra, en canvi, com l’insuportable nen protagonista supera el seu trauma, un canvi amb ínfules new age que li serveix al marcià per entendre la capacitat de l’home de canviar a millor. En el cas d'aquesta pel·lícula, però, el canvi ha estat a molt pitjor.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada