De vacances

La redactora oficial i el suport moral de l'Espai Isidor se'n van de vacances. A reveure!!!!

John Williams, sardanista

Fins ara pensavem que era el col·laborador més fidel d'Steven Spielberg, però no: John Williams és en realitat un compositor de sardanes. L'equip d'investigació de l'Espai Isidor ha enregistrat un parell de vídeos que ho demostren. Aquest és l'encant de les festes majors...

Els que vam créixer amb el cinema...

Mi abuelo pertenecía a esa generación que había asistido al nacimiento del cinematógrafo, y tal vez por eso, por haber visto las cosas antes que el cine, se sometía mal a la mera representación de las cosas. Los que crecimos con el cine, por la misma razón, soportamos mal la realidad.

Ray Loriga: Días aún más extraños. Ed. El Aleph.

La femme fatale del punk

"La llibertat és una al·lucinació provocada per la patològica falta de paranoia", crida Lydia Lunch. La femme fatale de l'underground novaiorquès escopia poesia punk divendres al vespre al pati del centre d'art de Can Xalant, competint amb la trompeta de Mark Cunningham i apuntant amb el dit a tots els homes presents, un per un: "Every man is the wrong man! You are the wrong man!". La genuïna contracultura dels setanta ha hagut d'aterrar al costat de casa meva perquè jo pugui descobrir aquesta prefiguració de les Courtney Love i les Riot Girrrls del món. I he descobert que a banda dels Spoken Words, Lydia Lunch també ha fet cinema. L'exemple més recent, The heart is deceitful above all things, d'Asia Argento, una altra de les seves digníssimes successores.

El cinema als municipis

Us recomano la lectura de l'article que publica avui al Punt l'Àngel Quintana, que per mi és sense cap mena de dubte un dels teòrics i crítics del cinema més lúcids que tenim actualment. En aquest article parla de la xarxa pública de cinemes que ha creat el president Hugo Chávez a Veneçuela, com a mesura política per promoure el cinema nacional. Entre d'altres accions, ha descentralitzat la Cinemateca Nacional obrint seus a totes les províncies del país, i s'ha preocupat perquè tots i cadascun dels municipis veneçolans comptin amb una sala de cinema amb 50 butaques i un projector de DVD. Una altra proposta fantàstica és la del Cinemóbil, un festival itinerant en el qual es projecten pel·lícules d'autor de manera gratuïta amb la finalitat de buscar nous públics.

M'interessa una part molt concreta de l'article en la qual parla de la situació de l'exhibició a Catalunya i Espanya i on defensa la necessitat d'impulsar una política cultural encaminada a protegir l'exhibició que passa, per exemple, per què els ajuntament adquireixin locals vells i els reconverteixin en cinemes d'art i assaig. Aquí ho teniu:

A tot l'Estat hi ha 4.299 pantalles destinades a l'exhibició cinematogràfica, de les quals només 135 duen a terme projeccions en versió original. De les pantalles de versió original, 100 es concentren a Madrid i Barcelona, i en moltes ciutats aquest tipus de projecció es només testimonial, gràcies que un dia a la setmana es decideix projectar algun títol comercial. A Catalunya, la situació també és kafkiana, ja que a banda de les 46 pantalles que hi ha a Barcelona, només el cinema Truffaut de Girona figura com a sala estable en versió original. En alguna ciutat hi ha projeccions en versió original esporàdiques. Arran d'aquesta situació, el contrast amb Veneçuela resulta significatiu.

Des de fa temps, estic convençut que un dels principals problemes que ha travessat l'exhibició a l'Estat no és cap altre que la ignorància política. S'ha deixat que el cinema funcionés enterament des d'una política mercantilista privada, i no s'ha pensat a dur a terme una política cultural encaminada a protegir l'exhibició i a permetre que circulin determinades obres amb tota comoditat. Sempre he pensat que de manera semblant a com es va fer amb el món del teatre, els ajuntaments haurien pogut adquirir locals vells per remodelar-los i transformar-los en cinemes públics d'ús cultural. Aquesta política hauria promogut la possible creació d'un circuit d'art i assaig que protegís un determinat cinema de qualitat, que lluités per la difusió de les obres entre el públic jove i acabés consolidant noves polítiques. Si analitzem la situació, veurem que com a contrapartida, molts de municipis de l'Estat han preferit fer una política de festivals que permeti als polítics de torn poder-se fer una fotografia amb una determinada estrella. El resultat és paradoxal, ja que hi ha festivals per donar i per vendre, però en canvi no hi ha cap circuit estable. Alguna cosa hem d'acabar aprenent-ne, d'Hugo Chávez.

Un tràmit resolt amb eficàcia

El cinquè episodi de les aventures de Harry Potter passa de ser un tràmit inevitable cap al -esperem- crescendo final de la història. Totes les trames ja han estat plantejades en els capítols precedents i ara només queda esperar el gran desenllaç: entremig, pura anècdota i clicades d’ullet per fer les delícies dels seguidors més fidels de les novel·les de J.K. Rowling.

El director David Yates compleix amb discreció però eficàcia amb aquest encàrrec i supleix la poca teca amb els trucs i recursos apresos com a realitzador televisiu. És gràcies a aquesta eficiència que Harry Potter y la Orden del Fénix manté una certa dignitat i no desmereix una sèrie que va arribar als seus nivells més alts gràcies als dos episodis precedents d’Alfonso Cuarón i Mike Newell.

Yates renuncia a aportar trets d’autor a una pel·lícula funcional que rutlla en bona part gràcies a l’excel·lència d’uns secundaris de luxe: des de Gary Oldman, Maggie Smith, Alan Rickman o Emma Thompson, fins a la grandíssima Imelda Stauton, nou fixatge de la sèrie al costat d’una sinistra Helena Bonham Carter. Aquests actors donen versemblança a una història la credibilitat de la qual es veu amenaçada per culpa d’uns efectes especials de segona (tenint en compte els vistos en episodis precedents). La poca ambició que denota la producció d’aquest Harry Potter -que previsiblement es repetirà en el sisè episodi, que també dirigirà Yates- sembla confirmar que els millors cartutxos es reserven per la traca final.

Crítica publicada a Capgròs

Summer Issue

M'enfilo per les parets: estic a cinc dies d'agafar vacances i a deu de posar-me en ruta cap a Síria i Jordània, a passar calors i a veure una de les Set Noves Meravelles del món (Petra). Ja haureu notat que el blog funciona a mig gas aquests dies, però és que el temps que no he dedicat a treure'm la feina del damunt l'he destinat a preparar el ja clàssic, tradicional i entranyable "especial d'estiu" de l'Espai Isidor, que enguany es titula Baklava Tour, en honor dels pastissets típics de la zona que esperem menjar com uns bojos entre visita facultativa i visita facultativa. En la línia dels blogs dedicats a Japó i USA, al Baklava Tour hi trobareu informacions prèvies al viatge, textos literaris referits a Síria i Jordània i, a la tornada, totes les fotografies que es puguin ensenyar. Com sempre, s'accepten col·laboracions, consells, recomanacions i crítiques.

Despreocupada i espectacular

Feia força temps que no es veia una pel·lícula d’acció tan ideològicament despreocupada com aquests Transformers que signa Michael Bay, sota la visible influència d’Steven Spielberg. La pel·lícula s’allunya de la gravetat i la duresa que ha anat tenyint el gènere des dels atemptats de l’11 S, i retorna a aquell cinema fantàstic i d’acció més «festiu» de la dècada dels vuitanta i noranta. Només l’extraordinari nivell tècnic dels efectes especials digitals ens recorden que aquesta pel·lícula està rodada el 2007 i no deu o quinze anys enrera.

També és cert que la pel·lícula intenta mantenir-se fidel al seu orígen, una sèrie de dibuixos dirigida al públic infantil. Per això, l’argument no té més pretensions que explicar la lluita entre un grup de robots alienígenes bons i un altre de dolents. Els humans tenen, en aquest context, un paper secundari però força divertit, que Bay ha resolt amb encert caracteritzant-los i posant-los en situacions pròpies d’una telesèrie. D’aquesta manera, s’alleugereix la trama i es torna més apta per a tots els públics.

A banda d’oferir un espectacular i divertit entreteniment al qual només se li pot recriminar un excés de metratge (prop de dues hores i mitja), Transformers serveix també per testar la que és la nova gran aposta d’Spielberg: el jove actor Shia LaBeouf supera amb molt bona nota aquesta prova de foc, amb prou versatilitat per passar sense traumes de la comèdia a l’acció, qualitat indispensable per a qui està cridat a convertir-se en el nou Indiana Jones.

Crítica publicada a Capgròs

El cine fue para mí la experiencia de lo absoluto...

Muy pronto supe que mi misión consistiría en salvar a la realidad de su facticidad. La realidad tiene la consistencia de una gelatina espesa. He visto gente dispuesta a tragar-se ese postre indigesto, y me ha producido horror. Aprendí a despreciar la contingencia en las películas. El cine fue para mí la experiencia de lo absoluto, desde que acudía a él de la mano de mi madre. Yo desaparecía en la oscuridad de la sala, para aparecer como protagonista en la pantalla. Qué malestar cuando volvían a encenderse las lámparas! En la calle volvía a ser un supernumerario. Había sido despojado bruscamente de mi importancia. Ya no era necesario, sino excedente. En las películas había necesidad, existía el porvenir, los sucesos se desarrollaban con la precisión e inexorabilidad de una melodía y al final, mágicamente, milagrosamente, coincidían el beso de los protagonistas y el gran acorde del piano.

Tenía veinte años cuando conté al Castor mi descubrimiento. Mostraría a todos que la contingencia es una dimensión esencial del mundo y que la belleza es la única salvación. Mi experiencia estética infantil se convirtió en un criterio ontológico que me obligó a vivir en un mundo escindido. El cine se oponía a la calle; ser protagonista a ser supernumerario; la irrealidad de las palabras a la realidad de los otros; en una palabra, la belleza se oponía a la contingencia, la necesidad a la existencia. Todo lo que existe nace sin razón, se prolonga por debilidad y muere por casualidad. Es un compendio de todo lo despreciable. Es lo viscoso. Por el contrario, la obra artística es el Ser, la juventud permanente, firme, pura, idéntica, irrevocable. Es el mundo donde los círculos, los aires musicales, la expresión acerada, guardan sus líneas puras y rígidas.

Textos parafrasejats de Las palabras, Cuaderno de guerra i La náusea, de Jean Paul Sartre, recollits per José Antonio Marina a El laberinto sentimental. Ed. Anagrama. Barcelona, 1996

Rabiosa

Amb 28 días después, el realitzador Danny Boyle va saber donar-li un gir postmodern a les pel·lícules de zombies. El director canari Juan Carlos Fresnadillo, que ha agafat el relleu en la direcció de la seqüela d’aquell film, s’ha mantingut fidel a la tendència iniciada pel realitzador britànic. A la fascinant aposta estètica ja present en el film de Boyle, Fresnadillo hi aporta també elements d’altres gèneres que acosten 28 semanas después al cinema de catàstrofes i a la ciència ficció apocalíptica.

Especialment brillant resulta la seqüència inicial d’aquest film rodat amb una energia tan rabiosa com els atacs dels zombies infectats per un virus letal. Aquest ritme histèric, que troba un suggerent contrapunt en la banda sonora de John Murphy, es manté durant una primera hora. Aquesta primera part, en la que no passa desapercebuda la influència de les imatges televisives dels grans atemptats terroristes com el de Londres, està centrada en mostrar els efectes de la devastació del virus i el procés de reconstrucció social.

El ritme decau lleugerament quan comencen els atacs dels zombies rabiosos i la pel·lícula cau en les convencions pròpies del gènere. Llavors 28 semanas después es converteix en un notori, però també més típic exercici d’estil en què Fresnadillo sembla posar-se a si mateix a prova tensant fins a les últimes conseqüències la fugida dels protagonistes. El resultat no és rodó perquè el director s’encanta en els plans dels seus personatges, però tot i això aconsegueix moments impactants com la seqüencia dels infrarojos o fins i tot el darrer pla, que deixa la porta oberta a una tercera part.

Crítica publicada a Capgròs

Jo i el cinema minimalista

M'agrada el cartell de Yo i em fa venir encara més ganes de veure aquesta opera prima del mallorquí Rafa Cortés. La pel·lícula s'afegeix a la petita però realment interessant onada de cinema minimalista que està proliferant per Catalunya i Balears i que inclou títols com la estupendíssima Las horas del dia, de Jaime Rosales, film de visionat obligatori. Rosales és també el director de La soledad (que és més irregular, tot s'ha de dir) i productor de La línia recta, pel·lícula que, confesso, encara tinc pendent. Si això ho convertíssim en un cicle el podríem completar amb La silla, de Julio Wallovits, i fins i tot alguna pel·lícula de Marc Recha (jo voto per L'arbre de les cireres). Curiosa la coincidència d'Alex Brendemühl com a protagonista tant de Las horas del dia com de Yo. S'estarà convertint en el rostre de l'indie minimalista nacional?

Lladres amb química

El guionista Jaime Marquès debuta en la direcció de llargmetratges amb Ladrones, una pel·lícula que té en la química dels seus protagonistes el seu principal actiu. Juan José Ballesta, que es va donar a conèixer gràcies al seu paper a El bola, consolida el seu pas de nen prodigi a una certa maduresa amb un personatge ambigu (un carterista professional) al qual sap dotar de l’encant necessari per convertir-lo en el gran motor de la pel·lícula. Ballesta troba la complicitat absoluta de la seva companya de repartiment, Maria Valverde, una jove actriu que, com ell, va guanyar un Goya a la millor actriu revelació (per La flaqueza del bolchevique).

A mig camí entre la pel·lícula de lladres, el cinema social i el drama romàntic, Ladrones destaca també per la seva posada en escena, amb una fotografia esteticista que intenta recollir la influència d’un cert cinema oriental (sobretot els esteticistes drames coreans), passat pel sedàs de la nouvelle vague francesa. El film, simpàtic i agradable de veure, es ressenteix però d’una certa manca de ritme. El director s’estima tant els seus personatges que sovint cau en l’error de recrear-se en els seus rostres i en algunes situacions i diàlegs que, malgrat ser força enginyosos, són innecessaris. I és que el guió té poc contingut com per justificar una llargmetratge de prop de dues hores. Però tot i les mancances, Ladrones resulta una refrescant proposta força atípica dins el cinema espanyol.

Crítica publicada a Capgròs

Polítics groupies

Divertida la crònica de Ramon de España sobre la presentació a Barcelona de la pel·lícula de Woody Allen, envoltat de "polítics entregats". Aquí la teniu:

Autoridades en la hierba

¿En qué se parece una rueda de prensa de Mediapro a las de algunos partidos políticos? En que no se aceptan preguntas. Bromas aparte, la magna concentración de medios de comunicación ayer por la tarde en los jardines del hotel Miramar es de esas cosas que uno, francamente, no acaba de entender. En ausencia de los protagonistas de su nueva película, Woody Allen se limitó a soltar un breve y cansino monólogo acerca de lo mucho que le gusta Barcelona, del inmenso talento de todos esos actores y técnicos españoles cuyos nombres ignora y de cómo lo rodado aquí será su carta de amor a nuestra hermosa ciudad. O sea, un cúmulo de vulgaridades bienintencionadas cuyos principales receptores eran, tal vez, esos políticos que le rodeaban y que, a falta de Javier Bardem, Scarlett Johansson y Penélope Cruz, se convirtieron en las estrellas de la velada.
Su proliferación era tema muy comentado entre toda la gente con la que uno se cruzaba por los jardines del Miramar. ¿Impresión más generalizada?: la de que, entre todos, estamos haciendo el cateto que da gusto con la presencia de Woody Allen en Barcelona. ¡El hombre solo pretende rodar una película! ¿Es preciso aplicarle ese tratamiento de santo laico venido de allende los mares a bendecir nuestra querida ciudad?
Pase con la presencia de Josep Huguet: alguien le tiene que explicar a Woody el hecho diferencial catalán (que, sin duda alguna, le interesa sobremanera). Es muy probable que Xavier Trias, eterno aspirante convergente a la alcaldía, tuviera la tarde libre. ¿Pero era necesaria la asistencia a un acto tan inane del conseller de Cultura y de la ministra del ramo a nivel español? Ya puestos, ¿alguien se explica la ausencia de las autoridades religiosas y militares? ¿Tenía su majestad don Juan Carlos una buena excusa para no acudir a la merendola de Jaume Roures?
En fin, como allí no había mucho más que hacer que escuchar los discursos de los políticos (que Allen encajaba, cual incomprensible ruido de fondo, con la mirada clavada en el suelo y las manos en los bolsillos), esquivar la solanera y pillar algún canapé, la gente (entre otros, Carles Flavià, Mercedes Sampietro, Paco Mir, Mikimoto o Manuel Huerga) deambulaba con cara de no saber para qué se les había convocado. Y la prensa, sin derecho a hablar, grababa y escribía en silencio, aparentemente ajena a la evidencia de que en ese marco incomparable no había la menor noticia.

Do not fade, Orlando, do not grow old

En l'actuació que va fer divendres passat a Mataró, la companyia de dansa Trànsit de Maria Rovira va fer servir un tema fantàstic, la Pavana de la banda sonora d'Orlando. I immediatament vaig tenir la necessitat de recuperar aquesta pel·lícula de Sally Potter, una de les perles menys reivindicades i més indiscutibles dels anys noranta. El film, à la Greenaway, es basa en una novel·la complexa i gairebé cubista de Virginia Woolf, que clama amb tota la seva desesperació a la llibertat, a la poesia, a la igualtat, a la vida... Ens vam enamorar per sempre més d'aquest Orlando immortal ("do not fade, Orlando, do not grow old", que li diu la reina d'Inglaterra) que recorre els segles de la història d'Europa i, encara més, del rostre androgin de Tilda Swinton.

Rigola es modera, se supera, i fa venir Gonzàlez Iñarritu d'incògnit a Barcelona

Ja sabia que arribaria el dia en què digués això. Després d'odiar totes i cadascuna de les seves obres, he de reconèixer que l'Àlex Rigola m'ha acabat enamorant. He claudicat amb la seva versió monumental del 2666 de Roberto Bolaño. Gairebé cinc hores d'inusual austeritat i cops de rigolisme moderat que passen com una exhalació, enmig d'una summa caòtica de reflexions sobre l'amor, la mort, la violència, la fama, la globalització, l'amistat i la creació, amb els crims de Ciudad Juárez -aka Santa Teresa- com a rerafons.

Onze magnífics actors es posen en la pell de la quarentena de personatges que salten del món literari de Bolaño a l'escenari del Lliure, per protagonitzar aquesta magna obra en cinc capítols que testimonien el que han estat els grans mals del segle XX. El muntatge, que com és habitual en Rigola recorre sovint al suport audiovisual, també deixa en el record una de les escenes més impactants i que fa posar més els pèls de punta del teatre recent (al menys del que jo he vist): l'insuportable agonia d'una noia coberta de sang que simbolitza totes i cadascuna de les dones que han mort a Ciudad Juàrez, el nom i edat de les quals va apareixent projectat en una pantalla.

Per la temàtica i l'escenari geogràfic on té lloc el gran gruix d'aquesta obra no ens hauria d'estranyar que el director mexicà Alejandro Gonzàlez Iñarritu (el de Babel, per entendre'ns) s'hagi interessat pel muntatge de Rigola. La seva presència a Barcelona no ha estat tan publicitada com la de Woody Allen -jo diria que no s'ha dit enlloc-, però el cert és que dissabte dia 30, Iñarritu, amb la seva melena despentinada i la seva inconfusible camisa blanca, estava discretament assegut a la fila sis de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. I, és curiós, però ningú se li va acostar...