Fa un temps, el cinema asiàtic es limitava a tres o quatre noms: Akira Kurosawa, Kenzi Mizoguchi, Yasujiro Ozu i Zhang Yimou. Eren els noms dels cineastes que arribaven a Europa per la via, de difusió limitada, dels grans festivals de cinema. Per als cinèfils, aquestes pel·lícules suposaven l’arribada d’aire fresc amb aromes exòtics. Per al gran públic, un cinema desconegut, tan difícil com pronunciar els noms dels seus directors o identificar els seus països de procedència. Però el cert és que, paral·lelament a la història del cinema occidental, l’Àsia Oriental ha desenvolupat una cinematogràfica pròpia tan rica i variada com la cultura i la societat d’aquesta part llunyana del món.
Internet ha permès en bona part trencar la gran muralla entre el públic occidental i les cinematografies xinesa, japonesa, coreana, tailandesa o de Hong Kong, que són, avui en dia, les que marquen tendència i defineixen el camí per on avança el cinema mundial.
Potser que el gran públic pot pensar que és aliè a aquest nou ordre cinematogràfic mundial, però les pel·lícules de Hollywood –i també el cinema europeu- que arriba a les sales comercials reflexa entre línies la influència que li arriba d’orient. Només cal pensar en les noves formes que està adoptant el cinema d’acció, més àgil i esteticista: per exemple, en el cinema de Quentin Tarantino, un dels directors més influenciats pel cinema oriental i sobretot pel d’acció de Hong Kong i els extravagants gèneres propis (de vegades força críptics també) del cinema japonès. O Martin Scorsese, el cineasta que des dels anys setanta ha estat pare i inspirador de joves realitzadors arreu del món, recorre ara orient per renovar i enriquir les seves obres, amb l’exemple més evident de la seva multipremiada pel"lícula ‘Infiltrados’, que directament és un remake d’un exitós thriller de Hong Kong.
El cinema de terror potser és el que millor a reflectit aquest diàleg entre el cinema d’orient i occident, i les pel·lícules de fantasmes tecnològics sorgides principalment a Japó (i després imitades també a Corea del Sud i Tailàndia) han obtingut una bona resposta a casa nostra. El món globalitzat i el món tecnificat, amb les pors que això suscita, són el tema central d’aquest cinema que té en pel·lícules com Ringu, de Hideo Nakata, o Kairo, de Kiyoshi Kurosawa els seus grans referents. El cas de Corea del Sud és digne d’atenció: sota la influència gens dissimulada del cinema clàssic nordamericà, però també amb una aferrissada defensa de la producció local per part de l’administració, el país asiàtic ha sabut desenvolupar una indústria amb característiques i personalitat pròpia tant potent, que ha acabat ressonant a tot el món. I Hollywood es mira també aquest cinema ple de comèdies i melodrames "com els d’abans" per intentar trobar les idees que els permetin revifar.
I mentrestant, la Xina desperta com a gran potència i es presenta al món amb un gran anunci olímpic, i unes cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs de Beijing dirigides per un dels grans, Zhang Yimou, que fa dues dècades fugia del règim comunista i es refugiava amb les seves pel·lícules denúncia als grans festivals europeus. Ara, reconciliat amb les autoritats del seu país, fa servir el cinema espectacular i exòtic de la Xina (amb pel·lícules com Hero o La casa de las dagas voladoras) com una via d’entrada a una cultura que estat inaccessible durant mil·lennis.
Article publicat a la revista Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada