Us recomano la lectura de l'article que publica avui al Punt l'Àngel Quintana, que per mi és sense cap mena de dubte un dels teòrics i crítics del cinema més lúcids que tenim actualment. En aquest article parla de la xarxa pública de cinemes que ha creat el president Hugo Chávez a Veneçuela, com a mesura política per promoure el cinema nacional. Entre d'altres accions, ha descentralitzat la Cinemateca Nacional obrint seus a totes les províncies del país, i s'ha preocupat perquè tots i cadascun dels municipis veneçolans comptin amb una sala de cinema amb 50 butaques i un projector de DVD. Una altra proposta fantàstica és la del Cinemóbil, un festival itinerant en el qual es projecten pel·lícules d'autor de manera gratuïta amb la finalitat de buscar nous públics.
M'interessa una part molt concreta de l'article en la qual parla de la situació de l'exhibició a Catalunya i Espanya i on defensa la necessitat d'impulsar una política cultural encaminada a protegir l'exhibició que passa, per exemple, per què els ajuntament adquireixin locals vells i els reconverteixin en cinemes d'art i assaig. Aquí ho teniu:
A tot l'Estat hi ha 4.299 pantalles destinades a l'exhibició cinematogràfica, de les quals només 135 duen a terme projeccions en versió original. De les pantalles de versió original, 100 es concentren a Madrid i Barcelona, i en moltes ciutats aquest tipus de projecció es només testimonial, gràcies que un dia a la setmana es decideix projectar algun títol comercial. A Catalunya, la situació també és kafkiana, ja que a banda de les 46 pantalles que hi ha a Barcelona, només el cinema Truffaut de Girona figura com a sala estable en versió original. En alguna ciutat hi ha projeccions en versió original esporàdiques. Arran d'aquesta situació, el contrast amb Veneçuela resulta significatiu.
Des de fa temps, estic convençut que un dels principals problemes que ha travessat l'exhibició a l'Estat no és cap altre que la ignorància política. S'ha deixat que el cinema funcionés enterament des d'una política mercantilista privada, i no s'ha pensat a dur a terme una política cultural encaminada a protegir l'exhibició i a permetre que circulin determinades obres amb tota comoditat. Sempre he pensat que de manera semblant a com es va fer amb el món del teatre, els ajuntaments haurien pogut adquirir locals vells per remodelar-los i transformar-los en cinemes públics d'ús cultural. Aquesta política hauria promogut la possible creació d'un circuit d'art i assaig que protegís un determinat cinema de qualitat, que lluités per la difusió de les obres entre el públic jove i acabés consolidant noves polítiques. Si analitzem la situació, veurem que com a contrapartida, molts de municipis de l'Estat han preferit fer una política de festivals que permeti als polítics de torn poder-se fer una fotografia amb una determinada estrella. El resultat és paradoxal, ja que hi ha festivals per donar i per vendre, però en canvi no hi ha cap circuit estable. Alguna cosa hem d'acabar aprenent-ne, d'Hugo Chávez.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada